Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  19.04.2012  11:04

Autor/s: Laura Fabregat, Sergi Castells i Anna Corbatera

Els mitjans divulguen l’estàndard del català central

La diversitat dialectal als Països Catalans és gairebé inapreciable en els programes, diaris o portals informatius

Men?ame
 

La relació entre els mitjans de comunicació i l’existència d’un estàndard català és molt estreta. Hi ha entre ambdós una dependència recíproca. D’una banda, és indispensable que els mitjans es facin entendre i això, molts cops, és preferible fer-ho mitjançant una prèvia unificació lingüística. D’altra banda, l’estàndard català necessita un canal de divulgació per tal de ser difós, i és aquí on recau la feina dels mitjans.

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) estableix un únic estàndard tot i que remarca que cadascun dels parlants dels cinc grans dialectes (català central, català nord-occidental, català septentrional, valencià i mallorquí) l’adapta a la seva manera. Així i tot, els dialectes més utilitzats en els mitjans de comunicació són els que tenen una capital de comunitat autònoma al darrere: central, valencià i mallorquí.

Hi ha diferents maneres d’utilitzar l’estàndard català. Però, què fan els mitjans? Engloben totes aquestes formes o només n’escullen una?

                                          
L’ús que fan els mitjans dels dialectes

Molts dels mitjans de comunicació tenen un departament d’assessorament lingüístic que s’encarrega de les correccions dels textos que s’hagin de publicar o retransmetre. El cas d’El Periódico és molt restrictiu pel que fa al tema de la llengua. La versió catalana d’aquest rotatiu es fa a partir de la castellana, amb un traductor automàtic que ja es regeix segons les directrius que marca el català central. Tot i que després, un grup de correctors s’ocupa de revisar el text donat pel traductor.

“El que passa és que allò que es fa a Barcelona té una difusió per tot el territori, i no succeeix el mateix amb allò que es fa des de Mallorca o València”, explica el cap de correcció d’El Periódico, Ricard Fité. Per a la capçalera del Grupo Zeta és impensable la mescla de dialectes en un mateix diari i, en tot cas, sí que es podrien trobar altres varietats lingüístiques en les pàgines d’opinió. Perquè, tal i com afirma Fité, hi pot haver tres estàndards, però un predomina (el del català central). Per això el filòleg parla de l’existència d’un estàndard i de dos subestàndards.

També Vilaweb permet que les modalitats lingüístiques regionals es vegin reflectides en “entrevistes, declaracions i articles d’opinió”. Aquest portal web es regeix segons el model de llengua definit per l’IEC, i és per això que, lèxicament, “defugen” les interferències que siguin prescindibles i “proscriuen” aquelles que “minen el sistema”, com podrien ser els castellanismes.

De manera diferent actua El Punt/Avui. Aquest diari, que té seu a Girona, afirma que sí que publiquen textos en valencià si fan referència al País Valencià. Malgrat això, si el text s’engloba dintre d’una altra secció –Internacional, Catalunya o Economia– “suavitzen” les formes valencianes perquè no “sobti” el lector català.

Tanmateix, l’ús de traductors també és comú al Diari de Balears. La cap de correcció d’aquest periòdic, Margalida Rosselló, explica que en els seus escrits utilitzen només el mallorquí ja que el seu públic és el de Mallorca. Rosselló també afirma que els periodistes que siguin catalans o valencians escriuen els textos en el seu dialecte, però compten amb traductors que tradueixen tots els textos a les formes mallorquines.

TV3, pel fet de ser un mitjà en el qual els periodistes han de locutar, sí que dóna més marge a l’ús de qualsevol dialecte que no sigui el propi del català central. Tot i que percentualment el que domina és el català parlat a Barcelona, el cap de correcció de la pública catalana, Ernest Rusinés, matisa que és així “simplement per una qüestió demogràfica”. Perquè és des d’on reben més demandes de feina. Però que l’únic que exigeixen és que s’utilitzi la variant estàndard del dialecte que el periodista tingui, sigui quina sigui, sense necessitat de canviar-la ni d’adaptar-la.

Rusinés explica que molts periodistes prefereixen adaptar-se a l’estàndard del català central sense que ningú prèviament els ho hagi exigit o recomanat. El filòleg afegeix que a partir d’això han aparegut “llegendes urbanes de periodistes que van haver de redreçar el seu dialecte cap al central”, i deixa clar que “no és veritat, que és just el contrari”. A la vegada, però, Rusinés matisa també que “en una televisió que vulgui ser potent i donar molta projecció a una llengua és natural que s’agafi una varietat com a eix central". I, per tant, és aquesta la que TV3 potencia i prestigia “sense que això vulgui dir fer desaparèixer la resta”.

No obstant això, hi ha altres mitjans que donen més marge a la inclusió dels distints dialectes. El soci fundador del diari digital valencià L’Informatiu, Julio Gómez, explica que els articles d’aquest portal web són escrits segons les normes de l’IEC pel que fa a l’estàndard valencià, però que són molt oberts i accepten moltes particularitats valencianes. A més a més, Gómez assenyala que si algun periodista escriu en català central o en mallorquí, deixen el seu escrit tal i com està ja que respecten “el policentrisme convergent pel que fa a l’estàndard de la llengua”.

També la revista El Temps integra més d’una variant dialectal a l’hora d’escriure els seus textos. “Respectem les formes verbals pròpies i valorem les ‘diferències’ lèxiques com un enriquiment”, afirma el corrector del mitjà Jordi Badia. A més a més, aquesta publicació evita la disgregació i treballa bàsicament “amb tres subestàndards: català central, català meridional i català insular”. En canvi, Badia admet que en el lèxic “no hi ha cap mena de restricció ni segmentació (si un barceloní fa servir 'eixir' no passa res, igual com si un alacantí empra ‘sortir’)”.

Men?ame