22.11.2011 - 06:00
La ciència no ha tingut històricament molta presència dins del món del teatre. Tot i això trobem excepcions que mostren com aquest gènere pot servir també per acostar la ciència al públic general d’una manera versemblant i comprensible. És el cas de l’obra teatral ‘Oxigen’, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann, que ara acaba de presentar-se per primera vegada en català dins de la col·lecció «Monografies Mètode» amb motiu de l’Any Internacional de la Química.
Partint de la qüestió sobre qui va descobrir l’oxigen, l’obra ens planteja dues situacions en moments històrics ben diferents: 1777, amb la hipotètica reunió dels tres científics descobridors de l’oxigen, Lavoisier, Priestley i Scheele; i 2001, quan la Fundació Nobel acorda concedir un premi retrospectiu i ha de decidir qui dels tres el mereix. Alternant entre les dues èpoques, veurem com els científics del segle XVIII i els membres del Comitè Nobel del segle XXI tractaran de demostrar qui va ser el primer a descobrir l’oxigen i, per tant, va iniciar el camí de la revolució química.
A més de descriure de manera teatral la història del descobriment de l’oxigen, l’obra tracta d’afrontar dues preguntes fonamentals: què significa «descobrir» per a la ciència i per què és tan important per a un científic ser el primer.
La ciència en la ficció
Carl Djerassi, un dels autors científics de l’obra conegut per ser el pare científic de la «píndola», engloba ‘Oxigen’ dins del gènere que ell mateix anomena «ciència en la ficció». Al contrari de la coneguda «ciència-ficció», aquest gènere es caracteritza pel fet que tota la ciència i el comportament propi dels científics que es descriu és real o plausible. Segons Djerassi, «si un vol usar la ficció per introduir de contraban fets científics en la consciència d’un públic analfabet llavors és fonamental que els fets es descriguen amb precisió».
D’aquesta manera, tot i el seu component fictici, ‘Oxigen’ ens ajuda a comprendre qui van ser els químics Lavoisier, Priestley i Scheele, i com les seues descobertes van ser essencials per a la química. A través dels seus diàlegs, i els dels membres del Comitè Nobel, se’ns va mostrant tot un fragment de la història de la ciència, però també característiques del treball científic, com és la importància dins de la comunitat investigadora per ser considerat el primer a divulgar una descoberta.
El mateix Djerassi ha desenvolupat aquest gènere de la «ciència en la ficció» en diverses obres teatrals com ‘An Immaculate Misconception’, ‘Phallacy’ o la mateixa ‘Oxigen’, però també en novel·les com ‘Cantor’s Dilemma’ o ‘The Bourbaki Gambit’. Roald Hoffmann per la seua part, a més de la seua tasca d’investigació per la qual va rebre el Premi Nobel de Química el 1981, també ha dedicat part del seu treball a la literatura, amb diversos llibres de poesia. Dos científics que mostren com la ciència i la literatura no són incompatibles; tot el contrari, juntes poden posar a disposició de la divulgació una eina fonamental per acostar la ciència a tots els públics.
Llig «La història de l’obra teatral Oxigen», per Carl Djerassi
