03.05.2012 - 00:32
El passat 1r de maig varem viure mobilitzacions anticapitalistes excepcionalment grans tant a Sabadell (al matí) com a Barcelona (a la tarda). Dic “excepcionalment” si les comparo amb les convocatòries del 1r de maig de l’any passat, però sobretot si les comparo amb les del període 2005-2010, que és en el qual en tinc un record més o menys fiable dins de la meva trajectòria militant. Tan sols fent un petit repàs a les noticies d’avui i comparant-les amb les del 2-5-2011, me n’adono que:
Al Vallès, si l’any passat a Terrassa la manifestació comarcal del matí va aplegar pocs centenars de persones (Vilaweb Sabadell parlà aleshores de 200 persones), la manifestació d’ahir a Sabadell va aplegar-ne, com a mínim, un miler.
A Barcelona, si uns quants milers de persones van participar en la famosa manifestació que pujà als barris dels rics (segons La Directa fórem 8000), en la manifestació d’ahir aquest mateix mitjà en comptabilitzà més de 20.000.
És a dir, que en tots dos casos (i estic convençut que en molts d’altres casos com al Maresme, al Garraf o a València) les xifres d’assistència a les mobilitzacions anticapitalistes del 1r de maig no han augmentat lleugerament entre el 2011 i el 2012, sinó que s’han multiplicat per dos, per tres o per quatre.
Amb aquesta comparativa tan simple no pretenc fer una investigació sociològica gaire elaborada sobre el creixement del moviment popular i anticapitalista català. En canvi, suposant que puguem comparar dues mobilitzacions equivalents corresponents a una mateixa convocatòria, crec que sí que podem identificar aquest creixement. I ho crec perquè, a diferència de les manifestacions puntuals que responen a conjuntures molt específiques com la del 10-J, les de la Guerra, les de Bolonya, etc., posaria la mà al foc que a les manifestacions del 1r de maig l’assistència respon veritablement a la consciència política de la gent que hi assisteix i no al nombre de cartells que s’enganxen per la ciutat o al nombre de vegades que repeteixen la noticia per televisió. Per tant, és de justícia i de reconeixement per totes aquelles que estem destinant una part molt important de la nostra vida a la militància política, que pugem enorgullir-nos ja no del creixement sinó de la multiplicació de forces que estem experimentant.
I és que, de fet, tampoc caldria fer aquesta comparativa posant o traient zeros a les xifres d’assistència, perquè ja fa un temps que totes les persones que militem percebem en el nostre dia a dia que això està passant, i podem posar rostres a cadascuna de les persones que conformen aquestes xifres a l’alça: Ahir, quan anava en tren cap a la manifestació de Barcelona, ja no compartia seient només amb el grapat “d’incondicionals” que cada any anàvem a Barcelona el 1r de maig per compromís, sinó amb moltíssima més gent. Érem la militància del MPS gairebé al complert, i no estàvem sols. Hi havia un grapat de nois i noies del CSA que han obert aquest a la ciutat, i al fons, una parella que vaig conèixer a l’Acampada del 15M i un altre grup de nois que han fet una assemblea d’estudiants al seu institut. Com que no hi cabíem tots, el vagó del costat també anava ple. Hi seia gent més grans que feia anys que no veia a cap manifestació i una família que darrerament ve a les assemblees de la PAH. Hi havia la companya de pis d’un noi de l’assemblea i els pares d’un altre company, tots ells novells en això de baixar a Barcelona pel 1r de maig. Per tant, ahir, al tren, també ens havíem multiplicat.
Evidentment aquest anàlisi descriptiu tan simple no eximeix de fer-ne uns quants altres – molt més complexos – de les causes d’aquest increment de participació en les mobilitzacions. Per fer-ho, caldria parlar de la brutal ofensiva que el capitalisme està duent a terme en els darrers temps i la resposta popular que això està generant, de com les retallades i els desnonaments estan activant la solidaritat i la consciència de classe (explícita o implítica), de l’herència que ha deixat el moviment 15M en l’esperit de mobilització de molta gent o de com l’esforç sembrat durant anys des de les organitzacions i col·lectius de l’esquerra rupturista per aglutinar forces i articular la unitat popular comença a recollir els seus fruits. Però, evidentment, aquestes reflexions no només no caben aquí, sinó que no cal fer-les dia a dia i entre totes, en els espais que estem construint com a moviment.
Multipliquem-nos. Seguim multiplicant-nos com varem fer ahir als titulars dels diaris o com ho varem fer al tren. Enorgullim-nos d’aquesta multiplicació i seguim treballant amb constància per tal que, l’any vinent puguem dir de nou el mateix, que ens hem multiplicat de nou. Ja que, per sort o per desgràcia, no disposem de dreceres fàcils ni de consignes màgiques, gaudim com a mínim de l’orgull d’estar-nos multiplicant, de ser avui més que ahir però menys que demà.
