17.05.2012 - 06:00
En un acte a la llibreria la Central del Raval s’hi va parlar d’un llibre complex, plural i polèmic, perquè posa el dit a la nafra: ‘Escriure després’, subtitulat: ‘Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz’(Lleonard Muntaner Editor). Hi van participar l’historiador Josep Maria Lluró, el filòsof i polític Antoni Mora, la traductora i assagista eslovena establerta a Catalunya Simona Skrabec, i l’editor i escriptor francès, fill de deportat, Llibert Tarragó. Tots quatre, ben diferents, havien aportat un article de reflexió a ‘Escriure després’, un llibre coral i plural, ideat i coordinat per Arnau Pons, que no va assistir a l’acte, fet a primers de maig, perquè era als Estats Units.
‘Escriure després’ neix de l’esperit crític, de l’inconformisme de poeta, i Arnau Pons hi aplica l’autocrítica i l’esperit que vigila la societat catalana i mallorquina, en què observa trets de racisme i de xenofòbia no qüestionats, sinó més aviat beneïts per la cultura i per la universitat del país. Segons Pons: ‘El nacionalisme i el país en general ha de poder suportar aquests debats, i és una responsabilitat dir-ho perquè, com va escriure Hannah Arendt, els pecats del meu poble em pesen més que no pas els dels altres. He volgut moure un debat racional en un moment complicat i delicat, en què l’extrema dreta es reforça a Europa.’
Com a director de la col·lecció Traus de Lleonard Muntaner Editor, Arnau Pons ha publicat més llibres d’autocrítica: ‘La malaltia de l’islam’ d’Abdelwahab Meddeb, crític de l’islamisme des de l’islamisme, i ‘La nació i la mort’ d’Idith Zertal, una crítica del sionisme des del judaisme. Per Pons, és necessari reflexionar sobre els fanatismes i els radicalismes, i tenir un esperit vigilant en aquestes qüestions. ‘No vull ser un policia, però com a intel·lectual sóc crític.’
El llibre ha tingut una gènesi accidentada i a voltes envitricollada. Comencem pel començament. Ho explica Arnau Pons mateix: ‘Idith Zertal, historiadora, assagista, doctora de la Universitat de Tel-Aviv, ve sovint a Barcelona. Va venir el 2006 en ocasió de la publicació catalana del seu assaig ‘La nació i la mort’. Va passar per la llibreria la Central i tot fullejant les revistes de cultura li va caure a les mans Benzina (pdf). En aquell número hi havia un article dedicat a Abel Cutillas i el seu llibre d’aforismes ‘Viure mata’. L’article reproduïa un aforisme que va impactar l’Idith. Deia: «L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: era reconèixer-los com a poble escollit.»’
‘Aquest no és el racisme de Plataforma x Catalunya, sinó de connivència general. Hi ha formes de violència que esquerden la unitat del gènere humà, perquè són mancades d’ètica, que és el mínim comú denominador que preserva la unitat de l’espècie humana. Vam decidir que calia respondre-hi i l’Idith Zertal va escriure l’article «No necesitamos vuestros homenajes» (‘La Vanguardia’, 9 agost 2006). Tres setmanes després l’historiador Agustí Colomines, aleshores director d’Unescocat, va escriure l’article ‘L’escala de discriminacions’ (‘Avui’, 2 setembre 2006) en què qualificava l’Idith Zertal de «turista intel·lectual».’
El llibre ‘Escriure després’ té dues parts. En la primera es reprodueixen els articles susdits (excepte els d’Agustí Colomines, que no hi va consentir, però s’hi indica com trobar-los a la xarxa) i els que van seguir després: un de signat per Arnau Pons i Idith Zertal, ‘L’art del camuflatge’; la resposta d’Abel Cutillas, ‘El pitjor dels insults’, en què acusava Pons d’utilitzar Zertal i de voler desprestigiar Colomines; un d’Enric Casasses, ‘Prejudicis pobletans perversos’; un altre d’Agustí Colomines, ‘Per dir la vida’; un de Xavier Antic, ‘Filo nazis’; una nova rèplica de Colomines, ‘Sobre «Filo nazis». Però el fet és que ni Arnau Pons ni Idith Zertal no van tenir l’oportunitat de contestar els articles de Colomines o el de Cutillas, ni a l’Avui, ni a l’Avenç, ni a Serra d’Or.
És en aquest moment que comença a perfilar-se l’estructura del llibre. Ho explica Arnau Pons al començament del volum: ‘No seríem aquí ni seríem tants, si se’ns hagués permès d’exercir la llibertat d’expressió que tocava, com també el dret de rèplica. (…) Amb la polèmica forçosament «tancada» als mitjans del Principat, la direcció de la revista Segell em va oferir de continuar el debat a les seves pàgines i, si calia, de fer-ho sense cap inhibició. És per això que vaig proposar a uns quants intel·lectuals que em són propers que donessin voltes a la qüestió següent: com són llegits els aforismes de «Viure mata», quan es tenen presents la universalitat de la literatura i la unitat del gènere humà?’
A més dels ja esmentats, participen en ‘Escriure després’ l’escultor Ferran Aguiló; el filòsof i president del patronat de la Fundació Tàpies, Xavier Antich; la filòsofa Fina Birulés; el catedràtic emèrit de la Universitat de Lilla, Jean Bollack; el poeta Enric Casasses; el professor, crític literari i poeta Adrià Chavarria (Tortosa, 1972-Barcelona, 2009); el director adjunt de l’Institut de Recherches Philosophiques de la Universitat Paris Ouest Nanterre La Défense, Emmanuel Faye; el professor de filosofia antiga de la Sorbona, André Laks; la filòsofa i crítica literària Louise L. Lambrichs; el filòsof Felip Martí-Jufresa; el teòric del llenguatge, traductor i poeta, Henri Meschonnic (París, 1932-Villejuif, 2009); l’escriptora i crítica literària, Rosa Planas; el lingüista i semantista, director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique, François Rastier; l’hel·lenista Rossella Saetta Cottone; el traductor Tim Trzaskalik, i el filòleg i filòsof Heinz Wismann.
L’acte de la Central, la riquesa d’aproximacions diverses
El dia 2 de maig el llibre es va presentar a la llibreria la Central del Raval de Barcelona. Entre el públic (una trentena d’assistents) hi havia els escriptors Julià de Jòdar, Jaume Subirana, Carles Torner, Martí Sales, la traductora Annie Batts i Abel Cutillas, que no va intervenir-hi gens. I en va resultar un debat ric i quatre aproximacions als dos temes centrals del llibre: el racisme refinat en la literatura i el tancament forçós dels debats incòmodes al si de la societat catalana.
Josep Maria Lluró va obrir l’acte explicant els antecedents del llibre i comentant el desgast que havia causat tot el procés a Arnau Pons: que l’editorial n’hagués prescindit i hagués abandonat gairebé tots els llibres emparaulats que Pons tenia en dansa.
Segons els ponents, tots van tenir reserves a l’hora d’entrar en el debat de fons. Lluró va explicar: ‘Quan l’Arnau Pons ens va convidar a escriure em vaig demanar, vols dir? S’han de respondre aquests aforismes que diuen, per exemple, que l’holocaust és un homenatge als jueus? Però l’Arnau Pons em va convèncer que calia fer-ho, sobretot perquè a Catalunya s’havia tancat el debat de cop.’
La mateixa direcció va seguir Antoni Mora: ‘És un llibre molt estrany. Vaig dir a Arnau Pons, «en què em vols embarcar ara? Per què m’hi poses, si el meu recorregut principal no m’hi duria?» Perquè, per , la literatura és l’espai on tothom hi pot ser i on tot pot ser escrit. En literatura s’ha de poder dir tot, perquè és la llibertat que caracteritza la literatura. I no entro en aquest tipus de discurs de correcció / incorrecció política. No té res a veure amb la literatura això, sinó amb l’ètica. I jo no em situo en l’àmbit de la correcció política. Tampoc en el debat de la llibertat d’expressió (que si ataques un llibre dur ataques la llibertat d’expressió). Tampoc no em situo en arguments sobre la impunitat legal. No crec que s’hagin de posar blindatges al que es pot dir o no es pot dir. Llavors, què hi pinto, en aquest debat? Allò que m’implica en la història és en Colomines: quan ve algú que pretén esmenar la plana i posar els límits a l’estrangera. I no em situo en el món de l’ètica perquè de moment encara som en la lluita, en la política, no en l’ètica. Jo prenc una posició política: m’encaro a posicions com les que pren en Colomines.’
En canvi, Simona Skrabec es va situar d’entrada en l’ètica, contràriament a Mora: ‘L’ètica és sempre política.’ Skrabec va recordar també els dubtes inicials quan Arnau va fer-li la proposta. ‘Li vaig dir: per què creus necessari despertar aquest drac adormit?’ La traductora es va situar en el pla de la literatura, dibuixant una actitud ètica prevalent dins la literatura catalana (com en la literatura universal), primer en els poemes de Maragall i de Carner, i després en la ironia d’Espriu i Gabriel Ferrater o en les reflexions de Joan Fuster (‘amb Fuster em sento com a casa’). Perquè, segons Skrabec, ‘la poesia ensenya la fragilitat, la manca de fermesa de totes les coses, per això la literatura ens permet de pensar la humanitat’. I aquesta actitud de fons, va dir, potser l’havíem perduda: ‘Potser hem deixat de ser la nació renaixentista que deia Fuster. Perquè sembla com si tot això no existís en els aforismes de Cutillas. Sembla com si el «poble» hagués trobat la seva veu en un altre àmbit. I aquí va citar Miquel Bauçà, un escriptor que, segons ella, defensava una ètica sense escrúpols. ‘I això no sembla un crit aïllat. Fins on ha agafat?’ I va recordar una altra màxima de Joan Fuster: ‘La temptació de construir una nació a partir de la grandesa és terrible i temible.’
Antoni Mora va apuntar que un dels nuclis del llibre eren els dos textos que hi apareixen d’Enric Casasses. El primer era part del debat a la premsa, quan Casasses va escriure al Quadern del diari El País l’article ‘Prejudicis pobletans perversos’, en què feia una defensa a ultrança de Miquel Bauçà, i en citava alguns fragments en què el poeta mallorquí minimitzava l’holocaust. El segon article de Casasses, ‘Autocrítica’, figura a la segona part del llibre, en un dels annexos. Casasses hi reconeix que el tercer paràgraf de l’article que havia escrit és ‘mal escrit i mal dit i poc i mal pensat, i a sobre hi ha afirmacions errònies, falsedats.’
En un moment donat ‘Escriure després’ s’allunya dels aforismes d’Abel Cutillas i de l’actitud de Colomines de tancar el debat, i s’endinsa en la crítica a Miquel Bauçà i a la ‘deriva que fa cap a una actitud reaccionària que cal entomar sense histèries’, diu Arnau Pons, que també etziba un bon atac a la universitat, i cita un cas concret, el del xenòfob Taller Llunàtic de Mallorca.
El darrer a intevenir-hi va ser l’editor i escriptor Llibert Tarragó, nascut a França, fill de deportat. La seva aproximació a la qüestió de fons va ser impactant. Va començar dient: ‘Jo sóc de fora i em sento cada dia més de fora. He volgut crear un pont de memòria francesa i de memòria catalana i espanyola de la deportació i hi he fracassat del tot.’ Tarragó ha treballat per recollir i documentar la història dels deportats des de França, els ‘Triangle Blau’, com s’anomenaven els republicans espanyols deportats a Mauthausen.
Tarragó va recordar que era el vice-president de l’Amical Mauthausen quan Enric Marco n’era el president. Encara li causa amargor ‘l’afer Marco’, que vincula amb els aforismes d’Abel Cutillas. Diu: ‘La impunitat. He d’admetre la meva sorpresa arran de l’absència de debat al voltant del cas Marco en una societat que té tantes mancances en l’aprofundiment de la seva història. Per què Marco apareix «hic et nunc»? Per què l’aforisme d’Abel Cutillas apareix «hic et nunc»? Les falsedats no són d’ordre literari. De primer no em vaig creure allò que escrivia en Cutillas. A França ja seria als tribunals.’
Llibert Tarragó va acabar amb un lament directe: ‘Per què no hi va haver un gran escàndol per l’afer Marco?’ A la sala es va fer un silenci dens. Total.
