31.01.2012 - 06:00
Mitja hora abans de començar, la sala d’actes que CatalunyaCaixa té a la plaça de la Vila de Badalona ja és força plena. Després s’acabarà d’omplir i restarà gent dreta. El públic és d’aquest que, majoritàriament, té en Tenorio i Cantinflas dos referents coneguts quan Jordi Pujol els cita. Per contrast, encara destaca més a primera fila la joventut de la majoria de membres de la junta local d’Òmnium Cultural, entitat organitzadora de l’acte.
Ahir al vespre es va cloure un cicle de diàlegs anomenat “El full de ruta nacional” amb una xerrada de Jordi Pujol i Miquel Sellarès sobre el dret a decidir. El cartell és atractiu, amb dos dels fundadors de Convergència, que han seguit camins polítics sovint divergents però que sempre s’han respectat i valorat, i que ara, un cop jubilats, defensen posicions prou similars.
La trobada forma part de la famosa categoria d’actes per a parròquia convençuda, a qui de tant en tant li ve de gust tornar a sentir arguments prou coneguts en boca de persones admirades. Pujol ho defineix a la perfecció quan cap al final retorna a posicions assenyades, després que un assistent li demani de liderar el moviment independentista: qui l’ha de liderar, en tot cas, és el Govern i el seu president, els altres hem de fer ambient i agitació.
L’exposició d’opinions, més que el diàleg, té lloc en forma d’intervencions encavalcades. Breus i concises les de Sellarès, més llargues i farcides d’anècdotes les de Pujol. El president, però, comença cansat i amb poca trempera. Enfonsat a la butaca, amb unes lletres CAT blanques gegants de rerefons, tanca els ulls i parla d’esma. Gat vell, se n’adona, i al cap d’una estona es posa dret i fa la primera broma. El públic respira alleujat, com quan Messi la comença a tocar després d’estar missing massa estona. Tus molt sovint, com a la paròdia, i la majoria de vegades no posa la mà davant la boca.
El lliri i la Jennifer
El primer en obrir el foc, però, és Miquel Sellarès, patriota de pedra picada, d’amics i enemics sòlids, un dels pocs independentistes d’aquest país amb coneixements profunds de seguretat pública i estratègia militar. No es cansa de repetir que el sobiranisme no pot ser frívol, perquè l’objectiu final és construir un Estat i això és una cosa molt seriosa. Reclama unitat, una classe dirigent forta, perdre la por quan sigui l’hora de trencar la legalitat vigent i consolidar posicions sense perdre terreny en àmbits com la llengua a l’escola, la CCRTV, el model de seguretat pública i la projecció exterior. Tampoc no s’està de recordar que no podem anar amb el lliri a la mà davant un Estat espanyol que lògicament utilitza tots els mètodes a l’abast, inclosos els serveis secrets, per aturar les ànsies seccessionistes catalanes.
Jordi Pujol, per la seva banda, repeteix que l’existència del catalanisme dins del marc espanyol és evident que no funciona i que la política que durant anys ell va defensar i dur a terme ha fracassat. Matisa que no és que ell es proclami independentista, sinó que no té arguments en contra de la independència, en línia amb la seva coneguda conferència “Residuals o independents”, que ahir l’editorial d’aquest diari reformulava en “Independents o frustrats”. És conscient de les dificultats, que redueix a tres: el canvi de l’ordre establert, l’oposició frontal espanyola i la necessitat d’una àmplia majoria social favorable. S’esplaia sobre aquest darrer punt, molt relacionat amb la immigració, que considera el nostre tema clau. Després de fer autopropaganda d’un discurs que va fer sobre la Jennifer dels Catarres, explica que sense els immigrants mai no hi haurà la majoria sobiranista necessària i que aquests només s’integraran a un projecte d’aquest tipus per la via de l’estat del benestar i els avantatges implícits a ser català. És per això que si Catalunya és un país mediocre, estem morts, sentencia.
En el torn de debat, els assistents pregunten sobre Spanair, els mossos d’esquadra i la insubmissió fiscal, a banda de reclamar l’actitud de lideratge de Pujol. Només acabar, cartera Loewe en mà i a la recerca del seu abric, Pujol resta envoltat de seguidors que li volen donar la mà, felicitar-lo, parlar-li sobre el cas de Kossova o recordar-li velles trobades. Una iaia li diu emocionada que no hi haurà cap persona com ell i una senyora li explica que té el carnet número 1 de Convergència de Barcelona. Aquest l’hauria de tenir jo, no?, reclama Pujol. Sí, però jo vaig pagar primer, respon ella. És la dona de Sellarés, a qui Pujol va encarregar que fabriqués els carnets.
