Drive

A l’hora de dur a la pantalla la novel·la de Hossein Amini, el director Winding Refn ha tingut molt clares les referències cinematogràfiques principals del text. D’ací que la seqüència inicial, que descriu com el Conductor ajuda dos atracadors a lliurar-se de l’encalçament de la policia, amb una mescla de perícia al volant, astúcia i capacitat d’improvisació, podria veure’s com una relectura de l’inici d’una altra pel·lícula de temàtica pareguda: ‘The Driver’ (Walter Hill, 1978), com una mena de deute fílmic o tribut, però també com una mena de ‘marca territorial’ o senyal d’identitat, connexions que també poden vincular-se amb altres referents del mateix gènere (‘El silencio de un hombre’ de Jean-Pierre Melvill, ‘A Better Tomorrow’ de John Woo, entre d’altres). Per tot açò, no és superflu que el pilot, a més de conduir en atracaments, faça d’especialista en pel·lícules d’acció, així pot esvair-se en la pell dun altre, sense cridar l’atenció, com si volguera desaparéixer. Intent de discreció al qual s’han de sumar altres elements com els cotxes poc cridaners que li faciliten per cometre els colps, o la mateixa casa on viu, tan asèptica com la seua pròpia vida, una mena de metàfora vital que s’enforteix amb la seua asèptica personalitat i la seua tendència a les poses meditatives, mentre contempla les llums de la ciutat a través de la finestra.

Però ‘Drive’ també narra una història de redempció, i no solament en un sentit bíblic, transcendent, sinó també, i sobretot, emocional. I és que, ja en els primers compassos del film, la presència lluminosa d’Irene trenca, poc a poc, la vida rutinària i monòtona que s’ha autoimposat el protagonista, fins violentar-la, sense pretendre-ho, en l’escena del supermercat. El Conductor troba en ella el que fins al moment no havia buscat, per no necessitar-ho: una família, una àncora sentimental. Més enllà de la relació romàntica que s’estableix entre tots dos, que el director remarca amb càmeres lentes i una fotografia més lluminosa i més positiva, que a ella la fa sentir feliç, assumint el paper paternofilial que la xica necessita. Però aquesta relació amb Irene, al trencar aquest aïllament, també suposa la seua condemna definitiva perquè l’aparta tant de la ritualitat reflexiva de la seua existència com de la seguretat de l’anonimat.

I és que l’autor no oblida que, després de tot, està fent cine de gènere, així que eixa narració pausada, contemplativa, que domina el metratge és sistemàticament dinamitada per una sèrie de peces planificades amb un mestratge fora del comú.

La ciutat de Los Angeles pren en el film un protagonisme inesperat, i és mostrada amb una mescla d’estima, respecte i admiració, com feia temps que ningú no filmava. La càmera de Winding Refn vola contínuament pel seu ‘skyline’, sobretot nocturn, fent com una mena d’aliança visual amb la mirada del personatge que contempla la ciutat des de la seua finestra, deglutits per la seua immensitat.