Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  27.10.2011  06:00

Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, un homenatge còmplice

Fa vint anys que es van morir totes dues

Men?ame
 

Fa vint anys que es van morir dues escriptores que van influir la vida cultural catalana i barcelonina de la segona meitat del segle XX: Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) i Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991). Eren de dues generacions diferents, però amb els anys van compartir compromís cultural i feminista. La fotògrafa Pilar Aymerich les va fotografiar juntes. Eren còmplices. Avui, al Palau de la Virreina, es farà un acte d'homenatge a totes dues, titulat 'Complicitats'.

L'Institut Català de les Dones, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut de Cultura de Barcelona i el PEN català han organitzat la taula rodona amb la participació de Josep M. Castellet, Isabel Graña i Dolors Oller. També es projectarà un fragment del vídeo 'Retrats paral·lels' i es farà una lectura dramatitzada de textos de totes dues a càrrec de Carme Callol i d'Imma Colomer.

Montserrat Gatell, presidenta de l'Institut Català de les Dones, ha explicat a VilaWeb que l'acte és part de l'acció de l'entitat per fer reconèixer dones que han tingut o tenen un paper en l'acció comunitària. De la Capmany i de la Roig, en subratlla el compromís amb el país, amb la llengua, amb la causa feminista: 'Van ser dues intel·lectuals, dues escriptores importants, que van reflexionar sobre el paper que havien de fer les dones i el paper que feien, i això en un moment de turbulència política al país.'

Segons Gatell, l'homenatge és conjunt (tot i que cada una té prou pes perquè se li'n fes un d'individual), 'per a destacar les complicitats professionals i l'amistat que compartien. D'aquí ve que haguem recuperat uns fragments d'una entrevista que la Maria Aurèlia Capmany va fer a la Montserrat Roig que palesa prou bé aquestes complicitats.'

Aquesta entrevista-conversa entre Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, conduïda per la Capmany, és de l'any 1991, poc abans que es morissin, i la va publicar la revista Cultura. Heus-ne ací algunes rèpliques:

 

Montserrat Roig: Al començament et tractava de vostè.

Maria Aurèlia Capmany: Tu em tractaves de vostè?

M. R.: Al començament. El primer any.

M. A. C.: Però molt poc, eh! Jo tinc un record d’aquella època en què encara em tractaven de vostè els alumnes del Villena; però bé, immediatament que arribaven a l’Adrià Gual passaven al tu, cosa que jo no he fet amb els meus professors. Però jo sempre tinc un record de vosaltres parlant- me de tu, cosa que no impedeix un cert respecte que pot produir-se en el tractament. Jo et recordo, Montserrat, una noia molt pallanca, molt camallarga i molt inquieta, i molt conflictiva! Eres conflictiva o no te'n recordes? Què et sembla?

M. R.: Sí...,  suposo que sí que era conflictiva, i una mica impertinent, oi? Tenia quinze anys, eh!

M. A. C.: Potser tu eres molt criatura, però hi havia gent de tota mena.

M. R.: Sí que recordo que em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que en sabia molt, i que a més a més fumaves puros, aleshores... Però deies que tu fumaves amb l’esquerra, que no volies fumar amb la dreta..., perquè les senyores fumaven amb la dreta. Em feies molt de respecte. I a més, eres —ja t’ho he dit moltes vegades— la primera senyora que vaig conèixer que tenia una opinió pròpia i que, a més a més, la imposava. Era una mica com una revelació... Sortir del col·legi de monges, anar a l’institut on hi havia algunes professores, però gairebé tot homes, on jo veia per primera vegada homes fent classe... Em semblava un fet extraordinari.

M. A. C.: Però tu, quan ens vam conèixer, ja anaves a la universitat o encara no?

M. R.: No. Jo feia sisè a l’institut Montserrat, quan vaig entrar a l’escola Adrià Gual, i no entenia res del que dèieu. Res.

M. A. C.: Tu vas ser educada a les monges, però en una família de gent lletraferida...

M. R.: És clar... Sort en vaig tenir, d’això...

M. A. C.: Però llavors, per què et van enviar a les monges?

M. R.: Això és un enigma...

[...]

M. R.: És molt curiós, perquè jo també vaig descobrir el masclisme a la universitat; no el vaig descobrir a casa. A casa, amb una mare amb opinió pròpia i amb personalitat, i amb una àvia també amb opinió pròpia, i amb el meu pare que mai, mai no va fer cap judici de valor contra les dones –entre més coses perquè admirava dones escriptores; t’admirava a tu i era molt amic de la Víctor Català. I era un senyor conservador! En canvi, en entrar a la universitat va ser quan vaig descobrir el masclisme entre els companys. Vaig descobrir dues coses. Primera, això que tu dius de les assemblees, que si t’aixecaves i parlaves en català de seguida s’aixecava un altre i et deia: «el catalán es la lengua de la burguesía...» Com si la llengua fos d’una sola classe! I la segona cosa, que la noia que s’aixecava a parlar en públic ja era malmirada pels seus companys. Una altra cosa molt curiosa que canvia, amb relació a la generació dels cinquanta, és que els meus companys d’universitat, molt cridaners, molt d’esquerres i molt filomarxistes, tenien una companya i li feien el salt. No feien com els dels anys cinquanta, els quals tenien la xicota i anaven de putes per desfogar-se, sinó que ho feien amb noies de la universitat, molt més lliures i honestes que no pas ells, però que ells menyspreaven per dintre. Ja n'he escrit, sobre això.

[...]

M. R.: Això que has dit que ens veies molt lliures per un cantó, però que per un altre et semblàvem les vostres àvies, potser sí. Però has de tenir en compte que, els anys decisius de la nostra formació, vam ser educades per dones que no eren ni les que anaven a la universitat ni les que anaven a la platja, sinó que eren dones víctimes i que, al mateix temps, feien de botxí. Ens van interioritzar la resignació femenina, quedar-te a casa, casar-te com a única sortida. Jo vaig rebre una educació cent anys enrere de la que tu vas rebre. I exercien una pressió en nosaltres quan arribàvem a l’adolescència. Jo vaig sortir amb tretze anys del col·legi de monges i aleshores el món em feia molta por i, a més, creia que el món era ple d’homes dolents. Els homes eren dolents, només eren bons els capellans. Si anàvem amb tramvia, els havíem de deixar seure perquè, segons una de les monges, «un cura es como una hòstia que anda...». 

[...]

M. A. C.: Hi ha una pregunta d’aquestes que es fan sempre, tòpiques. De vegades va bé fer preguntes tòpiques. Tu quan vas començar a escriure? Quan t’engegues? Quan imagines una història?

M. R.: Cap als divuit anys. Quan ja havia deixat l’Escola Adrià Gual i anava a la universitat. Vaig començar a fer contes. Els deixava a sobre la taula del despatx del meu pare perquè veiés que jo escrivia. Una mica perquè em fes cas. Amb tants fills i haver-se de guanyar la vida i tot això! El meu pare, aleshores, no em deia res i me’ls tornava corregits. Hi ha una anècdota molt divertida. Vaig enviar tres contes –que eren molt dolents– a l’Associació Comtal, on donaven uns premis de narració breu. Al jurat, hi havia un escriptor que ara és molt famós perquè escriu cartes a tot arreu. Va veure que jo era la filla del senyor Roig i Llop i em va citar amb els contes al davant. Llavors em va dir que no podia ser que una senyoreta com jo escrivís aquells contes, perquè un dels contes era sobre una dona adúltera, que vivia en un poble i a qui el marit no satisfeia sexualment, i que al final se n’anava amb el beneit del poble, que la satisfeia més, sexualment. És clar, això, aquell senyor considerava que era totalment immoral i que una noia tan jove com jo, què en sabia, de l’adulteri, i què en sabia, de la infidelitat!

[...]

M. R.: Per mi, tu vas ser un punt de referència important des de tots els punts de vista. Com a escriptora, com a personalitat pública, per la teva extraordinària capacitat de treball...

M. A. C.: La nostra vida autèntica venia després de l’hora de sopar; llavors era quan ens reuníem. Arribàvem a l’Adrià Gual a les set o vuit del vespre, sopàvem més o menys i, després, apa, ja hi som, les classes els assajos, les reunions clandestines... Tot es feia a partir d’aquelles hores. I l’endemà t’havies de llevar a les vuit, i anaves acumulant son, que t’adormies a tot arreu.

M. R.: Recordo que un dia, que érem al teu àtic de la Rambla de Catalunya, vam estar xerrant fins a les sis de la matinada. Bé, xerràveu vosaltres, els grans. Recordo que tenies tot de collarets penjats, i això em semblava extraordinari, fascinant, que una senyora tingués tot de collarets penjats! A les vuit del matí havíem d’anar no sé on i ens van passar a buscar, i estaves amb unes lleganyes als ulls! Vas dir: «Un moment, un moment, que em desperto», i et vas prendre tot un termo de cafè. Era divertit...

[...]

M. A. C.: Però et vull fer una altra pregunta. Montserrat, tu deies que m’admiraves molt, però jo, a la gent de la vostra generació, us admiro per una altra cosa: que de seguida vau decidir de convertir-vos en mares, per tenir fills. Perquè, el teu primer fill: quants anys tenies quan el vas posar al món?

M. R.: Gairebé vint-i-quatre. Després n’he tingut un altre. En tinc dos.

M. A. C.: Tu vas veure’t de seguida en el paper de mare?

M. R.: És que per mi no era un paper.

M. A. C.: Però no era una necessitat que senties?

M. R.: Era una necessitat, sí.

M. A. C.: Ho senties des de dintre?

M. R.: Era una necessitat. I no volia haver d’escollir entre ser mare o escriptora. Volia ser totes dues coses.

M. A. C.: Això sí que és característic de la teva generació de dones, veus?

M. R.: Jo no volia elegir. En aquella època em vaig enrabiar amb la Simone de Beauvoir quan, en un moment de les seves memòries, diu: «Jo vull ser escriptora i els meus fills són les meves obres.» Jo no veia aquesta separació. Jo crec que una cosa són els fills i una altra cosa són les obres. I hi ha una diferència molt important: una obra, la pots llençar a les escombraries i un fill, no! Si no t’agrada un fill, l’has d’aguantar tota la vida. Jo no volia elegir, doncs, entre l'una cosa i l’altra, sinó que creia que ho podia fer tot. Evidentment, pagues un preu. És molt més difícil tot. Però no en vaig dubtar. Hi ha dues o tres qüestions en què no he tingut mai dubtes. Aquesta n'és una. Una altra és la qüestió de la llengua. Hi ha companys de generació que van dubtar entre l'una llengua i l’altra... Per mi, escriure en català era natural. No vaig haver d’elegir entre l'una llengua i l’altra; la meva llengua literària era la catalana.

M. A. C.: Hi estic completament d’acord. Avui he escrit un article que es titula: «Jo no sóc bilingüe».

M. R.: Ja m’agrada que diguis això, perquè jo tampoc no m'hi considero. Són els altres, els que ens fan bilingües. Sempre hi ha una diferència de registres entre les llengües que dominem, o creiem dominar. I és una sort quan la teva llengua materna sigui, alhora, la teva llengua literària.

M. A. C.: Admeto el bilingüisme com una solució, evidentment, i aquest país és bilingüe, és clar, perquè hi ha una llengua oficial, que és la catalana, i una llengua oficial, que és la castellana. Ara, jo, no sóc bilingüe, i escric en català per una raó tan senzilla com aquesta, que no sé d’altra. L’altra la puc utilitzar, evidentment. Ara acabo d’escriure un llibre en llengua castellana. La meva editora castellana em va dir: «está muy bien escrito», i li vaig dir: «no, no, dona; bé, no hi està, però, en fi, s’entén». Això és claríssim... Però insisteixo en el tema de la maternitat i l’emancipació de la dona. Crec que vosaltres heu fet una opció molt clara... Per mi va ser molt clar en un moment determinat, que decideixo que no tindré mai cap fill; trenco aquesta possibilitat...

M. R.: Perquè tu veies que no era possible...

M. A. C.: Perquè jo veia que no era possible, però en fi, potser també tu vas trobar un amor convincent i et vas casar i les coses et van anar per un camí normal; però jo, com que això no ho veia possible...

M. R.: Però, que et sap greu?

M. A. C.: No i sí, totes dues coses, no i sí. No em sap greu en la mesura que crec que no m’he equivocat per a la meva vida... Però sí que de vegades penso, mira, em fa enveja la Montserrat Roig, ara té dos pimpollos, que ja deuen ser unes personetes grans...

M. R.: Sí, a més ara és la plenitud. Però no mitifico la maternitat. A vegades és feixuga. He estat una mare bastant destralera. Al matí se’m cremaven les torrades. Però he procurat no ser una mare protectora, encara que, als fills, els voldries evitar tantes coses! Però ara la passo bé, amb ells: em descobreixen les meves contradiccions, perquè em veuen tal com sóc.

[...]

M. A. C.: Una altra cosa, Montserrat, per anar més a la literatura. Tu has fet al llarg de la teva vida molts llibres d’encàrrec. En això ens assemblem, perquè jo també n’he escrits molts. Explica’ns què són per a tu aquests llibres... Alguns de molt emocionants, com tot el teu treball dels camps nazis... També em va agradar moltíssim el treball de la teva estada a Leningrad, potser perquè jo també en venia i em va agradar molt aquella teva passejada per la ciutat... Què signifiquen per a tu respecte de la teva pròpia obra?

M. R.: Suposo que és una mena d’esquizofrènia que tinc entre el que tu deies abans de l’ànsia d’investigar sobre la realitat, que va molt més lligada a la feina periodística i que m’agrada molt, i l’altra, que és més de ficció i purament literària. Tots els llibres d’encàrrec que he fet m’ha agradat de fer-los, perquè l’he passada molt bé i perquè m’han despertat alguna passió. Concretament, el llibre «Els catalans als camps nazis» va néixer perquè m’ho va dir en Josep Benet. En va tenir la idea després de llegir un reportatge meu a Triunfo. Precisament vaig començar a escriure a Triunfo gràcies a tu. Et vaig dir: «Tinc un reportatge sobre uns deportats en què he trobat catalans. Què et sembla?, puc trucar a Triunfo?» I em vas aconsellar que hi telefonés de part teva. I així vaig començar. Aquest llibre, a mi, em va revelar tot un món. Va ser un llibre d’encàrrec, però em va donar molt. Potser perquè, per primera vegada a la vida, descobria el sofriment, el de debò. I a més, el sentiment d’impotència, perquè el dolor d’una víctima dels nazis ja no tenia retorn. Aquesta gent havia patit, havia arribat al límit i res del present, és a dir, del després els ajudava a tornar una altra vegada a això que anomenem realitat, tret d’algun cas escadusser.

Men?ame