28.02.2012 - 17:13
El dimarts 14 de febrer, Els Amics de les Arts van llançar nou disc: ‘Espècies per catalogar’, un disc esperat per molts dels seus seguidors. És sempre un punt d’inflexió treure un nou disc, sobretot si el disc anterior ha estat un èxit, ja siga per les vendes o perquè gràcies a ell t’has obert al gran mercat musical. De moment, pel que sembla, està sent ben rebut pels seus seguidors i es troba al lloc més alt de les llistes de vendes de l’estat espanyol (a casa nostra ho serà també, però no comptem amb llistes pròpies). Alhora que és un grup idolatrat per molts, és criticat de manera irresponsable pels seus detractors. En aquesta vida hi ha coses on pots elegir, si blanc o negre, però crec que en temes musicals per a gustos… colors.
Per a mi, els Amics han estat un grup sempre interessant. Són un grup honest i que s’ho han treballat de valent. Sobretot, sempre han estat en contacte amb el seu públic, de manera directa, amb el seu bloc, i estan disposats a parlar amb la gent que siga. Ara bé: si havia de posar alguna pega sempre era que el seu tipus de música no era tan ‘original’ o potent com puga ser la d’Antònia Font o Mishima. Però senyores: cadascú fa la música que vol i pot fer. I en el nou treball cal dir que han millorat musicalment.
La primera volta que vaig escoltar el nou treball, em vaig quedar un poc despagat. El seu primer single ‘Monsier Costeau’, i avançament del disc, no m’agradava. Els vents que havien posat, creia que no li pegaven massa, però amb el temps, he acabat per entendre-la. El seu primer èxit és com un resum del que m’ha passat escoltant el seu disc. La primera volta que l’escoltava em vaig quedar parat perquè no entra tant fàcil com l’anterior. Per exemple, la primera cançó no ajuda tampoc massa fer-lo entrar bé des del primer moment. ‘L’affaire Soffia’ comença amb els quatre membres del grup cantant, sense cap mena d’intro; això crida l’atenció perquè és més normal preparar l’oïda a qui ho escolta.
Com deia, tant per la música com per les lletres es nota que hi ha un treball previ intens i que no hi ha res posat sense pensar-ho. Costa, però quan ho escoltes una i una altra vegada, t’adones que ja et saps la melodia de cada cançó. El disc compta de nou amb les seues quatre veus, amb pianos, vents, programacions, cors i fins i tot guitarrades. Té cançons musicalment molt bones, com ‘L’home que dobla en Bruce Willis’ ( per a mi la millor), ‘Carnaval’ (amb una gran col·laboració del Col·lectiu Brossa) i ‘l’Arquitecte’ (un tema tendre sobre el fet que no es pot planificar tot).
Ara bé, aquest grup segueix els tòpics de la cultura pop. No crec que siga perquè pot vendre més, sinó perquè són prou amants d’aquesta cultura. Són lletres que, a més, et porten a buscar informació sobre el que parlen, si no n’ets tan amant com ells. També cal dir que les seues lletres sempre van un poc sobre el mateix, sobre les relacions amoroses que no són sempre correspostes. No hi ha res de mal a fer això, cadascú canta el que vol; tan sols remarque que es fa sempre des del punt de vista ‘pessimista’ i que pot arribar a cansar a alguns. A més, un aspecte un poc dolent, són les cançons una mica llargues (que no cal confondre amb pesades).
No és un grup que s’haja inventat res: és un grup que agafa el que més li agrada del que l’envolta i ho acaba fent seu. Les seues lletres no són de les que inciten a la revolució social, però si que t’inciten a la revolució emocional, necessària també en el món que ens envolta. Tampoc no és un grup més, però tampoc no és un grup que pretén ser al número 1 de les llistes i col·locar el cartell d’entrades exhaurides. Són uns amics que els agrada fer música i escriure històries emotives i divertides, i en aquest disc ho han aconseguit. Són molt bona gent, prou honestos i això és complicat de trobar en el catàleg musical actual.
