10.08.2011 - 12:00
Els principals diaris i experts en economia reflexionen aquests dies sobre els elements clau de la crisi financera que vivim. Per una banda hi ha la crisi nord-americana, amb el protagonisme de les agències de rating i la pressió política del Tea Party a una administració Barack Obama amb poc marge. Per una altra hi ha la tensió europea entre el camí cap a una unió fiscal real, amb l’emissió d’eurobons conjunts a l’horitzó, i les pressions internes del govern alemany d’Angela Merkel, que intenten minimitzar la responsabilitat dels països rics en la solvència dels països mediterranis. I a tot plegat, cal afegir-hi el paper de la Xina, un país que ha demostrat tenir una de les economies més fortes del món que algunes veus apunten com a origen de la crisi. Per a entendre què passa hem fet un repàs de valoracions publicades a la premsa internacional.
La crisi als Estats Units
Paul Krugman, economista i periodista nord-americà keynesià, apunta al diari The New York Times que les agències de rating no tenen cap credibilitat. L’elevat dèficit pressupostari dels EUA és conseqüència, fonamentalment, de la recessió econòmica de la crisi financera del 2008 originada, entre més factors, per les qualificacions excel·lents que les agències de rating donaven als anomenats actius tòxics. Krugman creu que el problema nord-americà no és financer, sinó polític. I considera que és ‘l’auge d’una dreta extremista disposada a crear crisis repetides abans de cedir ni una mica en les seves demandes’. Si no fos per la pressió política del Tea Party, apunta, els Estats Units podrien apujar els impostos per afrontar els deutes del sistema sanitari i la seva situació financera podria millorar.
Ezra Klein, columnista a The Washington Post, Bloomberg i Newsweek i col·laborador a MSNBC, empra estatístiques que barregen economia i política per a demostrar que Barack Obama ho té difícil per a ésser reelegit president si la desocupació es manté alta i la renda disponible, baixa. A més, augura un efecte encara més devastador de les rebaixes de Standard & Poors. Klein apunta que l’agència és a punt de rebaixar els bons municipals, que estan ‘directament vinculats amb el govern federal’. Al juliol, diu, l’agència Moody va recomanar que, en cas de rebaixar el valor del deute nacional, ‘calia rebaixar també uns set mil bons municipals, que podrien posar en evidència les ciutats més inestables’ dels Estats Units. ‘Això faria augmentar el preu dels préstecs’, considera.
La crisi a Europa
Nils Pratley, editor de la secció de finances de The Guardian, celebra la compra de deute espanyol i italià que va fer el Banc Central Europeu i creu que això va donar certa calma temporal a la situació del deute d’aquests dos països. Però avisa que l’ens europeu no està preparat ‘per fer la feina bruta als polítics indefinidament’. Pratley diu que el Banc Central Europeu necessita que s’activi el Fons Europeu d’Estabilitat Financera per poder-li ‘passar la batuta’ de la compra de bons. Opina que el país que veu amb més mals ulls que el fons tingui una verdadera capacitat d’assumir deute és Alemanya i es pregunta fins a quin punt Merkel està disposada a assumir una unió fiscal europea real, on tots els països comparteixen les conseqüències de les crisis de deute. ‘L’opinió pública alemanya continuarà dictant la llibertat de la cancellera Angela Merkel per actuar’, conclou.
La redacció de The Economist, que no acaba de veure clar el paquet de mesures europees, analitza la situació complicada de la presidenta alemanya. ‘Per què s’ha d’intentar matar el drac Fafner, si el pot posar a dormir?’, diu, en una referència irònica a la voluntat de Merkel de tirar endavant el paquet europeu d’ajudes al ‘deute mediterrani’. Segons el diari econòmic, Merkel creu que pot vendre el pla als tres partits de la seva coalició: la seva Unió Demòcrata Cristiana (CDU); el seu germà bavarès, la Unió Social Cristiana (CSU), i el liberal Partit Democràtic Lliure (FDP).
Però ‘hi ha poc entusiasme que això succeeixi’, sentencia el diari. Per a il·lustrar-ho, esmenta Jens Weidmann, president del Bundesbank, que creu que aprovar aquestes mesures ‘afebleix les bases d’una unió monetària basada en la responsabilitat fiscal’. La redacció recorda a Merkel que no pot passar per alt les consideracions de Weidmann i conclou que ‘no és difícil imaginar que la tensió entre el pànic polític i un sentit del deure europeu pugui trencar la coalició’ del govern de Merkel. La idea d’emetre eurobons comuns per a tot Europa és, segons el diari, ‘una idea difícil de digerir que reobriria el debat polític a Alemanya’.
La Xina ‘insolent’
Antoine Brunet, president d’AB Marchés, afegeix a Le Monde algunes consideracions sobre la crisi actual des de l’extrem més oriental. En un article de títol ben explícit, ‘L’estratègia xinesa del iuan arruïna les finances a Occident‘, el co-autor del llibre ‘La Visée hégémonique de la Chine’ (L’Harmattann, 2011) destaca el contrast entre unes economies occidentals tocades per la recessió des de 2007 amb la ‘salut insolent’ que manifesta la Xina, amb ‘trenta-tres anys sense recessió, un creixement del producte interior brut (PIB) del 10% l’any des d’en fa vint, una desocupació qui no para de recular, amb reserves de canvi que, en conjunt, ja sobrepassen els 4.500 miliards de dòlars a la fi del mes de juny de 2011’.
Aquest contrast respecte a les economies de la UE i els EUA s’explica, segons Brunet, per l’enorme subvaluació del iuan ‘que inflingeix la Xina als seus amics i rivals’. ‘Gràcies a un control dels canvis draconià únicament possible en estats totalitaris, la Xina manté el iuan a 0,11 euros i 0,15 dòlars, malgrat que segons el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’ONU hauria de valer 0,21 euros i 0,25 dòlars’, afegeix.
