Any de gràcia

Amb ‘Any de Gràcia’, Ventura Pons firma la seua habitual producció anual tornant a transitar pel territori de la comèdia de personatges, en la línia de pel·lícules anteriors com ‘Amor idiota’ (2004) o ‘Anita no perd el tren’ (1998) i repetint amb una de les seues actrius fetitxes, Rosa Maria Sardà, qui segueix mostrant les seues dots per a la comicitat, fent versemblant un personatge que, en moments puntuals, fa olor a naftalina i resclosit. En aquesta ocasió, el cineasta se centra en la història d’un adolescent de províncies (terme i concepte que també ens duu a èpoques pretèrites, en les quals el centre era el centre i la resta, províncies, ‘pro victus’, per als vençuts; amb tot el que això pot significar d’humiliant i vexatori), que arriba a Barcelona per tal d’estudiar en la universitat i que ha de conviure amb una vella rondinaire i malcarada. D’aquesta forma, el director de la cinta contraposa els desitjos i expectatives de cadascun dels protagonistes, buscant conscientment l’enfrontament bipolar, per mostrar-nos la distància que s’obre entre les generacions que ja no tindran accés a les noves tecnologies i aquelles que les han mamades des de menuts, les que han crescut rodejats per tota mena d’andròmines electròniques, sense oblidar, en aquesta guerra, el rerefons que formen els conflictes latents d’una ciutat com Barcelona, en la qual els problemes de l’habitatge o la precarietat laboral són el pa de cada dia.

Amb tot açò, esdevé inevitable el conflicte entre els dos mons, representats en les figures del jove que arriba a la gran ciutat per menjar-se el món (abans que el món el devore, el deglutisca i en llence els ossos a la vorera) i la vella immobilista i refractària –-òbviament– amb el món del futur que ja ha arribat. Amb aquests condiments els xocs no es faran esperar, i apareixen per tot arreu i i apugen uns graus els tocs dramàtics en l’escalada del conflicte. Un enfrontament, però, que es veurà salpebrat amb pinzellades d’humor i sàtira, de gags i ironia, que tallen la dinàmica d’enduriment del film i introdueixen un cert edulcorament argumental, imprescindible per mantenir l’atenció de l’espectador.

És, doncs, aquesta, una proposta de Ventura Pons lleugera i entretinguda al servei d’un intent d’acostament a la realitat actual, reflexiva, il·lustrativa, lúcida, que deixa en l’espectador un gust agredolç i la sensació d’haver passat per davant d’una projecció divertida i haver contemplat un final extravagant.