Petros Màrkaris, la lluita política des de la literatura

  • L'escriptor grec va recollir ahir al vespre el VII Premi Pepe Carvalho de novel·la negra 2012

VilaWeb
Montserrat Serra
10.02.2012 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ahir al vespre l’escriptor grec Petros Màrkaris va recollir el VII Premi Pepe Carvalho de novel·la negra 2012, en un dels actes de la BCNegra. Màrkaris, un escriptor compromès, es va reunir amb la premsa i va parlar de la crisi grega, de les responsabilitats de la classe política del seu país, de les responsabilitats europees, i del paper d’artistes i intel·lectuals a l’hora de recuperar els valors comuns perduts. També de Manuel Vázquez Montabán, el seu referent de novel·la negra, i de Theo Agelopoulos, amic seu durant quaranta anys.

La crisi grega i les responsabiltats compartides

‘La pitjor part de la crisi grega és que no hi ha perspectiva de futur. Grècia torna a ser un país pobre. Sovint ho ha estat, perquè ha passat moltes crisis, però aquesta és la primera en què no té perspectives de futur. Els grecs ara ja saben que patiran molts anys.’

‘Aquesta crisi s’ha complicat per la mentalitat de la classe política. Fa trenta anys que pren decisions equivocades. De primer es va inventar una riquesa que no tenia, perquè era a base de préstecs; després va bastir un sistema clientelista; i ara fa que la gent del carrer hagi de pagar tots aquests errors.’

‘Però també hi ha una part de responsabilitat europea. Els europeus no són innocents en aquesta crisi. Perquè creuen que imposant mesures estrictes es resoldrà. Aquesta recessió en què ens situen roba la perspectiva de futur del grec mitjà. Des d’Europa ens marquen la teràpia de les retallades i de la contenció; ens diuen que és l’única teràpia possible, però jo en dubto. Cap país no ha sortit de la crisi amb aquestes mesures.’

I com encarar la crisi des de la literatura?

‘El projecte inicial de la Unió Europea era de crear un mercat comú europeu amb uns valors compartits. En part significava unificar pobles i països amb cultures i tradicions diferents, però amb uns mateixos valors. Malauradament, han canviat el mercat comú per un mercat econòmic. Han identificat Europa amb l’euro i han abandonat tota la resta. De manera que, on són els valors comuns? L’Europa del nord s’ha imposat a la del Sud.’

‘I els artistes i els intel·lectuals tenim una responsabilitat perquè fa massa que callem i hem deixat tot el terreny als economistes. I la nostra feina és de defensar aquests valors. Ens equivocaríem, si ens pensàvem que polítics i economistes defensaran aquests valors, que defensaran la cultura. La cultura és el plat principal de l’àpat i, en canvi, els polítics ens la volen servir de llevants de taula. I això, ho hem de combatre. És el nostre deure. Mentre polítics i economistes lluiten pels diners, la nostra responsabilitat és d’aixecar-nos i lluitar per la cultura.’

Una trilogia de novel·la negra dedicada a la crisi

‘Quan vaig dir que escriuria una trilogia de novel·la negra sobre la crisi, una jove periodista em va dir: “Una trilogia? Vol dir que la crisi durarà tant, per a escriure’n tres novel·les?” I jo que li vaig respondre: “I esperem que no duri més.” Fa pocs dies era al Parlament Europeu parlant amb diputats grecs i els vaig explicar que, tal com ho veia, tenia dues opcions: l’opció pessimista, que era d’escriure una tetralogia, o l’opció optimista, que era d’escriure una trilogia amb un epíleg. Encara no sé quina de les dues opcions triaré, perquè el carro va pel pedregar.’

En la primera novel·la d’aquesta trilogia, ‘Amb l’aigua al coll’ (Tusquests, 2011), Màrkaris ataca la banca: l’ex-director del Banc Central és degollat amb una espasa. A Grècia (però no a Catalunya) ja ha sortit la segona novel·la, amb un títol molt difícil de traduir segons l’autor, ‘Pereosis’, que Màrkaris dedica a l’evasió fiscal.

Diu Màrkaris: ‘L’evasió fiscal és una malaltia social. En aquesta novel·la hi ha un personatge que es fa dir ‘recaptador final nacional’, que envia correus electrònics a empresaris que evadeixen impostos i els amenaça dient-los que, si no declaren com pertoca, els matarà. I ho fa. Amb cicuta, una arma antiga, com l’espasa, perquè vull el contrast amb les tecnologies actuals. En aquesta novel·la també parlo molt de la Grècia antiga.’

‘De la tercera novel·la, ja en tinc el títol: ‘Pa, educació i llibertat’, que era el lema principal dels joves lluitadors universitaris contra el règim dictatorial de la Junta dels Coronels. Trobo que reflecteix molt bé el fet que les grans víctimes de la crisi actual són els joves; per això la tercera novel·la serà dedicada als joves.’

Vázquez Montalbán, el referent

‘Vaig començar a escriure novel·la negra de gran, tenia més de cinquanta anys. Aleshores Vázquez Montalbán ja era un escriptor de renom internacional. En vaig aprendre molt llegint les seves novel·les. Bàsicament hi vaig aprendre tres coses. La primera, com introduir la política dins la novel·la negra. En aquest sentit em va obrir una finestra. I és un gran ajut en aquest temps de crisi per a mostrar la situació política que vivim. Perquè jo crec que és novel·la política que hauríem de començar a fer els escriptors.’

‘La segona cosa que vaig aprendre de Vàzquez Montalbán és com fer servir la ciutat on passen els fets. En les meves novel·les sempre hi ha Atenes de protagonista. Això mateix feia Montalbán amb Barcelona. I és una de les raons per les quals, si hagués de deixar Atenes (espero que no passi), triaria Barcelona, més que no pas la ciutat on vaig néixer, Istanbul.’

‘I la tercera cosa que em va ensenyar Montalbán és una peculiaritat de la novel·la negra mediterrània: la importància de la cuina, de la gastronomia, en aquest gènere literari. En aquest aspecte la novel·la mediterrània no és comparable amb la novel·la sueca. Aquest lligam social amb el menjar és cosa de Montalbán.’

Un record per a Theo Angelopoulos

‘Amb Theo Angelopoulos vam ser amics quaranta anys. Ens vam conèixer el 1971. La seva mort [el 24 de gener proppassat] m’ha afectat molt. Que morís en un accident tan absurd… Recordo que quan preparàvem el guió de ‘La mirada d’Ulisses’, en Theo es va entestar a anar a rodar a Sarajevo, en plena guerra. Tots ens vam enfadar amb ell. Quan es va convèncer que era impossible, va dir que rodaria a Mostar. No havíem acabat el guió i a Mostar hi havia la queda, però si volia rodar allà no podíem esperar. I ho va aconseguir: va agafar l’equip, tres dels actors principals, i va rodar a Mostar. I pensar que va sobreviure a la guerra de Bòsnia i havia de morir en un accident tan absurd…’

‘Però la seva vida ens dóna una gran lliçó: en Theo era d’una generació que va créixer en circumstàncies molt difícils, de guerra civil, de postguerra, de dictadura. Els primers tres films, encara els va fer sota la dictadura. Per això, tant la seva vida la com la seva obra és un gran exemple per a Grècia, que ara passa uns moments tan difícils.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any