07.11.2011 - 10:35
El dolor ha deixat de ser un element inevitable de la majoria de malalties. Ara, el tractament del dolor és un dret de tot pacient, i no tractar-lo de forma efectiva suposa un comportament poc ètic per part dels professionals de la medicina. Mitjançant un recorregut per la història del dolor i la seua importància en la societat, la revista Mètode ens permet aproximar-nos a aquest símptoma universal en el seu darrer número.
La lluita contra el patiment humà es remunta a l’origen dels temps, però no va ser fins al segle XX que el dolor es va convertir en objecte de la pràctica mèdica i de la indústria farmacèutica. El dolor, el símptoma més universal que ens acompanya des del moment del nostre naixement, sovint genera desconfiança, temor i incertesa en els pacients que el pateixen. Hem de resignar-nos a patir-lo, o podem trobar una solució que ens ajude a afrontar d’una manera més positiva les nostres malalties? Moltes vegades assumim que el dolor és inherent a qualsevol malaltia i ens resignem a ell. Encara que els avenços en la medicina han permès que es puga mesurar, tractar i pal·liar, moltes persones desconeixen que el dolor innecessari pot evitar-se –fins i tot en les malalties incurables– i que tothom té el dret a no patir-lo.
En el seu darrer número, “La cara del dolor”, sota la coordinació del catedràtic de Farmacologia Francisco José Morales-Olivas, la revista Mètode pretén oferir una visió real i completa d’un símptoma que continua present amb una prevalença molt alta en la població.
Una problemàtica vigent
Si la medicina i la farmacologia han avançat tant, per què patim dolor? La raó és que encara hi ha molts obstacles que impedeixen un tractament correcte del dolor, com és el cas de l’exagerada por a les reaccions adverses d’alguns fàrmacs, les barreres institucionals, la ineficàcia de les eines d’avaluació i el domini insuficient dels tractaments i les pràctiques existents. Com afirma Javier Moscoso, professor d’Investigació de l’Institut de Filosofia, CSIC-Centre de Ciències Humanes i Socials, «la nova pràctica clínica ha d’entendre cada malalt en el context de la seua malaltia i no centrar-se sols en veure malalties dintre del cos del pacient».
La transcendència del dolor ens obliga a ser conscients de que aquest té unes funcions clares i que, quan perd el seu sentit estrictament preventiu i fisiològic, adquireix un caire patològic que s’ha d’evitar. El dolor crònic pot implicar greus alteracions físiques, socials i econòmiques que poden repercutir molt negativament en la vida del malalt.
L’altra cara del dolor la trobem en l’abús d’analgèsics. Bé per una prescripció incorrecta per part del metge, o bé perquè el pacient, davant qualsevol sospita de dolor, intenta evitar la seua aparició prenent de manera precoç analgèsics, que inclús poden generar dependència. Un dels efectes paradoxals d’aquest abús és la cefalea crònica. Podem detectar si patim aquesta malaltia provocada per l’abús de medicaments si sofrim cefalees pràcticament a diari que milloren parcialment en prendre un determinat fàrmac.
El dolor és un símptoma desagradable, però també evitable. És necessari doncs utilitzar de forma correcta els fàrmacs i conèixer els seues efectes adversos, però també cal potenciar la conscienciació ciutadana i l’esforç dels professionals i de les institucions públiques, per a poder acabar amb els prejudicis socials i convertir el patiment resignat en un dret a la salut i al benestar.
