10.07.2012 - 06:00
A tocar de la riba d’un riu s’aixeca un banc de 220 metres d’alçada. És un temple més de les finances, que no crida l’atenció ni per bonic ni per lleig ni per res. L’estil de l’arquitecte, ens diuen els experts del New Yorker, “parla tan suaument que amb prou feines el notes”. Certament, no és aquest un temple que s’anuncii als quatre vents i el nom del banc no apareix per enlloc. L’edifici, això sí, té una façana lleument corbada que pren la forma d’un escut, com si es volgués parapetar.
A tocar la riba d’un riu s’aixeca un banc de 220 metres d’alçada. És un temple més de les finances, que no crida l’atenció ni per bonic ni per lleig ni per res. L’estil de l’arquitecte, ens diuen els experts del New Yorker, ‘parla tan suaument que amb prou feines el notes’. Certament, no és aquest un temple que s’anunciï als quatre vents, i el nom del banc no apareix enlloc. L’edifici, això sí, té una façana lleument corbada que pren la forma d’un escut, com si es volgués parapetar. Poca gent deu recordar la mort d’un dels arquitectes, ocorreguda fa pocs anys. Mal averany? Amb els temples mai no se sap. L’home, de trenta-nou anys, va quedar paraplègic arran d’haver-li caigut al damunt set tones de metall quan va cedir una eslinga de niló. Aquell 7 era un senyal? Chi lo sà.
Puges en un dels cinquanta-un ascensor fins a la sisena planta, una de tantes que el banc dedica a comprar i vendre, els famosos ‘trading floors’. La sala és un immens espai obert, com una petita terminal d’aeroport. L’arquitecte en cap, un vell de vuitanta anys, va reduir-ne les columnes. Ara, dins el ‘trading floor’, centenars de sacerdots de les finances, els bruixots del capital, els brokers i analistes de mercat, compren i venen constantment des de les sis del matí. Ho fan en silenci no sepulcral, davant ordinadors, i es respira un cert aire d’oficina i de rutina. Compren blat, hipoteques dels anys noranta que encara s’arrosseguen, accions del futur, etc. No res que sigui nou, que les compres de les cases dels romans també es podien fer per préstec. Què dir del blat dels camps, que és el pa de cada dia des de fa milers d’anys? Els futuribles, el vendre i comprar accions del futur, podia ser una excepció? No ho sé, no ho sé, que ningú no m’assegura que al mercat d’esclaus romà no es poguessin comprar i vendre nenes de quatre anys a lliurar quan fossin verges de tretze anys.
Tu qui busques és Mr. Smith, un dels sacerdots que coneixes, que et rep vestit de gris. ‘Acabo de vendre coure’. Coure? És que els exèrcits de l’Imperi Americà han demanat més remeses de xavalla a les terres allunyades de Taiwan? Els soldats van mancats de monedes de centè? Tot és possible, amb el coure, que fa deu mil anys que ens en servim. Abans es comprava i venia des del Tigris i ara des del Hudson. Voleu dir que ha canviat tant? Dins el Temple Mr. Smith té, com tots, un llum vermell damunt la taula que em recorda la sirena que feien servir l’Starsky i Hutch. ‘Si la llum s’encén és senyal que no em molestin. Secretària, tampoc no en tinc, que ara amb els iphones no fa falta i ens portem l’agenda sols. Sí, tenim noies a administració, però amb unes poques fem per tots.’
M’assec al seu costat, en una còmoda cadira giratòria, i m’ensenya el seu ordinador, la seva eina de treball. És aquest un àbac molt sofisticat. Parlem d’una de les 300.000 unitats de la màquina Bloomberg que hi ha repartides per tot el planeta al servei de brokers, financers i analistes de mercat. Ell en té una. Tots en tenen una: ‘És una gran màquina que combina notícies del dia en temps real amb els índexs del mercat. Tot en u. Per exemple, jo al matí he vist que el preu del coure pujava de sobte. Després, amb la Bloomberg, he comprovat l’hora exacta de la pujada i, ves per on, coincidia amb l’aparició d’un rumor a internet sobre una empresa del sector. No deu ser un rumor intencionat per a fer pujar el preu del coure? La Bloomberg ens ajuda, en això’. Hi veig les tecles GOVT, per a tractar amb bons del tresor, o MUNI, amb el deute de l’ajuntament. La màquina, és clar, m’obsedeix: hi veig l’evolució del preu del coure, el nombre d’iphones venuts al món i biografies resumides de presidents d’empreses. Són detalls que els ajuden en la compra. ‘Una altra utilitat és aquesta, mira, ara veig un regateig.’ I sí, sí, veig com en temps real algú ofereix coure a 2.3 i un altre està disposat a 1.9. Aleshores veig com la màquina calcula en quin punt creu que l’oferta i la demanda es trobaran. ‘A 2.2’. Aquest sacerdot del temple, penso, faria bé de vigilar. Que no sap què ha passat amb les secretàries i els iphones?
Em demano qui l’ha feta, la màquina del temple, i la resposta no em sorprèn gaire: ‘Michael Bloomberg, alcalde de Nova York.’ Així, doncs, és l’alcalde l’inventor de la màquina. Un altre cop, banquers i polítics barrejats. Quin clàssic. Perquè no sigui dit, és clar, l’alcalde no presideix la companyia, sinó un subordinat seu, que resulta que és… l’ex-tinent d’alcalde de Nova York. L’Estat i el Mercat, dues cares de la mateixa moneda. Bloomberg polític, Bloomberg financer, o totes dues coses a la vegada? Totes dues coses a la vegada! El capitalisme es basa en aquesta dualitat. Mireu-vos la perfecció simbòlica d’un bitllet de dòlar. En una cara George Washington, l’Estat; a l’altra, la xifra 1, el Mercat. És que n’havíem dubtat mai, que Estat i Mercat fossin dues cares de la mateixa moneda? Per Déu, quan s’acabarà la discussió absurda que ens ha fet perdre tot el segle XX? Que si uns l’estat, els comunistes, que si els altres el Mercat, els capitalistes. Però si són la mateixa cosa!
El Déu Ra em castiga i surto en silenci del banc. Són les dotze del migdia i no em quedo ni al dinar que m’ofereixen. Me’n vaig a la riba del riu Hudson i en el joc d’aigües de davant meu se m’apareixen uns éssers monstruosos de quatre ulls, dues closques, persones amb dos caps. Estat i Mercat a la vegada. És una al·lucinació per excés de realitat: Rodrigo Rato, amb un cap de Bankia i un altre de Ministre d’Aznar, flota al meu davant amb l’aigua als dos colls. Salvador Alemany, amb el cap de la Caixa i el cap del govern fa saltironets de catúfol en catúfol, mirant de no mullar-se. Jordi Pujol té el cap de Banca Catalana totalment esmaixat, però l’altre cap que té, el del govern, li llepa les ferides, solidari. Ves que no aconsegueixi de reanimar-lo, deuen pensar els seus enemics. Bush pare, amb el Cap del Petrolier i el Cap de President dels Estats Units, dóna ordres dobles d’anar a la guerra. Ho veig més clar que mai, i més clar l’aigua. Nus no sé si hi van, però els emperadors dels temples, de caps, en tenen dos. I d’això fa milers d’anys.
