27.09.2011 - 06:00
L’allargament de la vida útil d’Ascó haurà estat, quan acabi passant pel consell de ministres, perquè encara no hi ha passat, un tràmit. Com que és una central nuclear de menys de quaranta anys, només necessita el vist-i-plau del Consell de Seguretat Nuclear, i el govern espanyol pot dir que, com s’ha fet sempre, amb això ja n’hi ha prou.
Ara, atès que hi ha en marxa un procés de proves d’estrès per a les centrals nuclears hauria estat adient i més que raonable endarrerir aquesta decisió fins que no es coneguessin els resultats d’aquestes proves, encara ara desconeguts. I això sí que depèn del govern espanyol i no hauria costat res. A més, no oblidem que Ascó i Vandellòs juntes sumen al voltant del 70% dels incidents nuclears dels últims anys a l’estat espanyol. Són centrals conflictives que caldria analitzar amb una atenció especial. I justament s’ha fet al contrari.
Per què? Perquè no hi ha cap mena d’estratègia nuclear. No hi ha cap criteri clar. O, en tot cas, l’estratègia és aquesta: qui dia passa any empeny i anar tirant. Però els riscos augmenten cada any. Una central no té una vida fixa ni matemàtica, però tots els components envelleixen, el terreny cedeix, i un dia o altre s’ha dir que ja és prou vella i s’ha de tancar i, llavors, en tot cas, decidir quin model energètic volem. Si volem construir noves centrals o si volem canviar de rumb.
Però el que és clar és que en aquest punt s’hi ha d’arribar tard o d’hora, per pura física. I si volem algun dia aturar qualsevol central nuclear cal començar-hi a pensar a deu o quinze anys vista. Si no, passarà com ara, que ens diran que n’allarguen la vida perquè no tenim preparada per cap alternativa. I espero que no vulguin esperar a prendre aquesta decisió quan peti tot o hi hagi incidents més greus. Aquesta és, de fet, l’estratègia. I, atenció, els informes amb els quals es basa el Consell de Seguretat són fets per les mateixes empreses. Igual, de fet, que les proves d’estrés. Per tant, sigui com sigui, no hi ha cap estudi independent. Aquests processos són molt poc transparents.
Ara encara hi som a temps. Tenim un marge raonable. Per tant, comencem a pensar quin model volem per d’aquí deu o quinze anys per, aleshores, trobar-nos en situació de poder dir que s’ha acabat i que tanquem aquesta o altres centrals nuclears. Si no hi comencem a pensar ara no farem res. Llavors ens tornaran a dir que la substitucó de les centrals és inviable. Doncs treballem des de demà mateix. Això és el que ha fet Alemanya i és el que sembla que comença a fer Itàlia.
Ara, el lobby nuclear al nostre país és molt fort. Mira, jo sóc dels que pensa que si no fos per tot el que ens vam gastar per fer la central d’Ascó, ara tindríem un sistema elèctric català, Fecsa. Ens ho vam carregar apostant per les nuclears i per Ascó. En resum, els polítics d’allà no tenen criteri i els d’aquí no sembla que ho hagin acabat d’entendre mai tot això. I, repeteixo, posem-nos les piles avui, d’una vegada, perquè encara hi som a temps.
Marcel Coderch, enginyer de telecomunicacions de la Universitat Politècnica de Cataunya i doctor en enginyeria elèctrica per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Expert en energia nuclear.
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)
