12.04.2012 - 06:00
El patiment humà com a quotidianitat. Cap cineasta no ha aconseguit tanta fidelitat en la recreació de microcosmos dramàtics familiars com el britànic Mike Leigh. Un estil inconfusible que ha llaurat pacientment al llarg de la seua dilatada carrera darrere les càmeres, aconseguint cotes d’inusitada brillantor en obres com la premiada ‘Secretos y Mentiras’ (1996), ‘Todo o Nada’ (2002) o ‘El secreto de Vera Drake’ (2004).
En ‘Another Year’, Mary, una immensa Leslie Manville, ha d’afrontar una greu crisi d’identitat, recolzant-se en l’amistat d’un matrimoni madur que li proveeix la complicitat necessària per desvetlar el profund buit emocional que ella mateix ha intentat emmascarar amb valors ja caducs.
La història està dividida per les quatre estacions d’un mateix any en un evident exercici simbòlic de l’immobilisme a què es veu abocada l’existència humana (és, com suggereix el títol, tan sols un any més en una llarga i fallida consecució de dies i mesos). I és que la joventut de què un dia va gaudir, i amb ella la bellesa i la impetuositat de l’esperit, van desaparèixer, deixant tan sols el rastre de les oportunitats perdudes i la pesadesa per la soledat. Ara, Mary s’adona de la fragilitat del temps, de la necessitat de tindre algú al seu costat pel simple plaer de conversar, del desarrelament d’aquella a qui ningú no pertany. No obstant això, l’engany no cessa; per això s’encapritxa d’un home molt més jove que ella, en un intent desesperat d’esmenar els errors que va cometre sense a penes calibrar les seues possibilitats i les conseqüències que la seua imprudent fantasia pot ocasionar en la seua malparada autoestima, així com en el cercle íntim on busca recer.
Recolzat per una fotografia d’una bellesa insuperable, focalitzada en els bucòlics paratges agrests de la contornada de Londres, Mike Leigh imparteix una valuosa lliçó d’elegància cinematogràfica. La fotografia de Dick Popa està molt treballada. El pas d’una estació a una altra està cuidat al màxim, jugant amb tonalitats i altres elements significatius del transcurs temporal, generalment amb una textura càlida i detallista, tant en interiors com en exteriors. I la música abriga els diferents moments, jugant amb els instruments solistes. En definitiva, el resultat és una pel·lícula commovedora que s’instal·la amb vehemència tant en la ment com en l’esperit, valent-se únicament de la paraula i del noble art de què fan gala els seus actors. No us la podeu perdre!
