21.03.2012 - 23:15
David John Moore Cornwell (1931), més conegut com a John Le Carré, es va especialitzar en una primera etapa com a autor de novel·les d’espionatge. Són moltes les novel·les que l’han fet famós, i moltes de les quals portades al cinema: ‘El espía que surgió del frío’ (Martin Ritt, 1965), ‘La chica del tambor’ (George Roy Hill, 1984), ‘La Casa Rusia’ (Fred Schepisi, 1990) o ‘El sastre de Panamá’ (John Boorman, 1991).
Publicada el 1974, i inclosa dins la sèrie ‘Smiley, Tinker, Tailor, Soldier, Spy’ (Peroler, Sastre, Soldat, Espia), ha estat un dels seus textos més celebrats, en el qual destaca la figura del protagonista, George Smiley, un entranyable agent descrit per l’autor com a ‘grosset, desenganyat sentimentalment i impotent per a l’odi’, el més rar dels tipus rars, un pacient Job que sofreix les nombroses infidelitats de la seua muller Ann, ‘l’única il·lusió d’un home sense il·lusions’. Smiley és l’agent elegit per tal d’esbrinar qui és Gerald, el responsable dels servicis secrets britànics que treballa al servici de Karla, el cap del contraespionatge rus, això és, el responsable de destapar el talp al qual fa menció el títol català de la novel·la, i ara també del film.
Cinc anys després de l’edició del text es va estrenar a la televisió britànica una magnifica sèrie de set episodis dirigida per John Irvin i amb Sir Alec Guinness com a protagonista, un serial de magnífica arquitectura britànica que va rebre una publicitat inesperada quan els informatius llançaren aquesta notícia: ‘Anthony Blunt, un prohom de l’època era, en realitat, un agent doble del KGB, i formava part del grup de traïdors conegut com els Cinc de Cambridge’. El llibre de Le Carré havia ajudat (o cal dir forçat) a la resolució del procés que va portar a descobrir la identitat d’eixos cinc agents dobles.
Amb aquests precedents, el director suec Tomas Alfredson (responsable de la magnífica ‘Déjame entrar’), i amb un excepcional Gary Oldman com a protagonista, s’ha atrevit a realitzar una nova adaptació que més que una pel·lícula d’espionatge és: ‘una indagació coherent en les relacions frontals entre personatges abocats a situacions límit provocades per qüestions ètiques, morals, professionals, ideològiques o de simple supervivència en un món amb tendència a la destrucció’. (Quim Casas en ‘Dirigido por’).
La capacitat camaleònica d’un actor com Oldman ha estat clau (com ho eren en el seu temps Guinness o Peter Sellers), ja que l’actor encarna un personatge al qual mai no se li presta massa atenció, en paraules de Le Carré algú de qui t’oblides immediatament després d’haver-lo conegut, i al mateix temps és un personatge amb molt protagonisme i que, d’alguna manera, havia de resultar interessant.
Si encara no teniu prou al·licients per veure-la, destacarem també la magnífica banda sonora (una vegada més) del gran Alberto Iglesias, de nou nominat a l’Oscar, i una altra vegada sense aconseguir-lo injustament. Açò és el que diu Alfredson sobre el compositor donostiarra: té una enorme capacitat per acompanyar des de la música allò que està passant en la pantalla, i ho fa d’una manera molt especial; mai no elegeix els moments obvis.
