05.07.2012 - 06:00
Al carrer 60 de l’Upper East Side de Manhattan s’aixeca, imperial, el Metropolitan Club, un dels clubs que freqüenta l’elit financera de Nova York. El 1891 el va fundar J. P. Morgan, l’home de la Banca Morgan, i després de 120 anys els rics de la ciutat encara hi van per dinar, llegir als salons i trobar-se entre ells. És un club de banquers, polítics, militars i grans homes de negocis. En els seus actes conviden ex-presidents com Bill Clinton, i entre els socis actuals s’hi poden trobar membres del Fòrum Econòmic Mundial i empresaris com el senyor Camps, nascut a Barcelona als anys vint.
‘Sóc d’una altre època, jo. Als EUA hi vaig arribar dalt d’un avió de la Pan American, la companyia de Lindbergh, i en aquell vol les dones portaven pameles. Era l’any 1955. Sí, ja porto 57 anys aquí. Pensa que quan vaig arribar ni tan sols no hi havia línia de telèfon directe Barcelona-Nova York. S’havia de demanar, la trucada, i prenia tres hores. Yeah, yeah, encara que costi de creure, prenia tres hores.’ L’hauríeu de veure, al senyor Camps: jaqueta blava, camisa clara, cabells blancs i camí dels 90 anys deixava caure els ‘yeah’ amb total naturalitat. A mi ja feia estona que em tenia atrapat. Jo seia quiet, gairebé garratibat, a la taula raconera del restaurant La Solera de l’Upper East Side, barri on viu des de fa dècades.
El seu és un exemple clar de l’èxit del ‘melting pot’. Aquest catalano-americà va fer fortuna amb una empresa d’importació i exportació formada per tres socis: un wasp, un jueu i un català. La barreja, aquesta barreja, va funcionar: ‘Vam tenir sucursals a Tòquio, Teheran, Seül, el Sàhara, Bangkok, Singapur, Perú, Argentina, Mèxic… La nostra era una companyia d’envergadura que representava industrials americans, i també tocàvem commodities i aliments. Si l’empresa veia que a Europa hi havia una muntanya que no sabien com treure’s de sobre, muntanya del que sigui, nosaltres la portàvem cap aquí. L’empresa, al final, la vam liquidar perquè ja tenim una edat. Yeah, yeah, els tres socis encara som amics.’
Ell i el seu món capitalista de Pan American em van encuriosir. Muntanyes del que sigui, què vol dir exactament? Lector del New York Times, considera el capitalisme ‘el millor sistema que hi ha’ i es pot dir que hi confia plenament. Però sobretot, vaig notar, era un gran empresari a qui li agradava parlar-ne, descriure’n l’evolució, veure’n els canvis. Opinava: ‘La banca tal com l’enteníem ha desaparegut. Abans era una institució que arriscava amb els diners dels altres. Ara només fan d’intermediaris i el risc el traspassen als clients. And this is right, perquè els bancs no tenen prou diners i algú els ha de crear. No parlo dels enganys que hi hagi hagut. Jo li parlo d’un canvi de model.’ Jo no penso així però el deixo xerrar. Què has de fer, sinó, en un cas com aquest? Escoltar i callar: ‘La banca’, matisa ‘s’ha sofisticat tant que ni ells saben el que es fan, com acabem de veure amb l’oficina de Morgan Stanley a Londres. El seu broker Bruno Iksil, conegut amb el nom de London Whale, enginyer de formació, enviava informes de gestió tan complicats que aquí a Nova York ni els entenien.’ Ah. En el moment del dinar me’l va notar, aquest ‘ah’, però en lloc d’embrancar-nos en un debat (que ell hauria guanyat) l’home va deixar passar el temps, avi savi i temperat, i és hores després que rebo un correu electrònic que m’envia des del seu ipad amb una lectura recomanada: ‘Unintended Consequences: Why Everything You’ve Been Told About the Economy Is Wrong’, llibre que s’ha llegit recentment ‘amb la meva kindle des del llit’. La kindle del senyor Camps em desarma. Del tot. Quin crac, Déu meu. Sol, i al pis de Brooklyn, ja començo a enyorar-lo.
Recordo, aleshores, parts del dinar amb una certa intensitat. Per exemple, com quan va i em diu que cap dels seus cinc fills parla català; ni els dos nascuts a Catalunya, ni els tres nascuts després. ‘No el parlen, però diuen que l’entenen. Quan els fills van començar a anar a escola tornaven a casa parlant l’anglès entre ells i, al final, el que tu vols és que parlin anglès. Mira, el català de Nova York treballa aquí, s’integra aquí… i desapareix. Ens dissolem.’ També recordo, però, que em va dir que una de les seves nétes aquest estiu l’ha començat a aprendre, la llengua de Bauçà. La vida, que dóna voltes. D’aquí, no sé com, vam acabar parlant dels espanyols. Quines coses de fer. Aleshores el senyor Camps va i em diu ‘que no ens han entès mai’, em cita la guerra de Successió, les depuracions franquistes, i l’èxode massiu republicà. ‘Quants enginyers i metges i doctors van arribar a marxar? Va ser un sagnia que no sé si s’ha explicat prou.’ Si li demanes per què va marxar ell, ho mata ràpid (‘la vida no era fàcil’) i quan li vaig demanar per la independència, a aquest il·lustre membre del Club Metropolitan de Nova York, recordo que em va dir ‘jo també l’espero’. El món, que dóna voltes. Però va ser una altra la dada que no oblidaré mai. Mai. ‘Els espanyols van arribar a prohibir que els catalans estudiessin a l’estranger.’
Que bèstia, quan hi penses.
