‘La traducció del manual d’una aspiradora la paguen tres vegades més bé que la traducció d’una obra de Conrad’

  • Els traductors Tina Vallès i Ferran Ràfols Gesa parlen sobre aquest col·lectiu de professionals sovint invisible però imprescindible per a la cultura del país

VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
10.04.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’editor Bernat Puigtobella va publicar un article d’opinió a VilaWeb on carregava contra la pràctica d’algunes editorials de Madrid a l’hora de publicar traduccions en català. L’article, que arremetia contra alguns traductors, va provocar una forta reacció d’altres traductors sobretot al Twitter. Aquest fet va crear la necessitat de donar a conèixer la singularitat i la problemàtica d’aquest col·lectiu, sovint invisible, sovint mal pagat, sovint forçat a treballar amb presses, però que és una peça imprescindible per a la cultura del país. De tot això en parlem amb dos traductors professionals i molt vinculats a la xarxa: el Ferran Ràfols Gesa i la Tina Vallès.

Ferran Ràfols Gesa: quan has de fer una traducció d’un autor viu, si hi pots contactar per mail per preguntar els dubtes que et van sorgint, home, va molt bé. Els autors acostumen a ser molt amables i ho agraeixen molt. Si hi pots arribar a parlar va molt bé i és molt útil. Ara, a vegades hi ha algú que et fa el blocatge i no és possible contactar-hi.

Tina Vallès: Hi ha editorials o editors que són molt recelosos amb això, volen fer sempre de pont, amb la qual cosa s’alenteix tot molt, es complica. Cada editorial funciona diferent.

—S’acostumen a establir vincles especials entre autors i traductors?

Ferran Ràfols Gesa: Home, conèixer-los fa molta il·lusió. La sensació que tens quan fas una traducció llarga i complexa és que vius dins del cap de l’autor. Perquè li descobreixes moltes coses: tics lingüístics, maneres de dir, que llegint ràpid no t’hi fixaries. 

—Per a l’autor el contacte per mail amb el traductors deu ser una manera de garantir una bona traducció.

Ferran Ràfols Gesa: A mi m’ha passat que et felicitin per una pregunta.

Tina Vallès: I trobar errades a l’original.

Ferran Ràfols Gesa: Això em va passar amb l’última novel·la de la Siri Hustvedt, que em va dir ‘ets el primer que ho veu’. Era una llista d’alumnes i n’hi havia una que no podia ser que hi fos. Estàs tan a dintre del text…

—De traductors n’hi ha de moltes menes?

Tina Vallès: Mira, quan es parla de traductors sempre es pensa en els traductors literaris, però de traductors n’hi ha de moltes menes, sí. Jo vaig treballar un any per a una agència de traductors. Va ser un any de desintoxicació, perquè em va permetre veure la feina com a feina. Aquest és un problema que tenim sovint: que sembla que pel fet de traduir literatura, com que t’agrada tant la feina, si no la cobres i perds nits senceres sense dormir, doncs no passa res, perquè com que tradueixes en Conrad o la Rodoreda, cap problema perquè ho gaudeixes. No, escolti’m, tradueixi Conrad o tradueixi el manual d’una aspiradora aquesta feina l’he de cobrar i m’ha de rendir més enllà de la satisfacció intel·lectual. 

Ferran Ràfols Gesa: A més, de vegades et paguen millor el manual de l’aspiradora que la traducció del Conrad.

Tina Vallès: Sempre, això passa sempre. Hi va haver una temporada que feia moltes traduccions per a una asseguradora i aquestes traduccions les cobrava tres vegades millor que les traduccions de llibres, i només m’ocupaven el 20% de la jornada laboral.

—Aquest és un dels problemes del sector?

Tina Vallès: Oi tant! A un traductor que es vol guanyar la vida només traduint, li passa que la traducció literària acaba essent militància.  

—La militància en temps de la dictadura es podria entendre, però avui en dia?

Tina Vallès: La militància avui dia hauria de ser un valor afegit. El que ha de comptar és la professionalitat. Però hi ha editorials que encara juguen amb el factor de la militància.

Ferran Ràfols Gesa: Perquè estem atrapats. Perquè com que és una feina maca, sempre trobaràs algú que vulgui traduir a tal o tal altre autor, perquè sempre hi haurà quinze individus bojos a Catalunya que es mataran per fer segons quina traducció. Però això de vegades et juga en contra, sobretot quan estàs una mica establert i has de pagar una hipoteca o un lloguer, i necessites una regularitat d’ingressos… Jo que treballava a l’ensenyament, això també passava: com que és tan bonic ensenyar, doncs no cal que et paguin bé ni que tinguis un horari normal ni que se’t respecti. 

Tina Vallès: És que es trafica amb la vocació.

Ferran Ràfols Gesa: Crec que ens perjudica molt això de ser tan invisibles. Perquè un traductor no s’ha de notar en un text. I no som persones amb figura pública. I això ens perjudica perquè no tenim manera de defensar-nos i de fer-nos valdre. És una cosa molt individual de tu davant de l’editor o de qui sigui fer-te valdre cada dia. Ens hem de fer valdre cada dia. I el que m’ha sorprès molt és que només el fet de tenir un bloc i reivindicar el que fas, i quan has fet una traducció que t’ha agradat esplaiar-te una estoneta… que hauria de ser una cosa gairebé obligatòria. I donant a conèixer la feina que faig a través del bloc m’han arribat propostes molt interessants via el mail del bloc. Hem de fer l’esforç de visibilitzar-nos.

—En aquests moments, quines són les reivindicacions més importants que teniu com a col·lectiu?

Tina Vallès: La principal, les tarifes. És un tema tabú per als traductors. No hi ha unes tarifes establertes i els propis traductors són reticents a dir el que cobren per pàgina o per paraula. 

Ferran Ràfols Gesa: Aquest és el problema, que costa adonar-te que aquesta és una batalla comuna. Les tarifes és el gran tema, però n’hi ha d’altres: en general es treballa amb molt poc temps, sobretot en el cas de la traducció literària. I un altre tema, el control sobre el resultat final. 

—Aquests dos aspectes tenen a veure amb la relació que establiu amb els editors? Sovint és dificultosa?

Tina Vallès: El problema no són els editors, sinó que cada any es peca del mateix: cada any Sant Jordi cau el 23 d’abril, però cada any hem de córrer igual. Si fas un plàning de tot l’any, pensa en els col·laboradors. Hi ha col·laboradors als quals sempre se’l hi dóna màniga ample: si la impremta necessita setanta dies per imprimir tindrà els setanta dies, ara si el traductor necessita setanta dies però l’editor només en té cinquanta, que el traductor s’espavili amb cinquanta dies. Dic jo que la impremta és una màquina i que se la deu poder collar més que a una persona. No és una cosa personal dels editors sinó tot aquest entramat que cada any ensopega amb la mateixa pedra. Al gener sempre comencen les presses perquè el llibre ha de sortir per Sant Jordi.

Ferran Ràfols Gesa: Sempre les mateixes dates: Sant Jordi i Nadal. Hi ha un tema subsidiari relacionat amb aquest i és que la indústria editorial catalana pel que fa a les traduccions és completament subsidiària de la indústria editorial en castellà. Perquè la traducció catalana ha de sortir el mateix dia que la castellana. Si surts més tard, les vendes, ja de per si migrades, les has perdut un 70%. I per algun motiu que no conec, si l’edició catalana està preparada abans que la castellana, s’espera. En canvi la castellana no s’espera. Jo els meus pitjors ‘sprints’ han estat per Sant Jordi, però perquè algú de l’editorial en castellà ha canviat la data de publicació sense dir-ho i quan ho han dit, doncs és horrorós. Queda malament dir que la indústria editorial catalana és subsidiària de la castellana, però jo crec que és completament cert. L’editor català de traducció, excepte en editorials petites, no decideix quin dia surt el llibre. I això genera una inseguretat que t’obliga a treballar d’una manera molt complicada.

—A vegades per aquestes presses els editors donen la traducció d’un llibre a més d’un traductor. Suscriviu aquesta pràctica?

Ferran Ràfols Gesa: La traducció partida és una mala pràctica amb totes les lletres, tret que coneguis l’altre traductor i estableixis uns criteris. Entenc que en certes circumstàncies ho facis, perquè si no surt quan toca no en vendràs cap exemplar. Ara, has d’establir uns criteris comuns perquè tothom tradueix de la mateixa manera.

Tina Vallès: Hi ha dues coses. Si en una traducció literària, per complir amb la data de sortida es parteix la traducció en dues meitats, és una pràctica que vull pensar que es fa cada cop menys o que s’evita. Ara, en traduccions de llibres d’altre tipus, d’assaig o llibres d’autoajuda, es fa molt. Però et pregunten amb qui vols treballar, perquè tinguis criteris semblants i experiència de treballar conjuntament, perquè el corrector que vingui després no es trobi que són dos estils completament diferents. Igualment, és preferible no fer-ho. Ara, hi ha tàndems i tàndems de traductors. També hi ha traductors que treballen conjuntament perquè un és nadiu i l’altre és català. Però això ja no són traduccions partides sinó traduccions a quatre mans.

—Una mala traducció en un llibre que es vengui molt és perdre una oportunitat per la transmissió de la llengua.

Tina Vallès: Esclar, perds l’oportunitat de transmetre el model de llengua.

Ferran Ràfols Gesa: I d’ampliar el públic.

—Durant una època les traduccions al català no es van fer prou bé i això va fer que el públic se’n ressentís i deixés de comprar traduccions en català. Creieu que avui aquella situació s’ha superat o encara afecta les traduccions actuals?

Ferran Ràfols Gesa: El ròssec que suposa això encara l’arrosseguem. He estat vuit anys en una escola de caire catalanista i els alumnes de batxillerat, els que llegien, que eren pocs, molts ho feien en castellà. Perquè deien que les traduccions al català no les acaben de sentir, d’entendre, que havien de mirar molt el diccionari… És molt injust perquè de fa uns anys s’ha fet un apropament al model de llengua del català parlat, que no vol dir acceptar qualsevol cosa. Crec que s’ha fet i s’ha fet bé, i potser això no ha transcendit. Hi ha una part del públic que encara pensa que tot es fa com als anys setanta. 

—En una llibreria, davant d’una traducció catalana i la castellana d’un llibre, al mateix preu i de costat, perquè la gent encara compra més la castellana?

Ferran Ràfols Gesa: Perquè la legitimació literària del castellà és més forta que la del català. Jo sí que penso que es van fer traduccions equivocades. Vull dir que són traduccions que com a artefacte verbal tenen la seva gràcia, però que no responen a l’original. Per exemple, en un original anglès planer, directe, d’una novel·la semi policíaca es parlava de vós i tot era ‘hom digué’. Durant uns anys escriure era escriure així. I ara hem après que hi ha moltes maneres d’escriure. Mantenint un model de llengua, el que varia és la plasmació concreta en cada cas. I el resultat és molt assumible pel catalanoparlant normal.
 
Tina Vallès: Durant un temps es feien traduccions amb una prosa que no es corresponia amb el to de la novel·la original, aquest és el primer error i el més greu. Si tradueixes una novel·la que en la llengua original sona col·loquial, sona del carrer i sona fresca i ràpida i àgil, el que no pots fer és que a l’hora de traduir-la al català soni com si fos Carner. 

Ferran Ràfols Gesa: I que ‘esguardin’ i no ‘mirin’, i aquestes coses que es feien, que no s’esqueien amb l’original.

Tina Vallès: I que encara hi ha traductors que ho fan ara. 

Ferran Ràfols Gesa: Jo tradueixo del francès i de l’anglès. El francès et genera més dubtes, perquè el francès tendeix més a pujar la veu. El francès formal és més marcadament formal. En canvi, l’anglès és molt més planer i busca la transparència. Aleshores, si el text anglès llisca i és transparent, posar-te a decorar-lo i a posar-li garlandes no toca i no és una bona traducció. Encara que algú cregui que això demostra que saps escriure bé. No hi té res a veure.

Tina Vallès: Hi ha aquesta confusió: com més enrevessada és la paraula més bé escrius o més bé tradueixes. No. Tradueixes bé quan ets fidel al registre i al tipus de text que tradueixes. I escrius bé quan utilitzes la paraula que toca en el context i en el registre que toca. 

 Ferran Ràfols Gesa: Simplificant en excés diria que no és tant ‘aquí posa això’ com ‘en català ho diríem així’. 

Tina Vallès: Exacte. 

 Ferran Ràfols Gesa: Evidentment sempre molt enganxat al text. Que quedi clar que no renunciem a cap paraula que pugui ser útil, però cada paraula té el seu context i la seva abundància relativa. Sobre el model de llengua, jo crec molt en les lectures que t’han marcat i hi ha uns noms cabdals, com el Sales, la Rodoreda, el Pla i el Sagarra, que són quatre noms que et marquen un camí. Són el pòsit que anem seguint tots.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any