15.05.2012 - 06:00
Hi ha molt bon relats de la guerra i de l’exili, narrats per escriptors que la van viure i patir, però això no ha fet desdir Roc Casagran amb ‘Ara que estem junts‘ ni Tània Juste amb ‘Els anys robats‘ de novel·lar aquest periode històric. I ho han fet des dels seus ulls de joves que no han viscut cap guerra i que ni tan sols han viscut el franquisme. Això sí, se saben la darrera generació que tindrà accés al testimoni d’aquells que van viure i patir la guerra i l’exili. En totes dues novel·les hi apareix el camp de concentració d’Argelers. I tots dos detesten que s’emprin eufemismes com ara ‘camp d’acollida’ o ‘camp de refugiats’.
Roc Casagran (Sabadell, 1980) tenia quinze o setze anys quan va llegir ‘Els vençuts’ de Xavier Benguerel, que narra l’aventura tràgica, interminable, dels vençuts de la guerra, tan dels pocs que amb sort van poder esquivar els camps de concentració, com d’aquells que, desventuradament, hi van anar a parar. El camp d’Argelers va quedar fixat en la memòria de Casagran, que ha anat madurant durant anys una història que succeeix sobretot en aquest camp de concentració, que ell creu que es ben desconegut per bona part de la gent d’avui, tan de la seva generació com la dels més joves. Amb la novel·la és conscient de recuperar la memòria històrica. ‘Sense història no som res, és important que la reivindiquem.’
Casagran apunta un element que permet portar la novel·la a la contemporaneïtat. Segons ell, els fets i les condicions extremes que es narren a ‘Ara que estem junts’ no difereixen tant dels problemes que pateix la immigració actual, en presons no reconegudes com el Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca, per exemple, o el tema de la targeta sanitària.
‘Ara que estem junts’ planteja la història de dos bessons que són pre-adolesents quan esclata la guerra del 1936-39. ‘Tenir uns nens de protagonistes em permetia donar aquell toc d’ingenuïtat de la canalla, un punt de dolçor dins d’una història de circumstàncies molt dures: una història de perdedors, de repudiats… He tingut molt present el poema del Gabriel Ferrater ‘in memoriam’ en aquest sentit.’ Alhora, els bessons li permeten oferir dos punts de vista, dues maneres d’afrontar la vida tortuosa que els ha tocat viure.’
Tània Juste (Barcelona, 1972) té un punt de partida familiar: entre les coses del seu avi va trobar el seu carnet d’aviador republicà. ‘Es veu que té valor, en queden molt pocs. La gent se’n desfeia, perquè si te’l trobaven a sobre era la sentència de mort segura.’ Juste no va poder parlar amb el seu avi, que fa anys que és mort, però es va interessar per la vida d’altres aviadors de la República. I els va trobar aplegats a l’Associació d’Aviadors de la República, que tenen una seu al barri del Raval de Barcelona.
L’autora ha construït la novel·la a partir de totes les història recollides, que es concentren amb un personatge, Josep Savall, que és un homenatge al seu avi. Ell és el fil conductor de la història, on s’esdevé una història d’amor estroncada per la guerra i l’exili.
En el seu llibre anterior, ‘A flor de pell‘ (La Magrana), Juste ja va utilitzar la vida de la seva àvia com a estímul per novel·lar una història durant els feliços anys vint. ‘Em sembla que no és una casualitat això de triar els avis: van viure una època molt moguda. I també perquè penso que no podem conèixer el present sense mirar el passat.’
Coincideix que en pocs mesos han aparegut un munt de novel·les que se situen a la guerra del 1936-39: Sebastià Alzamora, ‘Crim de sang’ (premi Sant Jordi, Proa); Valentí Puig, ‘Barcelona cau’ (Proa); Antoni Vives, ‘Les banderes de l’1 d’abril’ (la Magrana); Lluís Llach, ‘Memòria d’uns ulls pintats’ (Empúries). Aquests llibres de Roc Casagran i Tània Juste se sumen a la llista.
