31.01.2012 - 11:40
Sabadell, any 2012, Mariano Rajoy, President. Al Principat, Artur Mas és president de la mà del PP i de la socialdemocràcia, la qual pacta amb ell retallades que afecten les classes populars i fan seva la gran premissa sobre la qual s’ha edificat aquest nou govern del regionalisme català, el “business friendly”. És en aquesta disjuntiva, davant la que gran part d’aquestes classes populars, que obedientment varen acceptar renúncies i retrocessos socials a canvi d’una suposada modernització, veuen el vertader rostre dels qui des de ja fa més de trenta anys mouen els fils de les nostres vides: modis, Standard & Poor’s, i un llarg etc.
És en aquests moments, quan moltes persones pensem que cal un canvi radical en el nostre dia a dia, un canvi des de baix, un canvi des de les bases d’aquest sistema injust i desigual, que en pro del progrés i la pau social ha destrossat, i destrossa, vides, cultures i tot el que troba per davant per tal d’enriquir una minoria. Cal i caldrà iniciar processos d’acumulació de forces per provocar, d’una vegada per totes, el canvi social; un canvi que assenti les bases que ens permetin avançar cap una societat justa i igualitària en la que desaparegui l’explotació de l’home per l’home, l’explotació de la dona per l’home i l’explotació de la terra per l’home. Una societat on els pobles escullin lliurement els seus destins, sense pressions ni amenaces. Una societat on la solidaritat substitueixi la caritat, bàlsam reconfortant, per netejar les pertorbades consciències dels que fan el joc als de dalt.
Som moltes, més de les que creiem, les que -des de ja fa uns anys- pregonem que l’eina per aquest canvi, la base des de la que poder edificar aquest procés, és la unitat popular; una unitat popular que permeti acumular forces per tirar endavant aquest procés. Una unitat popular que faci de tots els actors d’aquesta dantesca auca, protagonistes d’un procés que revolucioni consciències i faci -com passava en les històries que de petits ens explicaven a les escoles- caure reis, dèspotes i dictadors.
És evident, i a ningú no se li escapa, que aquest procés ha començat. Aquest procés és palpable en les treballadores que lluiten per defensar els seus llocs de treball, en les usuàries que breguen amb governs neoliberals per defensar els drets que els seus pares i avis es varen guanyar amb suor i sang, en les moltes persones que lluiten per defensar-se del xantatge bancari i dels seus sicaris amb carnet de secretaris judicials. I és en aquest moment, que ens cal avançar a Sabadell cap una alternativa de caire municipal, amb una indubtable voluntat d’avançar pel camí de la construcció nacional i social dels Països Catalans, des dels municipis, no per a les persones sinó amb elles. Fent, així, de les institucions, meres corretges de transmissió entre la voluntat popular i la seva execució, i amb memòria, amb molta memòria per a escollir bé els nostres companys de viatge.
I és en aquest punt, quan arriba allò que tant poc ens agrada fer en aquest país: memòria. Memòria de quan les cúpules dels partits “d’esquerres” governaven aquest país, de quan aplanaven el camí cap a la privatització dels serveis públics i afavorien la venda de serveis a grans lobbys empresarials, que buscaven únicament el benefici particular. Memòria de quan aquests governants “d’esquerres” enviaven els Mossos d’esquadra contra els treballadors en vaga per demanar dos dies de descans setmanals (reivindicacions admeses per a qualsevol amb dos dits de front des principis del S. XX), o atonyinaven els treballadors de la Nissan per defensar el seu dret a treballar sense ser estafats. Memòria de quan els nostres magnífics governants “d’esquerres” usaven els vots i la força que els havien donat anys i anys de sacrificis de la classe treballadora d’aquest país, per enviar policies i jutges contra els estudiants que defensaven el seu dret a estudiar de manera gratuïta i en català a les universitats de tot el país, de quan aplicaven reglaments, que dataven d’època franquista, per a expulsar als estudiants més compromesos amb la lluita a les universitats (que ells ja havien trossejat i venut a parts iguals als mateixos a qui ara exigeixen que apliquin mesures redistributives). Sí, memòria dels que varen intentar deslegitimar els que defensaven el dret a un habitatge digne, i que si haguessin reeixit en les seves lluites, segurament ara molts d’ells no estarien en mans de les execucions hipotecàries. I, sí, memòria d’aquells que varen intentar suplir vexacions, abusos i ulls perduts per pilotes de goma amb codis ètics i normes que, ni en el més remot dels casos, ells mateixos estaven disposats a aplicar. En fi, ens cal memòria per recordar els que sense cap mena de dubte passaran a la història per haver pervertit anys i anys de lluita per la llibertat de tantes i tantes persones que ens han deixat pel llarg camí de l’ocupació del nostre país i la implementació del capitalisme més salvatge, aquells que van utilitzar els vots de la gent treballadora per enriquir-se a costa del seu esforç i patiment, i que ara, quan ja no tenen poltrona, demanen humilitat i unitat.
Cal avançar cap la construcció d’alternatives, i cal que el 2015, els agents socials de la ciutat i tots aquells que treballen i volen treballar per a iniciar el camí cap a un canvi profund en la nostra societat i el nostre país, ens unim en pro d’aquesta Unitat Popular, motor d’aquests canvis, tot recordant d’on venim i recordant qui i què ens hi ha portat. Ens cal, més que mai, avançar a pas ferm en la construcció de la unitat, amb memòria i coratge, i sobre la base del ferm compromís de no repetir mai els errors que vàrem cometre.
Enllaços
Array
