02.02.2012 - 10:46
Després d’alguns anys d’absència darrere les càmeres, Nanni Moretti torna amb una producció una mica menys ambiciosa i pretenciosa que la de les seues últimes obres, però al mateix temps més cínica, profunda i menys personal, en un bon sentit, que confirma la seua versatilitat tant per al drama (ja ho va demostrar amb l’excel·lent ‘La habitación del hijo’) com el seu innat do per a la comèdia.
‘Habemus Papam’ són tres pel·lícules en una. Per una banda ens conta la història d’un Papa (un grandíssim Michel Piccoli), elegit de forma quasi accidental (perquè els favorits per ser-ho no volien ocupar el càrrec), que no acaba d’assumir ni comprendre que tots els ulls del món són posats damunt d’ell. A causa de la pressió, esdevindrà víctima d’un atac de pànic i ansietat. El Vaticà, aleshores, decideix cridar un psicoanalista que, suposadament, és el més reconegut de tot Itàlia (el propi Moretti), però que no farà res més que dur-li més inseguretats, i fins i tot li recomanarà que veja la seva exmuller, també psicoanalista. Un parell de preguntes d’aquesta dona són suficients perquè el Cardenal Melville, el futur Papa, s’enfonse i decidisca escapar-se cap al món ‘real’.
Per altra banda, Moretti decideix mostrar-nos amb més imaginació i humor que realitat potser, la vida interna dins del Vaticà; les reunions, l’elecció, els costums, rutines i protocols. En compte de fer una crítica corrosiva, que és allò que s’espera d’ell, el director de ‘Caro Diario’ ha optat per una mirada complaent, respectuosa i fins i tot naïf. Podríem dir que humanista. Els cardenals semblen nois absorts del món real. El fet de mostrar-los amb dubtes, pors, inseguretats, ens dóna la sensació de que el director vol fixar els seus ulls aquesta vegada sobre els homes i no sobre les institucions a les quals pertanyen.
La tercera història, potser la més descuidada i banal, és la del psicoanalista ateu que està travessant una separació, que no la pot superar i fa un exercici de catarsi rodejat pels murs eclesiàstics amb els seus cardenals, que són espectadors del seu comportament superbiós i tòfol. Aquest rol el du a terme el propi director, que, potser, s’adjudica massa protagonisme en aquesta subtrama, deixant de banda els conflictes interns del seu personatge i deixant sorgir la seua vena més infantil i histriònica.
Alguns crítics han comparat ‘Habemus Papam’ amb ‘Delitos y Faltas’, el film de Woody Allen on aquest es guardava per a ell mateix el rol més divertit, crític i sense pretensions, mentre que deixava al gran Martin Landau al càrrec d’un personatge que ha de conviure amb dilemes morals.
En aquest cas, Moretti posa damunt els muscles de l’immens i jovial Michel Piccoli, l’aspecte més interessant de l’obra: Pot un home de fe dubtar-ne en el moment més important de la seua vida, quan ha de transmetre-la als altres? El recorregut que travessa el Papa, observant els carrers de Roma, la seua gent, redescobrint la seua passió i vocació, es converteix en un vertadera anàlisi de l’ésser i de la seua capacitat d’observació. Entre fascinació i reflexió entenem el comportament intern del personatge en poc més d’unes expressions subtils que ho diuen tot. Per això el treball de Piccoli, un dels actors preferits de Buñuel, no és màgic, sinó gairebé miraculós.
Amb un final impactant i devastador, ‘Habemus Papam’ és una obra delicada, intel·ligent i sublim. Introspectiva, però alhora entretinguda i molt divertida, on Moretti confirma la seua solidesa com a narrador, observador i crític, no solament de les polítiques de dreta, sinó també de l’ésser humà, mentre que Piccoli, sense cap mena de dubte, aconsegueix una de les seues millor interpretacions.
