Lubrano: ‘Una Catalunya independent fóra excepcional per a l’Alguer’

  • Entrevista amb el nou síndic de l'Alguer · Parla de turisme, de llengua, d'urbanisme, de banderes i de les fites de la ciutat per als cinc anys de mandat vinents

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Roger Cassany
09.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És seguidor del Barça, fan de Messi i d’Iniesta en especial, i parla alguerès, tot i que no l’ha estudiat mai. El va aprendre al carrer, a l’Alguer, ciutat de la qual és fill i de la qual és nou síndic, des de fa exactament dues setmanes. Stefano Lubrano, empresari hoteler de quaranta-sis anys i membre destacat de la cambra de comerç de Sàsser, era el candidat de la coalició de partits d’esquerra en unes eleccions renyides i en les quals, si hi havia cap favorit, no era pas ell. Mai no havia participat de manera directa en política. Però ja fa temps que li rondava pel cap la idea de fer un pas endavant, per l’Alguer, després de catorze anys de governs de dreta. I canviar la ciutat.

Com? Ho explica en aquesta entrevista, en la qual repassa els punts més polèmics sorgits en la campanya electoral, com Maria Pia; concreta què pensa fer en favor de la llengua, esdevinguda una de les seves obsessions en la campanya, perquè s’ensenyi finalment a les escoles; i, amb naturalitat, fa hipòtesis sobre les relacions futures de la ciutat amb una Catalunya independent.

Satisfet, suposo, amb una victòria tan èpica com inesperada…
—Sí, satisfet, per bé que no és cert que fos inesperada: mai no havem pensat que no fórem guanyadors. Ara tenim molta responsabilitat i és menester de treballar fort per canviar l’Alguer, que els algueresos ho mereixen.

Vau celebrar la victòria amb una bandera catalana…
—Só un poc meravellat de tot aqueix clamor pel fet que teniva la bandera amb les quatre barres al moment de la victòria. Per mi i per nosaltres, és normal. És un senyal fort, en un moment de victòria, per fer veure que sem catalans. Tenim un sentiment molt fort que ens lliga a Catalunya. Aqueixa és la nostra bandera i ningú se n’hauria de meravellar.

Voleu dir que l’Alguer aprofitarà i lluirà més la seva catalanitat, i m’excuso per expressar-ho d’aquesta manera, amb vós de síndic?
—Fins ara hi havia aqueixa idea que la catalanitat s’havia de fer veure en casos excepcionals o en esdeveniments culturals. Era una cosa un poc d’elit. I en canvi no és així i no pot ésser així. Sí, l’Alguer serà més catalana amb nosaltres, que volem emprar la llengua, no sols tutelar-la. La tutela és important, però insuficient. Lo manteniment de la llengua ha de passar per l’ús i per l’escriptura, aqueixes són les línies fonamentals. Començarem, després, a fer les activitats oficials i institucionals del municipi en alguerès, com ja he dit moltes voltes durant la campanya.

També heu dit força vegades que la llengua era un oportunitat econòmica per a la ciutat…
—Sí, no se tracta solament d’un enriquiment cultural, cosa evident, sinó d’una gran oportunitat econòmica que no havem sabut encara explotar. Catalunya i tots los territoris de parla catalana són un mercat i una oportunitat per a nosaltres. I mai no n’havem tret lo profit que se’n pot traure.

Per exemple, què fareu?
—Un exemple que he fet servir tantes voltes: un sistema d’etiquetatge que inclogui la idea de producte fet a l’Alguer. Una espècie de ‘made in l’Alguer’, que en aquest cas seria ‘Fet a l’Alguer’. Una marca de catalanitat. I naturalment escrit en català i amb un logotip identificador amb la bandera catalana.

M’imagino una ampolla d’oli San Giuliano amb un ‘Fet a l’Alguer’… És això?
—L’oli, lo vi, la pasta, lo pa, lo formatge… tenim tants productes propis de gran qualitat i que no se troben a la resta de territoris catalans. Tots aqueixos poden tendre aquesta marca de catalanitat, perquè són nostres.

Ho veurem en els cinc anys vinents del vostre mandat?
—Sí! Mirau, és més una actitud cultural de qualque empresa que no una qüestió jurídica. Si les empreses tenen la possibilitat de veure que de part del municipi, de l’administració comunal, se’ls ofereix una línia clara, s’hi junyiran. És més fàcil que no pareix: una volta que se començarà i que se veurà que funciona, que hi ha negoci, ja no hi haurà marxa enrere. Serà, a més, una via que tendran les empreses per a establir relacions directes amb les institucions catalanes. No és poca cosa.

Durant anys heu estat, de fet, el responsable de turisme de la cambra de comerç de la província de Sàsser. I fins ara s’ha fet poca feina en aquesta línia: ni aquesta iniciativa ni tantes altres de semblants no han reeixit mai. Com penseu convèncer ara els empresaris?
—Com a membre de la cambra de comerç i president de Confindustria conec molt bé la realitat econòmica i comercial de la zona. I ara com a síndic tendré, a més, les eines per a promoure i per a incentivar els empresaris i productors algueresos. Tenim una gran oportunitat. Se tracta de portar les empreses per una via clara. Algunes dubtaran, sí, ja ho havem vist aquests anys. Però les empreses necessiten seguretat. I fins ara no en teniven. Si ara saben que tenen lo suport del municipi, que és qui promou i que és al darrere, tendran aquesta seguretat. Mai fins ara el municipi no s’era implicat clarament i decididament en cap iniciativa d’aquest estil. A més, la visió de la jugada és doble: no se tracta solament d’exportar productes als altres territoris catalans, sinó d’oferir-los també aquí, a l’Alguer, amb marca de catalanitat, als turistes catalans i de tot arreu, perquè és una marca coneguda, de prestigi, i potent econòmicament.

Si no hi ha cap daltabaix, sereu síndic de l’Alguer durant els cinc anys vinents. I ja sabeu que a Catalunya hi ha un sentiment independentista molt fort i creixent. Com us imagineu les relacions amb una Catalunya independent d’aquí a pocs anys?
—Nos hi apuntem!

Uau…!
—Demanarem d’ésser posats dins la Catalunya independent i nos desenganxem de Sardenya…! A part les burles, nosaltres moltes voltes parlem de l’oportunitat d’ésser més part de Catalunya que no d’Itàlia. No sé si això és una utopia o no, però les relacions d’una Catalunya independent amb l’Alguer serien més fortes i accentuades, que seria una relació institucionalitzada amb un estat. I tendre una relació directa, privilegiada, amb un estat, per a una ciutat com l’Alguer seria excepcional. I és menester considerar el fet, també, que Catalunya és una potència econòmica mundial i que té una presència econòmica i cultural a tants països del món. Jo mateix he participat per treball a fires a Barcelona i he pogut veure directament i concretament la capacitat econòmica i social de Catalunya. Una Catalunya independent seria molt interessant.

Escoltant-vos –i escoltant tants i tants algueresos– és clar que la llengua és més que viva. Però, com a síndic, què n’opineu, de la salut de l’alguerès?
—No podem diure que la llengua estigui beníssim. Sempre he dit públicament que l’alguerès que jo parl és un alguerès autodidacte. L’he après per qüestions de treball, perquè la mia família no me l’ha transmès, i com jo, quasi tots los algueresos de la mia generació. Tots entenèvem la llengua de petits, però al final de la Segona Guerra Mundial les famílies teniven por d’ensenyar l’alguerès als fills. Se diva que s’havia de parlar italià, que si no ho feven los minyons podiven tendre problemes a l’escola, que després no trobarien treball… Los pares entre ells parlaven en alguerès, però amb nosaltres en italià. I per a mi, que só llicenciat en llengua i literatura angleses, i que parl anglès i l’escriv, parl francès i l’escriv, parl alemany i l’escriv, però que no sé escriure en alguerès, és una frustació enorme. No tenc problemes quan l’he de parlar, també sé que no parl un alguerès perfecte, però per tots los estudis que he fet, sé que una llengua, com més l’empres, més confiança hi guanyes. I per emprar-la és menester de saber-la escriure. Si jo no tenc formació per a l’escriure, és un problema. Per tant, s’ha de treballar i fer que l’alguerès s’ensenyi a les escoles, se parli a les escoles i també se parli a les famílies i als carrers. I l’administració comunal té d’ésser present a l’ensenyament a les escoles i també crear les oportunitats per a emprar la llengua als carrers, fent jocs, activitats… Tot això, cercant d’empènyer les famílies, portant l’alguerès de les escoles a dintre les famílies. També estimulant minyons i minyones a parlar l’alguerès, a demanar les coses en alguerès, fent ús de totes les estratègies que puguem. Però és fonamental que siguin los petits los qui comencin a demanar als iaios i als pares que los parlin en alguerès.

És fàcil de dir… però tot això vol temps, costa diners i calen professors…
—En aqueixos últims anys he vist que se diva que per a la llengua no hi havia moneda. Però per a les altres coses sempre n’hi havia. Per tant, ara, de moneda, se’n trobarà. I sí, hem de menester una formació real, forta i important per als professors, docents. I ara tenim l’oportunitat de fer un projecte a través de la llei 482 italiana per a tenir finançament per a formar quinze docents.

M’imagino que parleu del màster que es farà a través de les universitats italianes per a promoure l’ús acadèmic i escolar de les llengües minoritzades. Tota una novetat, amb l’alguerès inclòs…
—Sí. I és una formació molt forta. Són dos anys i 1.500 hores de formació. Com a administració comunal havem de fer ara un esforç molt fort per a trobar docents que s’hi prestin i que se sentin incentivats per fer un esforç així d’important. Aqueix ha d’ésser el punt de partença, perquè hi ha lo risc que la llengua sigui una cosa, per ho diure d’alguna manera, folklòrica, i si no tenim los instruments i les eines per a evitar-ho, com aquest màster, tendrem dificultats. No és que puguem fer o que hi hagi la possibilitat de fer… No. És que havem de fer tots los esforços possibles per convèncer els docents perquè facin aquest màster. Nos trobem en un punt crucial per a l’alguerès i aquest màster és el punt de partença, una gran oportunitat que no es pot escapar de cap manera.

Heu dit també que la llengua s’ha de prestigiar. Ryanair, sobretot, com diu el cantant Claudio Sanna, o també Grimaldi Lines, amb viatges freqüents a Barcelona i amb algunes altres ciutats catalanes, han ajudat a canviar la percepció que els algueresos tenen de la llengua?
—Sí. I també estic d’acord amb aquesta anàlisi. Però aquestes comunicacions van més enllà. L’oportunitat que ofereixen aquests mitjans de transport l’Alguer permet de pensar en projectes més grans. Com lo de la Unió Europea Joventut en Acció, que dóna la possibilitat de moure joves de l’Alguer a Perpinyà, a les Illes Balears, a Catalunya i a València. Una oportunitat formidable d’emprar la llengua i de veure, per als joves de l’Alguer, uns altres contextos territorials, però amb una mateixa llengua, que nos uneix, i que és útil, usada i viva. Sí, lo rol de les comunicacions aèries i navals és estat fonamental per al prestigi de la llengua.

Parlem de la ciutat. Quaranta mil pisos buits en aquests moments. I ja som a l’estiu. Què penseu fer?
—Com he comentat en l’entrevista precedent, les coses s’han fet molt malament. Cal una estratègia. I encara és a fer. Havem de començar a nos demanar: qui turisme volem a l’Alguer?

D’acord. I segons vós?
—L’Alguer pot ésser assats atractiva per a diferents tipus de turisme. Un turisme lligat a la cultura, la marina, l’esport, la natura, la nàutica, els congressos… Però hem de triar i hem de triar conjuntament amb els algueresos. Una volta presa la decisió hem de pensar: com s’ha d’organitzar el territori per donar solucions al turisme que volem? I veure quines infrastructures són coherents amb aquest turisme, quines realment manquen, quines respecten lo territori, i així dissenyar una estratègia a llarg terme.

Hi ha qui us ha acusat de ser ambigu sobre el macroprojecte d’hotels de luxe de Maria Pia, que preveu l’expropiació de dos quilòmetres de platja, a hores d’ara propietat de l’ajuntament, i la construcció d’uns quants hotels. Per aclarir-ho, digueu-m’ho, si us plau, clarament: hi aneu en favor o contra?
—Sem clarament contra el projecte presentat a Milà. No sem contra les inversions econòmiques ni contra la construcció d’hotels. Sem contra un idea de desenvolupament que fa mal a l’Alguer: fer hotels i després mirar com s’han d’omplir. I el projecte actual de Maria Pia és un exemple d’aquest desenvolupament equivocat. Aquest projecte preveu 2.600 llits nous a l’Alguer, amb la raó que seran per als congressos. Dos mil llits de més per a un congrés?

Home, potser són massa, oi?
—Massa, sí. No és creïble. Com a màxim, qualques centenars. I, a més, ja hi ha molts hotels a l’Alguer i no ho podem oblidar.

Parlant també de model de ciutat, l’Alguer acull des de fa pocs anys la facultat d’arquitectura de la universitat de Sàsser. Això també ha portat canvis importants…
—Sí, és molt important per a l’Alguer tenir una universitat, per l’anada i venguda d’estudiants que implica. I perquè situa la ciutat en un model socioeconòmic més ric en coneixement, amb fluxos de moneda i de persones diferents. La universitat és futur i és capacitat d’atracció de talents. No se pot deixar escapar.

A més teniu una relació especial amb la recerca, com a propietari de Port Comte. És part també de la vostra idea de ciutat mantenir o potenciar aquests centres de recerca?
—Sí. I torn a diure el mateix: la recerca és important per al territori, per tot quant comporta, per tota la gent que hi ha al voltant. A més, l’Alguer ja és atractiva per molts motius per als forasters. Si a més a més ho és per la recerca, i aquest és també un objectiu, s’aconseguirà una sincronia perfecta per a la ciutat.

I ara quatre preguntes curtes, amb respostes curtes, per a entendre millor les vostres primeres sensacions en aquest despatx. Quina és la primera cosa que heu fet com a nou síndic?
—He fixat un encontre amb el responsable de la societat que gestiona l’aigua de l’Alguer, perquè ara mateix hi ha vint-i-cinc famílies que tenen problemes seriosos amb lo forniment d’aigua.

I la segona cosa?
—Havem fet una passejada pels districtes i burgades de l’Alguer per regraciar los ciutadans que m’han elegit. I per donar visibilitat al fet que a partir d’ara sem nosaltres los que havem de resoldre els problemes. Fins fa poc érem en campanya electoral, però ara ja sem al municipi i tenim responsabilitats. Això els ciutadans, ho han de saber, que ho canvia tot. I ho han de saber tots, tant los qui m’han votat com los qui no, perquè só també lo síndic d’ells.

Què fareu de diferent del govern de centredreta que hi ha hagut aquests últims catorze anys?
—Lo que ja fem de diferent és compartir amb els algueresos tot allò que fem i proposem. Tenim de parlar amb l’Alguer i no tenim de tendre por d’escoltar crítiques i recebre els ciutadans. Això, durant catorze anys, no s’és fet.

Per a acabar. Quan tornarem a parlar d’aquí a cinc anys, just abans de les pròximes eleccions, què explicareu amb orgull?
—Que haurem aconseguit finalment un pla urbanístic i una estratègia turística compartida amb els algueresos; que haurem fet una política social efectiva, que passi de l’ajut a un creixement social i cultural de les famílies, a través de lo treball; que tindrem una Alguer neta, que ara els carrers no són nets i és menester canviar el servei de neteja; i que la llengua serà més emprada, que els minyons se posaran a jugar emprant l’alguerès, i no solament al centre històric, sinó també a la part nova. I sí, en cinc anys qualque joc de minyons en alguerès a les places de la ciutat, ja s’hi podrà sentir.


Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any