Camarades al poder

  • Ell sol guanya més diners que no els sous dels presidents espanyol, català, francès i alemany sumats

VilaWeb
Andreu Barnils
09.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

El president d’Espanya té un sou de 6.600 euros el mes. El de Catalunya, en guanya 11.000. El de França, 15.000. El d’Alemanya, 17.000 i així anar pujant fins a arribar a en Bill, banquer de Nova York, que guanya 50.000 euros cada mes. Ell sol, doncs, guanya més diners que no els sous dels presidents espanyol, català, francès i alemany sumats. De primer no m’ho vaig creure. Després vaig comprovar astorat que sí. La cosa més sorprenent, a més, és que ni tan sols parlem del president del banc, sinó d’un càrrec mitjà. Com ell, hi ha milers de paios que al seu banc cobren tres cops el sou de la Merkel. En el cas d’en Bill, deixem-ho en Bill, parlem d’un home d’estatura mitjana i raça blanca que es mou al voltant de la trentena. En Bill, el conec una mica, la veritat, perquè tot i que aquí a Nova York no forma part del meu cercle íntim, de tant en tant sí que ens veiem.

En Bill no duu els cabells tirats enrere, ni roba extremada, ni esnifa cocaïna. I ca. És just el contrari. Sempre que l’he vist anava amb un vestit gris, sense corbata, i amb una camisa blanca. La discreció feta persona. Calçat net, però no enllustrat, el seu objectiu no és brillar: ‘No som la City de Londres, nosaltres, i el meu contracte estipula que no puc conduir cotxes esportius. Ja t’ho vaig dir, és un banc conservador en normes de conducta. Jo he vist fer fora gent per exhibicionista… Fem una Brooklyn draft?’ Pel que m’explica, el banc no solament l’obliga a ser discret de cara enfora, sinó que també es veu obligat a ser transparent de cara endins. Així, tots els seus correus electrònics, les seves trucades telefòniques, els seus piulets, tot pot ser revisat pel banc: ‘Ho enregistren absolutament tot de manera automàtica. Així es pot rastrejar la mala praxi. Després de set anys, quan els possibles delictes prescriuen, s’esborra. I es torna a començar’. El fet curiós, però, és que es veu que el banc també els enregistra per enxampar-los paraulotes, com si fossin nens en una escola: ‘Tenim prohibit de dir la paraula “fuck” per telèfon, i aleshores fem circular l’eufemisme fark.’

Les hamburgueses, ens les serveix un cambrer asiàtic vell, molt vell, d’uns setanta-cinc anys, que deambula amb un tovalló plegat al braç i que passeja una cara de fumador etern. En Bill, habitual del local, ordena les hamburgueses. La seva, per Déu, sense cansalada. Després, amb el saler, els gots de vidre, l’envàs de plàstic de mostassa i una cullereta, em dibuixa el seu organigrama: ‘Jo sóc un dels 8.000 vice-presidents. Per sota tinc els 15.000 de la tropa. Per sobre, 2.000 directius. I d’aquests, hi ha un reduït cercle de poder de 200 socis. El millor, per a mi, seria de situar-me just dessota el grup de 200, però sense entrar-hi. No m’agradaria, que si hi entres et desapareix el cash. Pots estar anys sense tocar diners en metàl·lic. Dins només cobres en accions i no pots vendre-te-les. Només treballes per tal que pugin les accions i quan surtis del cercle el preu sigui més alt. És aleshores que, si vols, te les vens i, a molts, no els cal tornar a treballar en sa vida. Però és molt dur, dins el cercle, i habitualment s’hi estan quatre anys i prou.’

Mentre xerràvem el volum de la televisió havia anat pujant. Emetien el partit d’hoquei entre els Devils i els Rangers, i no paraven de dir noms que, a mi, em sonaven russos. Ja feia estona que els sentia: Anisimov, Fedotenko, Gaborik, Dubinsky, Kovalchuck, Volchenkov. Vaig fer la broma: ‘I on cau la plaça Roja, tu que ets d’aquí? Brother man, això sembla Moscou!’ Va riure, en Bill: ‘Després del col·lapse del Mur de Berlín molts jugadors de l’Europa de l’Est, i no tan solament russos, van venir a jugar a la nostra lliga. Gran esport, l’hoquei sobre gel. Molt dur. Molt. Els jugadors sempre acaben amb les dents trencades. De fet, ni es preocupen de fer-se-les noves perquè en el següent partit els les poden tornar a trencar. Per això les dents només se les arreglen un cop retirats. Dels divuit als trenta anys viuen amb les dents partides.’ A la meva broma ‘I aquests també són 200?’, no hi va reaccionar.

La seva feina, al banc, és de decidir on s’han d’invertir els diners dels seus clients. Comença a quarts de set del matí i acaba a les set de la tarda cada dia. De clients, no en té gaires, però cadascun li dóna mil milions de dòlars perquè els gestioni. ‘Per menys no m’hi poso.’ En Bill s’ocupa del mercat del Pròxim Orient, deixem-ho en Pròxim Orient, i ara, diu, ‘business is bad’. Cada cop que ens hem trobat em parla de gent que han fet fora dins el banc: ‘Mira, jo he fet més diners que mai, i en canvi el meu sou ha baixat un 25%. Això passa perquè, una part del sou, me la quedo, però una altra part, la reparteixo.’ Anisimov, Fedotenko. Els noms, de fons, queien com cops de martells a l’enclusa. ‘Per exemple, jo sol faig el 50% dels ingressos del meu grup de quatre, però només en rebo un 25% perquè en aquest tram tots cobrem igual’. Kovalchuck, Volchenkov. ‘I després hi ha una altra part que reparteixo entre tot el grup del Proxim Orient.’ Gaborik, Dubinsky. ‘I per últim també reparteixo la part que dono al banc directament, que després ho reparteix entre els 20.000’ Aquí els noms russos ja anaven disparats dins el meu cap: Bakunin, Lenin i Stalin. Es va sentir un crit. Els Rangers, que són molt bons. L’equip que vestia de blau anava al davant al marcador. Els clients del bar se’n alegraven de la mateixa manera que vestien, discretament: els uns somreien, els altres aixecaven la cella, i un tercer picava l’ullet. La majoria estrenyia els punys. I, en un racó, juraria que vaig veure com en Bill ho celebrava amb el puny alçat.

Socialistes al poder repartint-se els ingressos com a bons camarades, homes vestint de gris, i set anys de converses enregistrades. Un banc diu? Doncs, a mi, em sona a PCUS.

andreu.barnils@mesvilaweb.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any