Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  17.01.2012  06:00

Andoni Txasko: 'La nostra pretensió era de fer seure Fraga al banc dels acusats'

Entrevistem el president de l'Associació 3 de Març, que recorda l'assassinat de cinc treballadors a Vitòria el 1976 a mans de la policia, quan Manuel Fraga Iribarne era ministre de Governació espanyol

Men?ame
 

Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Són els cinc obrers assassinats a trets per la policia el 3 de març de 1976, quan assistien a una assemblea de treballadors en una església de la capital basca, Vitòria. Trenta-sis anys després, l'Associació 3 de Març continua reclamant tota la veritat i que els responsables polítics d'aquell crim siguin jutjats. Manuel Fraga, com a ministre de Governació espanyol a l'època, ja no podrà seure al banc dels acusats. En parlem amb Andoni Txasko, un dels cent cinquanta ferits per aquella actuació policíaca i president de l'entitat.

 

Manuel Fraga Iribarne s'ha mort. Què us ve al cap?
–Un sentiment agredolç. D'una banda, hem pogut comprovar que totes les persones, bones, dolentes i regulars, al final s'acaben morint. Però, d'una altra banda, ens han vingut al cap totes les conseqüències nefastes que hi va haver durant el seu govern, totes les atrocitats que es van fer. Començant pels cinc treballadors assassinats aquí a Vitòria i continuant per molts assassinats més, alguns d'aquests en manifestacions de solidaritat amb els fets de Vitòria. Un exemple el teniu a Tarragona, amb la mort de Juan Gabriel Rodrigo. Hem vist, doncs, que aquesta persona ja ha desaparegut, però també en lamentem la mort en el sentit que se n'ha anat sense càstig, no ha estat jutjat ni l'hem pogut fer seure al banc dels acusats. Fraga s'ha mort en la més completa impunitat i ajudat per un estat espanyol que avala en certa manera, o totalment, aquesta impunitat.

—Quina implicació va tenir Fraga en els assassinats de Vitòria?
–En aquell moment, el 1976, Manuel Fraga Iribarne era el ministre de Governació espanyol i màxim responsable de les forces de la policia. Si bé no podem demostrar-ho, tothom sap que el màxim responsable dels fets de Vitòria va ser Fraga, que regia el Ministeri de Governació. El cap suprem de l'estat en aquell moment era Juan Carlos I de Borbó i el president era Arias Navarro, però el ministre de Governació era Fraga i el ministre de Relacions Sindicals, Martin Villa. Tots tenien una part d'implicació en l'actuació de la policia. Però creiem que la premeditació i la planificació venia del Ministeri de Governació, a partir també d'unes exigències de la patronal alabesa, que deia que a Vitòria es preparava una revolució, un petit soviet, i que se'ls escapava de les mans. Demanaven des d'aquí que s'actués amb duresa per reprimir i acabar aquella revolta popular en favor d'unes millores sociolaborals i de la recuperació de les llibertats perdudes.

Si no s'hagués mort Fraga, què esperava l'associació?
–La nostra pretensió sempre ha estat de fer-lo seure al banc dels acusats juntament amb la resta de persones que considerem responsables dels fets, i que passessin per un judici que dictaminés com va anar realment tot. No tenim odi ni volem venjança, solament justícia; no preteníem que ni Fraga ni ningú d'edat avançada anés a la presó, però creiem necessari que passin a la història com allò que verament van ser, uns criminals i uns genocides.

Hi ha hagut oblit?
–En el fons tothom sap què va passar i tothom sap que els fets de Vitòria continuen impunes, a tenor d'uns pactes de la Moncloa fixats durant la transició i en què es va redactar una llei d'amnistia que precisament no era d'amnistia, sinó de punt final. Totes les conseqüències de la dictadura, del règim militar franquista, van restar impunes i es va fer creu i ratlla. Això, tothom ho sap. Aquests dies, amb la notícia de la mort de Fraga, tothom, quan en glossa la biografia, el qualifica de responsable de la matança de Vitòria. Fins que no s'ha mort, doncs, no s'ha dit que Fraga n'era el responsable. Ara sembla que li carregaran totes les culpes. Però no és pas l'únic culpable, n'hi ha molts més, com he esmentat suara.

Les víctimes de Vitòria han estat prou reconegudes?
–No, creiem que no hi ha hagut prou reconeixement de les víctimes de Vitòria. A poc a poc, amb tot, hem aconseguit, com a mínim, que s'hagi canviat el relat. Al principi la classe treballadora de Vitòria era una colla de terroristes que va atacar la policia, que va haver de disparar per preservar la vida. Aquest relat, l'hem anat canviant i hem aconseguit que, si més no, ens reconeguin que érem lluitadors per la llibertat i la democràcia. En aquest sentit, a alguns hem estat admesos en la llei de memòria històrica espanyola, però és una llei discriminatòria, incompleta, que ens nega la justícia i la reparació en part, si més no respecte d'unes altres lleis fetes per a unes altres víctimes. I la justícia, per nosaltres, és fonamental. Exigim que es posi fi a la impunitat, que els culpables seguin al banc dels acusats i que siguin jutjats. En aquest sentit, l'estat espanyol encara ha de reconèixer moltes coses i ha d'admetre la seva responsabilitat. Aquest mateix mes, per cert, farà quaranta anys del Bloody Sunday irlandès, en què catorze civils foren assassinats en una manifestació pels drets civils i polítics a Derry. El 2010 el govern britànic va reconèixer en un informe la innocència de les víctimes i la culpabilitat de l'exèrcit, i el seu primer ministre, en nom del govern, va demanar perdó a les víctimes i als familiars. Aquest és l'exemple a seguir, allò que exigim al govern espanyol, a Mariano Rajoy. Abans ja ho havíem demanat al govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. I això és el que han de fer. Han de reconèixer el mal causat, han de jutjar els fets i s'ha de saber què va passar realment el 3 de març de 1976 a Vitòria.

Però el parlament basc va obrir una comissió per a esclarir els fets i va emetre un dictamen...
–Va ser un pas molt important, perquè va avalar un informe sobre els fets en què deixava clara la responsabilitat dels comandaments policíacs i polítics d'aquell moment. Però no anava més enllà. El relat es recull tal qual i, en aquest sentit, estem contents i hi estem d'acord, però no va més enllà a l'hora de fer justícia; no marca la premeditació dels fets ni posa noms i cognoms als responsables, només marca els responsables polítics amb els càrrecs corresponents. El relat s'ha anat canviant, com deia, però els fets resten encara impunes. I el tracte donat a les víctimes dels fets del 3 de març de 1976 no és el mateix que el tracte donat a unes altres víctimes del terrorisme. Perquè aquella actuació va ser terrorista --terrorisme d'estat-- i no som reconeguts en el mateix grau que les víctimes d'un altre terrorisme. Hi ha molt de camí a córrer, doncs. I si no es pot avançar a l'estat espanyol, haurem de recórrer a instàncies internacionals perquè resolguin la qüestió.

Va ser un cas aïllat, el de Vitòria?
–Era una època de gallet fàcil. El cas de l'església de Zaramaga no va ser el rampell momentani d'un capità de la policia que volia fer una barbaritat, sinó que era planejat i premeditat. Hi va haver els fets de Vitòria, però també el de Montejurra, el de Basauri, el de Tarragona, el d'Elda..., i a molts llocs, sobretot a Euskal Herria, la gent va sofrir les conseqüències d'aquell règim. No va ser de cap manera un cas aïllat, va ser una actuació premeditada per a protegir la transició ben lligada que tenien: en el moment que veien que se'ls escapava de les mans, actuaven com van fer el 1936, amb les armes.

Men?ame