‘Jo confesso’, una història europea

  • Jaume Cabré ha presentat 'Jo confesso' (Proa) la seva nova novel·la, que ja es pot trobar a les llibreries

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Montserrat Serra
01.09.2011 - 18:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquest setembre s’obre amb un esdeveniment literari: la presentació de la nova novel·la de Jaume Cabré, ‘Jo confesso‘ (vídeo), que ja es troba a les llibreries. Han passat vuit anys des que Cabré va començar a escriure-la, en fa set que va aparèixer la novel·la anterior, ‘Les veus del Pamano‘, i durant tot aquest procés de creació, Cabré ha esdevingut un escriptor internacional, un escriptor europeu, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Per això, aquests mesos vinents ‘Jo confesso’, una novel·la de mil pàgines, tindrà traducció alemanya, espanyola, italiana, neerlandesa i, més endavant, també francesa. Això per a començar.

Jaume Cabré no és gaire amant ni de fotos ni de grans lluïments, però avui, a l’Ateneu Barcelonès, ha estat pacient i es veia content davant tantes càmeres i tants periodistes interessats per la seva nova obra. Durant una llarga conferència de premsa ha esbossat les primeres reflexions públiques al voltant de ‘Jo confesso’. Però ha advertit que li era difícil de parlar de la novel·la, que encara no l’havia racionalitzada, i que seria a través de les preguntes de lectors i periodistes que aniria madurant les respostes. ‘Ara, encara, moltes coses, no les sé.’ També ha estat molt prudent a l’hora de parlar de l’argument, per a no revelar cap secret.

‘Jo confesso’ és una llarga novel·la de mil pàgines, plena de secrets repartits entre sis segles i connectats amb la vida del protagonista, Adrià Ardèvol. L’Adrià és un erudit, historiador de les idees, que té un sentiment de culpa que el porta a fer una llarga confessió a la seva estimada Sara.

‘La novel·la parla d’Europa com a tema central’, ha explicat Cabré amb seguretat, ‘tot i que els fets se centren a l’Eixampla barcelonina, en un pis semblant al pis on jo vaig néixer, però molt més gran. L’Adrià va néixer a final dels anys quaranta, també com jo. I fins aquí arriben les similituds de l’Adrià amb mi. La novel·la parla de la bellesa i de la vellesa, de l’ànsia de l’Adrià per a saber de tot, tot allò que la vida ofereix. I com que els personatges em porten, m’arrosseguen, per sorpresa meva, en un moment donat em situo a punts d’Europa i a èpoques diferents. De fet, per la novel·la, hi circulen històries en un lapse d’uns sis-cents anys, històries que es van entrellaçant amb l’Adrià.’

Cabré ha agafat el llibre i n’ha llegit el principi: ‘Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.’ En acabat ha comentat: ‘Jo diria que aquest començament fa venir ganes de saber-ne més. I aquest to, de confessió, és el que farà servir l’Adrià per expiar una mena de sentiment de culpa que ens anirà explicant de cap a cap de la novel·la.’

L’Adrià és un noi superdotat, amb una gran facilitat per a les llengües, un erudit apassionat per l’humanisme, per la història de les idees i de la cultura. En la seva maduresa escriurà alguns tractats: ‘La voluntat estètica’, sobre si el poder de l’art està en l’obra d’art o més aviat en l’efecte que fa en la persona, i que considera el seu millor assaig. També escriu una ‘Història d’Europa’, i considera no reeixit un assaig sobre el mal. En la novel·la el mal, en majúscules, hi és una constant. Cabré hi reflexiona demanant-se què és la crueltat, què és la justícia, hi ha Déu que pugui permetre la crueltat? S’hi parla del perdó i de la reparació del mal. L’escriptor ha comentat que en el tema del mal hi ha un eco de ‘Les veus del Pamano’, i que quan va començar a escriure ‘Jo confesso’ tenia molt present la cita que encapçala ‘Les veus…’: ‘Pare no els perdonis, que saben què fan’ de Vladimir Jankélévitch. Cabré assegura que no hauria pogut escriure ‘Jo confesso’ si abans no hagués escrit ‘Les veus del Pamano’, els contes de ‘Viatge d’hivern’ i ‘L’ombra de l’eunuc’.

Com en algunes novel·les i contes anteriors, la narració va del passat al present, del tu a ell, i d’una història a una altra sense avís. Aquesta tècnica confereix ritme i complexitat, ‘que no vol pas dir dificultat’, al relat. Sobre l’estructura, Cabré ha comentat: ‘No tot és racional, hi ha molt d’intuïtiu. El canemàs és la vida de l’Adrià Ardèvol, i les partions em són més aviat donades pels temes que surten. La idea del ritme conjunt hi és. Hi ha moments que la prosa s’accelera, hi ha capítols més llargs i n’hi ha de més curts… La meva voluntat és que fins al final passin coses.’

Dels personatges essencials, ha parlat de Bernat Plensa, l’amic de tota la vida de l’Adrià Ardèvol. I ha recordat que al principi fins i tot havia donat més importància al Bernat que no a l’Adrià, però que de mica en mica el personatge de l’Adrià l’havia anat captivant fins a prendre el protagonisme principal. I també s’ha referit a la Sara, l’amor de l’Adrià, un personatge omnipresent, però molt enigmàtic i menys dibuixat que no pas els altres. 

Acompanyant la vida de l’Adrià hi ha objectes que Cabré també considera essencials: el violí, un Storioni, de gran valor i amb una història plena de dolor i de mort; i dos monestirs, un de pintat per Modest Urgell, el de Santa Maria de Gerri, que l’Adrià té al menjador de casa seva i que és un paisatge recurrent en la novel·la, i el monestir de Sant Pere del Burgal, que per Cabré és una ‘referència nuclear’. Cabré recorda que tots dos són monestirs del Pallars que va visitar en moltes ocasions mentre escrivia ‘Les veus del Pamano’ i després.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any