Sebastià Alzamora: ‘M’interessen les formes extremes en què es manifesta la vida’

Entrevistem Sebastià Alzamora, que ha començat la promoció de ‘Crim de sang‘ (Proa, Premi Sant Jordi 2011). El llibre ja ha sortit i l’estratègia de promoció es fixa per arribar amb el màxim de difusió a Sant Jordi. Alzamora proposa una novel·la negra ambientada durant els primers mesos de la guerra, amb faistes fascinerosos, un assassinat múltiple de religiosos, un comissari Mosso d’Esquadra descregut, i un assassí vampíric. Alzamora llegeix el principi de la novel·la per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).

—Quin regust li ha deixat aquesta novel·la, ara que fa un cert temps que no la toca?
—El regust del procés creatiu ha estat molt gratificant, m’hi he trobat bé en el gènere de la novel·la negra. La columna vertebral de l’obra és un comissari dels Mossos d’Esquadra que investiga un crim. És un plantejament clàssic del gènere negre.

—I com és que s’ha posat a fer novel·la negra?
—És que jo ja ho faig això d’acostar-me en cada llibre a algun gènere que no he tocat abans. Per exemple, ‘Miracle a Llucmajor’ era una comèdia, ‘Nit de l’ànima’ s’acostava a un esperpent, i La pell i la princesa’ era una novel·la d’aventures.

—I per què necessita encotillar cada novel·la dins d’un gènere?
—Els gèneres literaris són molt codificats i amb unes normes molt clares. M’agrada veure fins a quin punt puc fer-me’ls meus i donar una visió pròpia. Em diverteix. És que jo escric perquè m’ho passo bé, sinó no ho faria. Anys enrere es va posar de moda parlar del patiment de la creació. Jo si patís ho deixaria.

—No el constreny triar un gènere literari?
—La constricció em posa uns marges i alhora m’imposa també la necessitat de saltar-me’ls.

—Així com tria un gènere, també va canviant de periode històric on situa les seves novel·les. El periode històric és un altre estímul?
—Més que un estímul, és un element que ve una mica després. Quan tinc l’embrió d’una idea busco un episodi històric que hi vagi bé i que em doni el punt de partida dramàtic, que em serveixi de base per al desenvolupament de la història. La novel·la no està obligada a la veracitat històrica, encara que crec que s’ha de mantenir una lleialtat amb els fets reals. I busco personatges reals per fabular-los. Aquí he agafat els faistes i els maristes. La resta és ficció.

—Més enllà del gènere i del context, vostè té un estil amb uns elements molt propis. Un d’aquests elements que el caracteritzen és l’excés, que aquí materialitza en el personatge vampíric, la matança múltiple, els abusos de la guerra…
—És la vida la que és excessiva. No hi ha manera d’abastar-la. Ja ho sabem que la realitat supera la ficció. I a mi m’interessen les formes extremes en què es manifesta la vida. Perquè és en elles on apareixen fragments de veritat. La qüestió del mal sempre apareix i tendeix a ser extrem, per portar les situacions al límit. És aquí on es produeixen comportaments que poden semblar excessius però que són profundament sincers. A l’entorn d’aquest mal hi ha les víctimes, els còmplices i aquells que volen defugir o fins i tot combatre’l.

—Quina posició pren el comissari dels Mossos respecte al mal?
—Al comissari el que li passa és que es retroba amb el nen espantat que era ell d’infant. L’home dur al final troba a faltar la seva mare. És un sentiment d’orfandat que recorre tota la història.

—El mal l’encarna un assassí que es creu un  vampir?
—En la novel·la hi ha sempre el dubte si aquest personatge és un malalt o un ser sobrenatural. És un dels elements d’intriga de la novel·la. Els vampirs són representacions que ens fem del mal. Hi aboquem tots els nostres malsons. Però només són representacions. El mal és una qüestió específicament humana. Però potser caldria matisar que més que el mal, el que m’agrada aprofundir és en la resposta davant del mal. En la novel·la la dóna el comissari. Jo estic convençut que som capaços de sobreposar-nos al mal. La vida sempre acaba imposant-se. No es tracta de la confrontació entre el bé i el mal, sinó entre la vida i el mal.

—’Crim de sang’ no és una novel·la sobre la guerra del 1936-39.
—En absolut. La guerra em donava un terreny adobat que és molt oportú per plantejar aquesta mena de qüestions, perquè en una guerra els comportaments se situen al límit. A més, la guerra civil ja no només és la nostra història sinó que també és la nostra mitologia moderna. La guerra civil ja no només és en mans dels historiadors sinó també dels fabuladors.

—En poques setmanes ha aparegut la novel·la del Lluís Llach, la del Valentí Puig, la seva i ben aviat també sortirà una nova novel·la d’Antoni Vives. Totes passen durant la guerra, si més no de manera parcial. És casual aquets fet?
—El relat històric interessa tan o més que sempre. Alhora, ha passat prou temps per poder mirar la guerra com un material literari.

—Vostè situa la trama en els primers mesos de la guerra. Són els mesos que aquí es va fer la revolució, que es va tenir molt a prop la utopia anarquista. Aquuest fet no l’ha mostrat gens, tot el contrari, ha convertit els àcrates en fascinerosos.
—La novel·la no vol acusar ningú ni reivindicar ningú. Hi ha fascinerosos que són anarquistes, però en cap moment es diu que el moviment anarquista va ser fascinerós. La novel·la parla del fanatisme, que sempre porta a la catàstrofe i és el refugi dels canalles. Són els corruptors de les ideologies. Els personatges que surten són corruptors de l’anarquisme.

—Vostè no era dels que deia: ‘Una altra novel·la sobre la guerra civil…’
—Jo era dels que ho deia, dels que ho havia dit abans. Abans hi havia un afany pedagògic que en literatura acostumava a ser decebedor. La novel·la que vol transmetre unes conclusions se’n ressenteix. El que ha de fer és oferir una història i uns conflictes perquè la gent tregui les pròpies conclusions. A ‘Crim de sang’ m’interessa la mirada del comissari, descregut, que es troba enmig del conflicte i que ha de treure la força de dins seu per plantar cara a una situació que el desborda.

Abans que l’entrevista arribi al final, Alzamora explica que ha començat a treballar una nova història, un western ambientat a la Mallorca de primers de segle XX i amb una protagonista femenina, proscrita, solitària, i amb set de venjança per amor.