Lluís Solà: ‘ L’estat té un traçat cap a l’extinció de la llengua’

  • La revista de poesia Reduccions, que fa trenta-cinc anys, acaba de publicar el número 100 · Ho celebra amb una punyent 'Declaració sobre la llengua'

VilaWeb
Montserrat Serra
05.06.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La revista de poesia Reduccions, editada per la Universitat de Vic, i dirigida pel poeta Lluís Solà, va néixer el 1977, fa trenta-cinc anys. Acaba de publicar un número especial, el 100, dedicat a la poesia i a la llengua. I conté una peça excepcional, una ‘Declaració sobre la llengua‘ (pdf), que denuncia la situació actual del català i que vol ser una declaració universal de la llengua de l’home a través del català.

Hem entrevistat el fundador i director de la revista, Lluís Solà, que opina sobre el temps present, explica les grans idees que hi ha darrere el manifest i valora la poesia actual del País Valencià.

—Què en penseu, de les últimes sentències del TSJC: la que obliga a escolaritzar en espanyol els fills de les famílies que ho demanin, i la que anul·la l’ús preferent del català a l’Ajuntament de Barcelona?
—És la continuació de la persecució històrica contra la llengua. Després de la dictadura la persecució es va calmar, entre el 1980 i el 1990. Però progressivament l’estat s’ha rearmat per liquidar el que volen liquidar des del 1714. I això demostra a tota la gent que durant la transició va voler pactar, que pactar és impossible. Això es veu molt bé al País Valencià: allà és el moviment d’Escola Valenciana que salva el país, perquè el govern no dóna ni un cèntim per la llengua. I tots els altres territoris anem cap aquí. L’estat té un traçat cap a l’extinció de la llengua: al País Valencià va molt avançat; a les Illes avança ràpidament; aquí ha començat per quatre, però pujarà.

—I doncs?
—No podem perdre la consciència històrica ni la consciència territorial. A Catalunya Nord, a partir de la Segona Guerra Mundial els pares van deixar d’ensenyar el català als fills. Era un procés de desprestigi que venia de lluny. I aquest territori és el més tocat i devastat. El País Valencià segueix aquestes passes, però és un territori que es pot recuperar. Les Illes va en aquesta direcció. I aquí és el nucli que resisteix, però a la Franja ja passa que es converteix el català en una cosa esperpèntica, en una llengua de segona, sense gaire valor. I aquesta batalla la lliuren catedràtics d’universitat, militars i polítics.

—Quan vau fundar la revista Reduccions, fa trenta-cinc anys, us imaginàveu que la cosa aniria així?
—El 1978 la revista Els Marges ja va fer públic el manifest ‘Una nació sense estat, un poble sense llengua?’, i una certa quantitat de gent vam advertir que el procés del bilingüisme era una falsa ruta, perquè és un bilingüisme del castellà, que tot just tolera el català. I advertíem que una llengua que havia passat trenta-cinc anys prohibida a les escoles i a la universitat, difícilment podia resistir si no era la primera llengua dels nostres països. Això vol dir que tingués el mateix paper que el suec té a Suècia, que el Danès té a Dinamarca, que el castellà té a Espanya.

—El manifest d’Els Marges del 1978 ha inspirat la Declaració sobre la llengua de la revista Reduccions del 2012?
—La introducció de la declaració, que recull el número 100 de la revista, diu que a partir de la Renaixença hi ha hagut uns quants manifestos sobre la llengua, i que el d’Els Marges correspon al moment actual. Hem de tenir sentit històric per tenir continuïtat en un estat que ens aterra tot allò que volem construir. La transició va ser el pacte de la desmemòria. La lluita per la memòria s’estintola en la llengua. Si eliminen la llengua,eliminen la història, eliminen Ramon Llull, Ausiàs March i Verdaguer. És una batalla contra la nostra ment, la nostra cultura, la nostra memòria. Perquè la llengua és una part constitutiva de l’home.

—La declaració sobre la llengua té dues parts. L’exposició que acabeu de fer correspon a la primera, oi?
—Efectivament, la primera part porta un títol amb tres paraules molt importants: ‘La llengua, el poder i la justícia’. I diu que les llengües han de tenir un conjunt de lleis i de legisladors (que són els polítics) que les defensin amb justícia. I és això que té un poble normal. I hem de ser un país normal perquè la llengua sobrevisqui i sigui plenament viva i de tots els ciutadans, i que sigui un patrimoni.
La declaració de Reduccions és una declaració universal de la llengua de l’home a través del català. Perquè només podem mirar el món des dels nostres ulls. Però l’estat espanyol ens vol fer mirar el món amb els seus ulls. I això és un crim contra la diversitat i contra l’home, perquè la diversitat és el món.

—I per què heu introduït una segona part en la declaració, sobre ‘La llengua i la poesia’?
—Intentem fer veure que la poesia no és res més que llengua. Vejam si m’explico: la llengua de cada poble té, per se, un gran valor humà i artístic. La llengua és una manera de mirar el món. I entenem que l’ensenyament, els polítics, els ensenyants fins i tot, han perdut de vista el valor pedagògic de la poesia i la llengua de la poesia. La poesia conté vitamines fonamentals del cor i de l’ànima. L’ànima de l’home es troba en les llengües.
La poesia, no tan sols la fan els poetes: si observem com parlen homes i dones, trobarem que en els moments íntims (en solitari o no) comencen a fer servir una llengua profunda i universal. Això passa quan algú s’enamora o quan intenta infondre coratge a algú altre. Aquesta llengua especial és la que fa servir la poesia. Per això els poetes més que no pas dir han d’escoltar.

—Aquesta és la primera declaració sobre la llengua que publica la revista Reduccions?
—Sí, és la primera. Aquest número 100 és dedicat a la poesia i a la llengua. La llengua és una font de poesia; la ciència no es faria si no es fes servir la llengua; tampoc la filosofia, el pensament… La llengua és la peça essencial, capital, de la condició humana. De la construcció, de la creixença, de l’experiència humana.

—Com s’ha redactat la Declaració sobre la llengua?
—És una declaració col·lectiva. Va anar creixent a partir d’un nucli, que correspon a la segona part de la declaració.

—La importància de la llengua, i de la poesia en el sentit més íntim i artístic, no podia pas restar al marge dels drets lingüístics i de la situació real de la llengua, oi?
—Totes dues parts són una condició de l’art: cal parlar tant d’això que passa en el moment present com dels fonaments de les coses. En el procés de definició del número 100, quan vam veure clarament que versaria sobre la relació entre llengua i poesia, també vam veure ben clar que havíem de fer una declaració, atesa la situació sorgida des de la transició. Pensa que Reduccions no va aparèixer fins l’any 1977, encara que ja la volíem fer des del 1971, però no ens donaven permís. Portem des de la naixença la ferida de la coacció, de la manca de llibertat.

—La revista Reduccions, dedicada a la poesia, publica poemes i estudis de tots els territoris de parla catalana. Per això i com a director de la revista teniu una posició privilegiada per a valorar la poesia, i en general la literatura, que ara es fa al País Valencià.
—D’ençà de l’aparició d’en Joan Fuster (que entronca amb el passat, un món excepcional amb Ausiàs March, Roís de Corella, Timoneda, els autors de Tirant lo Blanc…), s’obre un camp a la poesia i se’n en quantitat i en qualitat, per tot el territori, de Castelló a Gandia. Avui hi ha una florida d’autors impensada. Amb uns estils, unes formes, uns caràcters ben propis, que s’han anat conformant a partir del caràcter i el territori del País Valencià. També aporten elements nous. L’Estellés, tot un fenomen, en té uns quants: la capacitat de produir moltes branques i fulles per la manera tan ufanosa d’expressar-se que li era pròpia. Els de la Catalunya central tendim a l’austeritat. En canvi, els autors el País Valencià ens ensenyen la riquesa sense límits. I això ens produeix riquesa mútua. I això passa en poesia, en literatura, i també en pensament, i és aquesta diversitat que forma la cultura d’un país.

—Reduccions sempre ha entès que la cultura, la poesia, s’havia de fer veure des de tots els territoris de parla catalana.
—Reduccions ensenya la riquesa de tots els territoris, en un estat espanyol que sembla que es limiti a demostrar que no hi ha relació sinó des de l’odi. Nosaltres hem conjugat una única llengua, la d’Ausiàs March, de Llull i de Verdaguer. I dins aquesta llengua, hi tenim la memòria, la història, la tradició popular, les nostres ciències naturals…

—Així, doncs, el País Valencià viu un bon moment poètic?
—Viu un moment excepcional. Torna a semblar el segle d’or d’Ausiàs March. És molt interessant.


Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any