Verbo

‘Verbo’ explica la història de Sara, una xica de 15 anys amb un sisè sentit. Una jove i tímida heroïna del segle XXI que comença a intuir que al món ha d’existir alguna cosa més que allò que veuen els nostres ulls, alguna cosa amagada que comença a obsessionar-la. Guiada pel seu instint, troba en la seua existència gris una sèrie de missatges inquietants i pistes que l’empenyen a entrar en una nova dimensió, perillosa i terrorífica, en què haurà d’iniciar un viatge per salvar la vida. En el transcurs d’aquest futur pertorbador però ple d’aventures, Sara trobarà un nou repte: la manera de canviar el món.

Es tracta de l’òpera prima d’Eduardo Chapero-Jackson que ‘se la juga amb una pel·lícula moltambiciosa, estupenda tècnicament però que té difícil de trobar un públic afí pel seu maremàgnum referencial’, ha apuntat la crítica.


Eduardo Chapero-Jackson, ajudant de direcció d’Alejandro Amenábar, ha aconseguit una cosa tan difícil com fer-se un nom en la indústria estatal amb tan sols tres curts en el seu haver, ‘Alumbramiento’, ‘Contracuerpo’ i ‘The End’. Ara ha fet el bot al llargmetratge amb ‘Verbo’, una aposta considerablement arriscada per l’ambiciosa forma amb què presenta un fons que no és sinó un crit d’esperança i llibertat a través de la imaginació, un clam evidentment necessari en els temps que corren.

La crítica ha vist en el viatge de la protagonista el d’Alícia, el de Chihiro, el del Quixot, una faula vital alimentada a partir de la cultura juvenil d’extraradi, contestatària i desencoratjada, així les coses, el ventall obert pel cineasta dilueix pel camí no tant el seu missatge com les seues possibilitats de tocar la sensibilitat majoritària d’uns i altres, joves i grans, desentesos els primers dels cants homèrics que destil·la el relat, i despreocupats els segons davant d’una història amb empelts animats, monopatins sobre rails i proves existencials cantades a ritme de hip hop.

Amb tot, l’amanida, a un nivell purament artístic i tècnic, funciona amb força facilitat. Ben fotografiada i editada, visualment potent i coherent, amb una gran banda sonora instrumental que converteix la primera meitat del metratge en una suggerent invitació a creuar el mirall, ‘Verbo’ demostra que un altre cinema espanyol és possible.

Segons ha explicat el director de la cinta: ‘El repte del film era parlar amb uns termes metafísics però de manera que arriben als adolescents. M’enfada la tendència a subestimar l’espectador i, sobretot, l’espectador jove. Hi ha pel·lícules d’entreteniment estupendes, però es tendeix a acceptar un baix comú denominador i crec que hi ha gent que està buscant altres coses, i em venia de gust parlar de temes importants, però amb un to de pel·lícula d’aventures’.