30.05.2012 - 06:00
Va començar a sonar la Marxa Reial espanyola. J. M. seia al sector 324 de la tribunal lateral del Vicente Calderón. Exactament, a les últimes cadires sota cobert. Al darrere, una paret i el passadís de l’escala vuit. Ell no ho sabia, però era el pitjor lloc de l’estadi, el lloc on la policia podia actuar amb més discreció. J. M., de trenta-quatre anys, amb parella i feina estable, va desplegar una estelada, blava, en el moment que l’estadi rebia amb una xiulada multitudinària l’hereu de la corona espanyola. No va tenir temps ni de pensar: una colla de policies el va enganxar per darrere i va començar un malson que va durar moltes hores.
Havia arribat a Madrid amb l’autobús de la penya de Sant Vicenç de Castellet (Bages). Quan encara mancava mitja hora per a començar el partit ja eren tots a la localitat que els corresponia. Duien samarretes del Barça i una estelada, i no paraven de fer-se fotos. Van baixar fins a la vora del camp per immortalitzar el que esperaven que seria una festa. Els policies, aleshores, no van dir res.
Però en el moment que les dues afeccions van començar a xiular es van abraonar justament sobre ell. En J. M. no va entendre què passava. Eren una colla d’agents de la policia espanyola que van començar a pegar-li al passadís mateix.
V. P. Vas veure qui eren?
J. M. Tot va ser molt ràpid. Només recordo que vaig demanar a un amic que ho fotografiés. Ho va fer i de seguida un grup de policies li van agafar la màquina i van esborrar-ne les imatges. Només recordo que un era molt alt, molt.
V. P. Et pegaven sense més ni més, davant la gent?
J. M. Sí. Em van tirar contra la paret, em van emmanillar de seguida i m’anaven pegant. Em van fer sang i jo crec que m’exhibien sagnant davant la gent que encara pujava cap als seients.
V. P. I no et defensava ningú?
J. M. Estava molt atabalat. No entenia aquella situació, però sí que vaig sentir gent que els deia que em deixessin estar. Però la veritat és que eren molts i feien circular tothom.
V. P. Saps quant va durar?
J. M. La veritat és que no ho sé segur. Vaig sentir el primer gol encara en aquell passadís i el segon al replà de sota, on em van fer baixar després.
[El primer gol va ser al minut dos del partit i el segon, al minut dinou.]
V. P. T’anaven pegant, mentrestant?
J. M. Sí. No paraven. Cops al cap, em pressionaven contra la paret, m’insultaven… se’m va fer molt llarg.
V. P. Quina mena d’insults?
J. M. ‘Català de merda’, que ho pagaria, que em trencarien el braç. Coses així.
V. P. Si vas sentir el segon gol al replà, vol dir que et van pegar vint minuts, si més no. Què va passar després?
J. M. Jo sagnava i en un moment determinat em van fer baixar i em van treure fora del camp; em van portar a una unitat mòbil del SAMU perquè em curessin. Els vaig demanar que no em deixessin sol amb la policia, però em van dir que no podien fer res tret de curar-me les ferides. A fora m’esperaven els qui m’havien pegat, començant per aquell tan alt.
A J. M., se li veuen ben clares les ferides a la cara. L’evidència dels cops és indiscutible i encara m’ensenya un bony notable darrere l’orella. Porta la documentació mèdica. Quan el van deixar en llibertat es va fer visitar. El paper de l’Institut Català de la Salut diagnostica cinc escorcions a la cara, rascades al coll, cops i escorcions a l’espatlla i al colze, lesions per manilles, un hematoma en una mà, dolor lumbar… Un quadre típic després de rebre una agressió.
V. P. Què va passar després, quan vas abandonar el SAMU?
J. M. Em van ficar en un cotxe patrulla. No eren del mateix grup i vaig notar que no entenien què passava. Vam fer una volta completa a l’estadi mentre miraven de saber què fer-ne, de mi. Finalment van rebre la instrucció de portar-me a la comissaria de Moratalaz.
V. P. I ningú no et va dir per què t’havien detingut?
J. M. No. Ningú.
J. M. ha volgut explicar el fet de primera mà. Aquests dies n’han circulat versions que no s’ajusten del tot amb el que li va tocar viure. Ell, per exemple, distingeix molt clarament el tracte de l’escamot policíac que hi havia a l’estadi del que va rebre després. Recalca que a la comissaria ningú no li va pegar i demana que els qui el van veure sagnant al replà i a les escales es posin en contacte amb la seua advocada, Gemma Calvet. Repeteix que el van exhibir. Que semblava com si volguessin espantar els qui ho veien. Ho diu amb cara de cansat i repeteix que, després de dir-ho vol descansar i prou, que no vol ser objecte de polèmica. Ell anava a veure un partit de futbol i es va trobar amb el que es va trobar sense haver-ho cercat. Ara una jutgessa l’ha encausat com si fos ell l’agressor i ell haurà de respondre judicialment.
V. P. A la comissaria de Moratalaz, què va passar?
J. M. Em van posar en una sala amb més detinguts, jo amb la samarreta del Barça allà sol darrere els barrots. Després van aparèixer dos nois bascos de l’Athletic que jo no coneixia de res. Només hi va haver un moment que un policia em va dir que em cremaria la bandera, però res més…
V. P. Que encara la tenies, l’estelada?
J. M. No. Suposo que se la van quedar els policies de l’estadi. No ho sé. A mi, em van enxampar i tot va quedar on era. La motxilla que portava, de fet, la van arreplegar els de la penya.
V. P. Que et devien cercar…
J. M. Ningú no sabia on era jo… Hi va haver un moment que em van llegir els drets i tot això i em van dir que podien fer una telefonada, ells no jo, avisant que m’havien detingut. Vaig optar per donar el telèfon de l’autobús de la penya. S’havien quedat esperant si jo apareixia i van ser els darrers a abandonar Madrid. Em van dir després que havien rebut la trucada cap a les dues de la matinada…
V. P. I tu continuaves sense saber el perquè de tot plegat.
J. M. Em van demanar que signés un document on deien que havia fet coses que jo no havia fet. I m’hi vaig negar. Només vaig signar el document de les coses que portava quan vaig entrar-hi, que no duia ja ni el mòbil, que tampoc no sé on ha anat a parar
V. P. Vas poder dormir?
J. M. La veritat és que no. Alguna capcinada i prou. No entenia què hi feia, allà, i només volia anar-me’n, i com més aviat, millor. Quan va aparèixer l’advocat d’ofici em van fer parlar amb ell i em van prendre les empremtes digitals, van fer les fotos i tot el que toca.
V. P. Al sumari que ara s’instrueix contra teu la jutgessa et barreja amb els dos seguidors bascos. Us coneixíeu?
J. M. No. De res. No els havia vistos mai. A més, al camp ocupàvem espais separats. No entenc què pretenen amb això.
V. P. Quina relació hi vas tenir, amb ells?
J. M. Érem allà junts! Un em va demanar de canviar-nos la samarreta. M’ho vaig pensar molt perquè no la canvio per res, però al final m’hi vaig avenir i ara tinc la seva. De totes maneres, quan ens van portar a la jutgessa ens vam tornar a posar cadascú la seva. Jo volia declarar amb la samarreta del Barça…
V. P. Ja sé que és anecdòtic, però sabíeu el resultat del partit?
J. M. Algú ens el va dir quan ja feia moltes hores que érem allà dins. Me’n vaig alegrar, però la veritat és que no era pas la cosa que em preocupava més…
V. P. Finalment, al matí us van portar a la jutgessa.
J. M. Sí. No n’estic gaire segur, de l’hora. La meva parella recorda que l’advocat li va trucar a les deu del matí. Em sembla que era cap a aquesta hora que ens van portar al jutjat a declarar.
V. P. I quan et van posar en llibertat?
J. M. Ja eren prop de les dues. Em van comunicar que m’obrien un procés penal meu i ara els serveis jurídics preparen la nostra denúncia dels fets i la defensa.
V. P. I un cop al carrer?
J. M. Vaig demanar als bascos que m’esperessin perquè ells van declarar uns quants minuts abans i em van deixar el telèfon perquè pogués trucar a casa. La seva advocada em va portar a Atocha i vaig arribar a Barcelona amb l’AVE a les 18.40…
Amb calma, sabent on té cada paper, revisa la cartera i m’ensenya el bitllet amb l’hora marcada. Torna a dir que està molt cansat i que se’n vol anar a casa.
J. M. Necessito desconnectar. No vull parlar amb ningú d’això, solament explicar-ho perquè quedi clar què vaig viure, i ara només vull desaparèixer i tornar a la normalitat. Anava a veure un partit de futbol i mira què em vaig trobar…
Mentre s’allunya insisteix a dir que localitzar els testimonis de com el van exhibir sagnant seria important per a ell i per al procés judicial que ara comença. Se li veu que no s’acaba de creure’s que tot això li hagi pogut passar. Els cops, amb tot, ben visibles a la cara, recorden que era al seient menys discret aquell divendres de futbol, al Vicente Calderón de Madrid.
Notícia relacionada: Denunciada al congrés i a la UE una brutal agressió de la policia a un seguidor del Barça (29.05.2012)
