Jordi Pujol: ‘A Madrid tenen la sensació que han guanyat la batalla’

  • Per l'ex-president de la Generalitat hi ha poc espai per al tacticisme en qüestió d'independència · Diu que durant la transició 's'hauria pogut collar més'

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘Em diuen que no ho digui, però jo i l’Espriu hem fracassat’, explica l’ex-president Jordi Pujol mentre ens parla del seu últim volum de memòries i de com ha arribat al convenciment que la independència és allò que convé al país. Es mou amb habilitat i fent equilibris per dir allò que pensa sense fer nosa ni al president Artur Mas ni al seu partit. I encara que això el preocupi, no el priva pas de respondre amb franquesa: ‘Ara m’és igual que em trobin estrany. Ara faig allò que penso que he de fer, a la meva manera, sense que m’empenyin. Si a la meva edat dic què dic després d’haver dit la contrària, és perquè crec que ho he de fer. No cal que m’hi empenyin i, si jo he d’empènyer, ho faré al meu ritme.’

—Políticament reneix un altre Jordi Pujol…
—Ara sóc molt present per culpa de les memòries i d’alguna cosa més.

—A ‘això’ ens referíem, a l’altra cosa.
—Deixem-ho clar: jo vaig per lliure en aquest sentit i no he de comprometre ni el president, ni el govern, ni Convergència i Unió, ni el país. Quan vaig acabar de president em vaig prometre una cosa que m’agradaria haver complert: no fer nosa al president. Si li’n fes, faria un mal servei al país.

—Però vós sou un animal polític, i perdoneu l’expressió. Teniu la idea de la política per damunt de l’exercici de la presidència.
—Mireu, abans que polític sóc un enamorat del meu país, és la meva passió… Però també sóc unes altres coses, sóc europeista i un patriota europeu. Jo, personalment, he tingut la voluntat de construir un país, de construir Catalunya, però no ho hem fet prou bé.

—La relació amb Espanya?
—No em puc sentir tranquil de com han sortit les coses amb Espanya. Ells han evolucionat d’una manera hostil respecte a Catalunya. Històricament també ho havien fet, però durant algunes dècades, que jo he viscut en primera fila, va semblar que Catalunya podia ésser respectada sense que li seguessin l’herba sota els peus o li tallessin les ales.

—I no va ser així… Es podria dir, refent una frase que féu fortuna, que heu passat de ser el Bismarck d’Espanya al Bolívar de Catalunya?
—Diria que jo i també el catalanisme majoritari hem mirat de lligar el reconeixement del catalanisme com a nació amb l’encaix d’Espanya, però no ha anat bé. Espanya considera que està en condicions de residualitzar-nos i convertir-nos en no res.

—I això us acosta a Bolívar?
—No em feu respondre això. La gent diu que no ho he de dir, però he fracassat, l’Espriu ha fracassat. Jo ara votaria la independència.

—El vostre posicionament podria ser tàctic per ajudar el govern?
—No, no ho crec. Com explicava molt bé un periodista, a Madrid ara ja no hi ha catalanofòbia. Madrid té la sensació que han guanyat la batalla i que ens serà molt difícil recuperar-nos. Per tant, hi ha poc marge per a la tàctica.

—En el moment de la independència dels països bàltics vàreu dir que Lituània era Catalunya, però que Espanya no era Rússia…
— No, vaig dir que Espanya no era la Unió Soviètica o l’imperi rus.

—Ara capgirem la pregunta. Des de la perspectiva europea, Espanya es russifica, però alguns diuen a Brussel·les que Espanya es portugalitza?
—Ara estic esperant el llibre d’en Juliana que es dirà ‘L’Espanya modesta’ per veure què hi diu, en aquest sentit. He dit unes quantes vegades que Espanya té la síndrome del nou ric. Era una gent que havia estat modesta, correcta i que es guanyava la vida, i al costat hi havia uns veïns que eren més rics i això els feia viure amb ressentiment i enveja. Llavors, tot d’una li surten bé les coses, o li toca la rifa o la tieta Europa els envia una quantitat enorme de diners. Llavors aquest veí vol demostrar que és ric i ho vol demostrar a tothom fins a embogir. No està acostumat a ser ric i no es controla i es compra un Ferrari. i què passa? Doncs que després de fer uns quants dies el fatxenda té un accident i és a la UVI. Això és el que ha passat a Espanya i ara veurem si se salvarà. De moment, ja no es mana a si mateixa. Mana la infermera que es diu Merkel, mana el metge que es diu Draghi, mana Lagarde, mana tothom menys el govern espanyol.

—Això ens ho posea més fàcil a nosaltres?
—No ho sé, no és gens segur. Espanya és un país potent i acabarà sortint de la UVI. Això si, no tornarà a conduir un Ferrari i hi ha el perill que rebaixi el sou de tots els seus empleats, o sigui, que rebaixi el finançament de Catalunya. Aquesta pot ser la reacció, per tant continuo creient que Espanya no és l’imperi rus. Davant d’això, nosaltres no podem fer massa castells a l’aire, però si que podem fer allò que deia en el president lituà Landsbergis: fer les coses ben fetes i actuar amb mentalitat independent. Si hem d’anar a Madrid a negociar coses, hem d’anar-hi sabent que anem a casa d’algú que no ens estima i que evidentment no ens ajudarà. i que si ho fa, serà perquè no hi té més remei. El que hem de fer és desenvolupar una mentalitat independent.

‘En el moment de la transició hauríem pogut collar més’

—En el segon volum de les memòries expliqueu que parlant amb Milan Kucan de la independència d’Eslovènia, li vàreu dir: ‘Facin què facin, ho han de fer de pressa i quan, passi no perdin el temps.’
—Això és veritat.

—Si nosaltres en tenim l’oportunitat els anys vinents, donaria el mateix consell?
—Sí, això segur. Però no hi hem de comptar gaire perquè Espanya té una història molt més llarga. Nosaltres en el moment de la transició també hauríem pogut collar més. No ho vam fer perquè a Catalunya, en els ambients polítics, no es volia. En el tema del finançament en Trias Fargas va ser l’únic que va dir que anàvem malament. Els únics que vam demanar més vam ser ERC i nosaltres. Però llavors érem molt febles, a Sau només érem quatre diputats del total. Ens podíem haver plantat i dir que això de l’Estatut us ho feu sols. Ho vam fer amb el tema lingüístic, que s’havia aprovar una cosa que estava molt malament i vam demanar de tornar a votar. En Trias Fargas va fer el millor discurs de la seva vida i va aconseguir que tots els partits canviessin el seu vot: això honora Trias Farga, però també tots els partits que van canviar el vot.

—Parlant de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), li sembla bé que els municipis facin un referèndum?
—Sí que em sembla bé, però tinc un referent que és el president de la Generalitat i el govern, i el parlament. Penso que el parlament amb una majoria parlamentària farà passos importants.

—I no pot tornar a passar que anem a poc a poc o que collem poc?
—Sí que pot tornar a passar. Però no podem continuar igual que els últims trenta o quaranta anys i això em sembla que ho tenen clar des del president, passant per Convergència i Unió, i m’agradaria creure que també una gran majoria del parlament que no fos inferior a la que va aprovar l’Estatut del 2006.

—Com us ho feu per no deprimir-vos quan veieu què ha passat amb les caixes?
—És que potser estic deprimit… Em sap molt de greu, molt, molt, molt… Des de molt jove, quan tenia vint anys, una de les meves obsessions era refer la independència financera. Hi va haver un moment que va semblar que hi havia unes quantes iniciatives que podien donar un bon resultat, però va acabar anant malament. Després d’allò es van conservar algunes coses importants, que eren les caixes, que a part del poder financer representaven un factor de cohesió del país i de distribució del poder de decisió del país. De tot el que va quedar, ara només hi ha el Banc de Sabadell, que és un bon banc, i la Caixa.

—Que també l’han festejat.
—No podem excloure que un dia hi hagi un atac contra el Banc de Sabadell o sobretot contra la Caixa, una entitat que sempre ha estat molt ben portada com ha demostrat amb aquesta tempesta. Ara, si entrés en alguna dificultat hauríem de patir.

—I aquesta potència econòmica no es pot recuperar? Aquests dies, amb la compra del BBVA, heu pensat en Banca Catalana?
—Ja ho explico al llibre, jo tinc el mocador a la tauleta de nit. Llegeixi els llibres d’en Cabana, que en sap molt, d’això.

— En Cabana em va dir que no hi ha cap dia que no pensi en Banca Catalana…
—I jo també.

—I què pensa?
—No hi insisteixin, no en parlaré… Sabeu què? Pensem en el futur, aquest ultim volum es diu ‘De la bonança a un repte nou…’ Han estat uns quants anys bons, podem estar contents del que ha fet el país i cadascú de nosaltres. Ara, tenim un desafiament nou i ens hi hem d’encarar amb alegria i amb ganes. Sempre tens un racó trist, però no hem de ser ploramiques.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any