‘Hem de consensuar una política de mínims, de cinquanta títols, que totes les biblioteques han de tenir’

  • Entrevista amb Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, sobre la polèmica política d'adquisicions

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
04.07.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En els darrers mesos la política d’adquisions de la Generalitat ha estat qüestionada per autors i editors. El manifest ‘Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat‘, amb cent cinquanta signatures de suport, ha obert el debat sobre la necessitat que les bilioteques del país, més enllà d’especialitzacions territorials, tinguin un fons de catàleg de qualitat, on no hi faltin els clàssics que es publiquin. Hem parlat amb Carme Fenoll, cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, per aclarir la polèmica, entendre el procediment d’adquisicions i conèixer les actuacions més immediates del servei.

L’1 de juny d’enguany, els professors Enric Pujol i Francesc Foguet van enviar als mitjans de comunicació el manifest ‘Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat’, signat per cent cinquanta persones del món de la cultura i de la universitat, on es reclamava: ‘El Departament de Cultura té l’obligació de prioritzar els clàssics catalans en els criteris d’adquisició de llibres per a les biblioteques públiques. No únicament perquè això suposa un suport a les editorials que tenen la gosadia de publicar-ne, sinó també perquè el sistema lector català no pot permetre’s aquest despropòsit.’ 

Un fet puntual havia desencadenat el malestar: la Generalitat no havia adquirit ni un sol exemplar de dos clàssics de referència publicats per l’editorial Adesiara: ‘Hores angleses’ de Ferran Soldevila i ‘Tots els monòlegs’ de Santiago Rusiñol. Però aquest fet no és aïllat, es repeteix cada any amb títols a priori inqüestionables. 

Per entendre la situació cal conèixer el procediment actual d’adquisicions que té el Servei de Biblioteques de la Generalitat. En parlem amb Carme Fenoll, actual cap del servei, que va assumir el càrrec l’abril passat. Fenoll coneix el món de les biblioteques des de dins, perquè ha estat la responsable de la Biblioteca de Palafrugell. 

Carme Fenoll explica que abans que aparegués el manifest ja havia detectat deficiències concentrades sobretot en la manca de relació entre els bibliotecaris i els editors. La responsable del Servei de Biblioteques de la Generalitat vol fer constar que la reunió que va tenir el 6 de juny amb tota una sèrie de petits editors i no tan petits (Adesiara, Edicions de 1984, Club Editor, Ela geminada, Fragmenta, Sidillà, Brau, Acontravent, Viena, Vitèlia, LaBreu, Meteora) l’havia convocat a l’abril, abans que saltés el polèmic manifest.

—Quin és el procediment actual d’adquisicions que té el Servei de Biblioteques de la Generalitat? 
—El model actual és el SAB (Sisitema d’Adquisició Bibliotecària), que des del gener de 2012 proporciona cada quatre mesos als bibliotecaris una llista de novetats que s’editen a Catalunya en català. Acostumen a ser uns cinc-cents títols cada vegada. Hi apareixen tots els llibres publicats, amb una petita criba, que descarta títols racistes, sexistes, etc. Alhora, els bibliotecaris també disposen del SIS (Sistema d’Informació Selectiva), una guia de novetats seleccionades que s’editen a Catalunya, tant en català com en castellà. Les biblioteques tenen molta autonomia en la selecció de títols, per a la gestió del seu catàleg. Es doten a través de la Generalitat, de la Diputació, i del pressupost municipal, que pot variar molt d’un municipi a l’altre.

—La Diputació no té una xarxa de biblioteques pròpia?
—No. Totes les biblioteques són de titularitat municipal (a excepció de les tres biblioteques provincials). Tanmateix, la Diputació juga un paper molt important en la demarcació de la província de Barcelona, i té uns criteris diferents d’adquisició: un equip de bibliotecaris s’encarrega de fer la selecció dels llibres i de trametre els lots. Les biblioteques de la demarcació de Barcelona no reben el SAB sinó que reben la llista cribada de la Diputació. La Diputació treballa una política de col·leccions amb les biblioteques, però hem d’incidir en el fet que aquestes polítiques es posin per escrit i siguin aprovades per cada ajuntament, per definir uns paràmetres bàsics.

—Quina és la raó que no s’incloguin títols de referència, que tota biblioteca hauria de tenir en el seu fons?
—Aquest tema és conflictiu sempre. Per això intento trobar l’equilibri entre l’autonomia de les biblioteques i la intervenció del Departament. Perquè és l’equilibri el que ens ha d’assegurar un model de col·leccions d’alta qualitat, i que els bibliotecaris disposin de totes les eines per fer bones polítiques de col·lecció. I perquè és funció del govern garantir la qualitat de les col·leccions de les biblioteques. Pensa que hem passat del suport genèric de l’any 1981, a partir del qual s’adquirien 300 exemplars de tots, absolutament tots, els llibres que s’editaven, a un model autònom on les biblioteques fan la seva selecció sense cap mena de control.

—Per què la Generalitat no va adquirir ‘Hores angleses’ de Ferran Soldevila i ‘Tots els monòlegs’ de Santiago Rusiñol?
—La Generalitat adquireix un títol sempre que hi hagi deu biblioteques que el demanin. Bé, ara hem passat de deu a cinc. I s’adquireixen en bloc, de manera que als editors els surt a compte el cost de l’enviament. Aquests títols eren a la llista del SAB, però no es van demanar.

—I com pot ser que no hi hagués deu bibliotecaris que triessin aquests títols?
—Sovint llibres clàssics es troben també a les obres completes i per això potser molts bibliotecaris van considerar que ja els tenien.

—Sí, però ‘Hores angleses’ es va publicar l’any 1938, en plena guerra, es va reeditar el 1947 i mai més fins ara no s’havia tornat a publicar. Vostè hi està d’acord amb el que el manifest demana en relació amb els clàssics catalans?
—Quan l’Enric Pujol i el Francesc Foguet van elaborar el manifest no tenien prou informació sobre el procediment. Però, de tota manera, el manifest denota que no comuniquem bé com fem les coses des dels serveis de biblioteques. Jo crec que totes les gestions són millorables. També cal dir que disposem d’un servei de préstec interbibliotecari que permet servir tots els llibres que es demanen a les biblioteques públiques, i procurem que arribin en tres dies.

—Quina solució proposa per aconseguir l’equilibri?
—Hem d’aconseguir apropar els editors als bibliotecaris, de manera que siguin els propis editors els que evidenciïn que una obra és imprescindible per al fons del catàleg. Perquè si un bibliotecari no coneix prou bé els clàssics, potser els tindrà però no els recomanarà perquè no se’ls farà seus. I el que és important és que, a més de disposar del llibre, la gent el llegeixi. Per això hem ideat el projecte 10×10, per facilitar el contacte dels bibliotecaris amb els editors. Cal que els bibliotecaris coneguin els editors i també cal que els editors coneguin els bibliotecaris. Perquè els editors han d’entendre que els bibliotecaris no ho han de comprar tot, i els bibliotecaris no ens hem de basar només en els criteris de mercat, ni només en l’oferta i la demanada. Hem de tenir una política de col·lecció i garantir l’accés als clàssics.

—Un altre tema sempre polèmic és el fet d’establir un cànon literari català.
—Hem creat una comissió de patrimoni literari on estudiarem el cànon. Hem de consensuar una política de mínims, de quaranta o cinquanta títols, que totes les biblioteques hauran de tenir. 

—Qui forma aquesta comissió?
—La directora de la Biblioteca de Catalunya, el director general de Patrimoni Cultural, el director general de Promoció i Cooperació Cultural, el director de la Institució de les Lletres Catalanes, un responsable de l’Institut d’Estudis Catalans i el cap del Servei de Biblioteques.

—Més enllà del catàleg generalista, combrega amb la voluntat d’especialització de les biblioteques?
—Així es treballa sobretot a l’àrea de Barcelona: partint d’un fons generalista, té molt de valor el fons especialitzat d’una biblioteca, perquè la dota de caràcter. Jo promoc la idea de les biblioteques amb denominació d’origen, basades en el seu territori. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any