Declaración de guerra

Sorprén, malgrat la coincidència en el passat Festival de Cannes, que no s’haja posat més èmfasi crític en les diferències teòriques que proposen pel·lícules de temàtica semblant: ‘El árbol de la vida’, una visió més antiquada, problemàtica, de la paternitat; i la present ‘La guerre est declarée’, una visió més moderna i contemporània del fet de ser pares. Així, la pel·lícula francesa, en comparació amb la de Terrence Malick, protagonitzada per Bratt Pitt, queda empetitida, a priori, per la magnitud del segon film, més ambiciós, amb voluntat de transcendir, de fer-se referent estètic. Però la pel·lícula francesa és de factura i prestensions més modestes, més limitada. Amb tot, aquestes limitacions i la modèstia són sols aparents ja que en les imatges s’amaga, en realitat, un acostament clarivident, d’una extraordinària agudesa al que actualment suposaria la paternitat per una determinada franja generacional. Unes intencions que vénen reforçades referencialment per tocs frescos inspirats en la Nouvelle Vague (en el plantejament dramàtic hi ha flaires de Truffaut i Rohmer), per pinzellades dels melodrames paternofilials (que integren una mena de subgènere per si mateixa) o per característiques de films referencials del tema com ‘El aceite de la vida’, entre d’altres.

El contrast entre l’inici del film, enèrgic i vibrant, i la resta del metratge, més contingut i reposat, defineix, de forma esplèndida, com aquesta generació a la qual ens referíem assumeix la responsabilitat enorme de convertir-se en pares: com una sobtada frenada al concepte centralista i ‘filopiterpanista’ de la vida que tenim i que, a molts, uns més que altres, en general, costa deixar enrere per a consagrar-se en exclusiva a la criança d’un petit ésser humà que està totalment entre les teues mans, la seua seguretat està en el teu poder… igual que la seua felicitat i el seu futur.

I és que, encara que la societat moderna seguesca posant pals a les rodes de la paternitat i de la seua evolució modernitzadora, que tan bé reflecteix la directora d’aquest film, el pes de la cura dels nadons ja no es posa únicament en les dones, sinó que els últims anys s’ha consolidat una nova forma d’entendre ser pare, una praxi que, a més de ser una vivència fonamental dels hòmens, se situa en el centre mateix de la reflexió de la masculinitat, una experiència compartida que, en molts aspectes, val la pena de viure i sentir.

Així doncs, que el protagonista de la pel·lícula i pare del fill de la pròpia directora, Jéremie Elkaim, firme el guió, juntament amb la pròpia Valérie Donzelli, serveix per donar una visió real de l’assumpte, viscut en primera persona. Una visió que creix quan se l’emmarca en la lluita per salvar el nen de la greu malaltia que pateix. Fets que permeten filmar la sensació de descobriment que suposa l’esmentada paternitat, al mateix temps que es relata la lluita quotidiana que això suposa, una lluita sense treva agreujada per la crua malaltia.