Salvador Garcia-Ruiz: ‘Una reforma innecessària, ineficient i lesiva’

  • L'economista valora els efectes de la reforma constitucional espanyola

VilaWeb
Redacció
31.08.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Semblava intocable, però no ho és: si cal, la constitució espanyola es pot canviar per transmetre una falsa tranquil·litat als mercats i, de passada, justificar un acord polític que perjudicarà l’autonomia financera de la Generalitat.

L’objectiu inicial era de fixar un màxim de dèficit públic, però no s’hi ha introduït cap xifra, cosa que es deixa per a una llei posterior (‘Una llei orgànica fixarà el dèficit estructural màxim permès a l’estat i a les comunitats autònomes en relació amb llur producte interior brut’). Per a fer això no calia cap canvi constitucional (ja hi ha la llei d’estabilitat pressupostària, que es podia canviar i reforçar), perquè, a més, el govern espanyol podrà passar per alt el nou límit, si té majoria absoluta (‘Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic tan solament es podran superar en cas de catàstrofes naturals, de recessió econòmica o en situacions d’emergència extraordinària que s’escapin del control de l’estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats‘).

Un tema important que crec que no ha tingut gaire ressò: la prioritat absoluta que tenen els crèdits de l’administració pública sobre tota altra despesa (‘Els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses de llurs pressupostos i el pagament tindrà prioritat absoluta‘). Crec que és un error greu, perquè, en cas de fallida de l’estat, d’una comunitat autònoma o d’un ajuntament, serà inconstitucional de restructurar-ne el deute, que tindrà prioritat respecte d’unes altres despeses que potser són més importants (semblantment a com una empresa que entra a concurs prova de restructurar el seu deute negociant amb tots els creditors, i va pagant la despesa corrent que li permet de continuar funcionant). Aquest articulat defensa els inversors però perjudica als ciutadans, cosa una mica contradictòria, en una constitució, i ineficient des del punt de vista econòmic.

La futura nova llei que s’aprovarà té trampa: limita el dèficit màxim de l’estat al 0,4% del PIB, del qual el 0,26% correspon a l’estat i el 0,14% a les comunitats autònomes. Per a l’estat això no és cap inconvenient, perquè té eines per a ajustar les despeses i a més pot traspassar despeses (i dèficit) a les autonomies i així sortir millor a la foto, com fa ara amb el Fons de Competitivitat. A més, sabem que es mantindrà el dèficit fiscal, i per tant ens poden obligar a tenir un dèficit públic reduït sense tenir en compte els impostos que els catalans paguem i que no tornen a Catalunya. I si l’estat no compleix el seu objectiu de dèficit públic, simplement podrà ampliar el dèficit fiscal català, obligant Catalunya a fer més retallades.

És a dir, canvis constitucionals menors (excepte en el cas de la supremacia del deute respecte de les altres despeses) i amb marge per a augmentar la despesa en el futur, si s’escau, que són un pacte de cara a la galeria (és a dir: mercats, Alemanya i alguns altres països seriosos, que no crec que triguin gaire a veure la inutilitat de la reforma) i una coartada per a justificar polítiques de futur (quan hi hagi retallades, a més de culpar els ‘mercats’ diran que són un mandat constitucional).

Jo crec en la necessitat de la disciplina financera: superàvits en èpoques de creixement i dèficits en recessió, i despesa pública eficient i raonable sempre. Però per a això no calia aquest canvi de la constitució (o es feia més contundent o no calia que es fes). I si allò que volien era un missatge de confiança als ‘mercats’, es podia haver aprovat avui (o millor, fa uns quants anys) una reducció significativa de despeses, com l’eliminació dels ministeris d’Educació, Cultura i Sanitat (competències traspassades a les comunitats autònomes), anul·lar les obres de l’AVE a enlloc, rebaixar el pressupost del Ministeri de Defensa o suprimir el senat. I també augmentar els ingressos recuperant l’impost de patrimoni (o directament, no haver-lo suprimit) .

Donar suport a aquests canvis de la constitució representa avalar també la futura llei de disciplina financera, que va contra els interessos de Catalunya. Però, a més, no podem oblidar que donar suport a aquest canvi representa avalar una constitució que va ser una coartada per a retallar l’estatut(et).

Proposar que la reforma constitucional inclogui el dret de decidir o la limitació del dèficit fiscal està bé per a denunciar les mancances i contradiccions de l’estat espanyol, però tots sabem que aquestes propostes són inviables. Potser, més que intentar canviar la constitució espanyola, els catalans hauríem de començar a escriure la constitució catalana. Això sí que depèn de nosaltres.

 

Salvador Garcia-Ruiz (bloc)

Economista i membre del Col·lectiu Emma.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any