Enric Valor: ‘El gegant del romaní’ (III)

El dia de Reis, que era l’últim que hauria de
passar a Benifallim, a poqueta nit va anar a dir
adéu a la jaia Bertolina. Ella el rebé sola al racó
del foc. Quan la besà i s’assegué al seu costat, la
velleta li va dir:

–Adolfet, no tingues por de contar-me a mi la
teua vida. Jo no ho haig de dir a ningú del món i
segurament et podré donar un consell de vella que
t’aprofitarà bona cosa.

Era cert i Adolfet li ho va explicar tot. Quan va
acabar, en la cuina es féu un gran silenci. Per fi la
veu de la velleta sonà tota decidida:

–Adolfet, escolta: jo ara et donaré esclavó, palletes
i una pedra de foc…

Però el xicó va saltar:

–No jaia, que em mataran.
–Com t’han de matar! –rigué la velleta–. Tu,
tan bon punt sentes entrar aquella cosa grossa i
fresca en el llit, encens la palleta i l’apagues de
seguida, com si fos un rellàmpec, i així sabràs amb
qui dorms, no siga una serp o un porc embruixat
o el Mal Enemic. Si és serp, li espolses canyada i
la baldaràs a l’acte; si és porc, estira-li la cua i se
n’anirà corrents, i si per cas fos el Mal Enemic…
és la cosa més fàcil: fer el senyal de la creu i dir
ben fort “Jesús, Maria i Josep”.

–Bé, àvia –es tranquil·litzà el minyó.

L’endemà de bon matí s’acomiadà dels seus, i
a l’eixir al camp tallà una canyeta.

Quan ja era enmig de la serra solitària, va sentir
una xiscladissa que feia feredat. S’hi acostà i va
trobar-se una singular brega: un grandíssim llop,
un ferocíssim falcó, un gos llebrer de bella estampa
i una formiga negreta de cap gros es disputaven
les despulles d’un ase que jeia mort en un bosquet.

Adolfet va començar a crits:

–Escolteu, escolteu, animalets! No us baralleu!

Cas curiós: només oir-lo els animals, pararen
d’agredir-se i començaren a dir, calents d’orella:

–És que…!

Adolfet no es meravellà de sentir-los parlar,
perquè tantes coses sorprenents havia vist en els
darrers temps que ja no s’esbalaïa de res.
–Jo us repartiré l’ase, si voleu.

I això va fer perquè tots estiguessen d’acord.

Després el llop va prendre la paraula:

–Si no és per tu, ens hauríem mort els uns als
altres. En prova del meu agraïment, jo et done un
pèl gros i negre de la meua cua. Si et veus perdut
alguna vegada, dius tocant-lo: “Déu i llop”, i et
tornaràs un llop como jo, que pese cent-noranta
lliures.

–Jas una cerra del meu bigot –diu el llebrer–.
Si et veus en un gran entreval, la toques i dius:
“Déu i gos”, i et tornaràs un llebrer que correrà
cent llegües per hora.

–Tin un plomissó del meu cap –ofereix el falcó–.
Si et veus atracat algun dia, t’aclames “Déu i
falcó”, i et tornaràs un ocell de presa reial com jo
mateix.

–Mira, fadrí –parlà per fi la formigueta–: pren
aquesta banyeta del meu cap. Si en alguna avinentesa
t’ix al davant un perill gros, toques la banyeta
i fas: “Déu i formiga”, i et tornaràs una formigueta
tan xicoteta com jo.

Adolfet s’ho va alçar tot ben alçat en una butxaca,
s’acomiadà d’ells i tot seguit féu cap al
romer d’on eixia el Gegant del Romaní. D’allí al
castell, igual que la primera vegada. Quan hi van
arribar, el cel estava enfosquint-se, i de veure que
anava a la seua presó, l’ànima li va caure als peus.

Ell i el gegant pujaren al menjador i soparen.
Després es despartiren, i ell a dormir tot solet a la
seua habitació.

El primer que va fer és clavar els atifells d’encendre
que li donà la jaia Bertolina i la canyeta
davall el coixí. Ell ja duia els regals dels animals
en un reliquiari que li havia donat sa mare. Al
moment de gitar-se, s’apagà la llàntia com cada
dia misteriosament.

Però aquesta vegada l’Adolfet no s’adormia.
Prop de dotze es va asseure en el llit. Tenia en les
mans la palleta, l’esclavó i la pedra de foc tot ben
preparat. En això, drang!, drang! Les dotze! I de
seguida, sent un pes que feia cruixir el llit.

I ell, zeg!, encén. I què va veure al seu costat?
¡Res de serp, ni de porc ni de dimoni… sinó una
fadrina bellíssima i joveniua. Adolfet tira la palleta
i l’apaga. Però era tard. La fadrina pegà un crit
que ressonà en aquella immensa mansió:

–Gegant del Romaní, un fadrí!

Quin rebombori s’armà per dins el castell. La
llàntia s’havia encés misteriosament i en el moment
que la porta s’obria per deixar pas al gegant,
Adolfet toca el reliquiari i diu baixet: “Déu i formiga”.
I es torna una formigueta del cap gros, que
s’amaga sense patir en un plec dels llençols. La fadrina
no va tenir temps de veure res.

–Xiqueta, què t’ha passat?
–Que he vist un fadrí gitat ací en el llit.
–Com que l’has vist? –bramulà el gegant.
–Sí, senyor amo. És que ell ha encés llum.

El gegant ho va regirar tot, però no va trobar
la formiga.

–Calla, calla –digué malhumorat–, que es veu
que somies.

Però per a si deia: “On deu estar amagat
aqueix Adolfet del dimoni?”. Tan sabut com era,
no va poder esbrinar el que havia passat.

Adolfet, quan va veure foscor i sentí silenci, va
dir ben fluixet: “Déu i home” i es va tornar altra
volta com era. S’enroscà amb precaució en el llit i
s’adormí com l’algeps.

L’endemà en la nit va passar igual. Així que,
només sentí el pes de la xicona, va i raspa la pedra
de foc amb l’esclavó i encén la palleta, i ¡aquesta
sí que va ser bona! El gegant, que es veu que estava
aguaitant darrere la porta, entra corrent com
un llamp… i no li donà temps a fer-se formiga. El
gegant, d’un revol, m’agafa l’Adolfet d’una cama i,
amb les seues forces poderoses, el llança per la finestra.

–Au, ja l’he tirat a la mar! –digué tot satisfet.

Tancà la finestra i se n’anà a dormir.

Però quan Adolfet, com una sageta, travessava
l’aire camí de la mar, tingué temps de tocar el reliquiari
i dir: “Déu i falcó”.

Quina meravella! A l’acte, es tornà un falconarro
amb unes alasses fosques que valien un tresor.

I començà a planejar; després, des de l’aire, va
veure el gegant, que eixia del castell amb un llum
camí de la mar.

“Que preciós que es veu tot”, deia per a si
l’Adolfet-falcó. Hores i hores va planejar; després
l’Adolfet va baixar, es parà en la finestra del seu
dormitori, i, com la trobà tancada, va dir: “Déu i
formiga” i per una petita escletxa es va colar dins
la seua cambra. Una volta dins, va dir: “Déu i
home”, i recuperà de sobte la seua figura humana.
Aleshores es va asseure tranquil·lament, i a la lleu
claredat que hi entrava podia veure la bella cara
de la fadrina, que dormia.

La xica, d’allí a poc temps, es despertà. Ella
que veu el fadrinet en la cadira:

–Ai! –fa tota sobresaltada–. ¡Gegant del Romaní!
–No crides el teu carceller, perquè és lluny –la
informà calmosament Adolfet. I afegí amb un
somriure graciós–: Mira, no t’has d’esglaiar de
veure’m. Jo no sóc més que un de tants i tants
desgraciats que aqueix maleït gegant deu tenir presos
dins aquest castell.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 1 (Tàndem edicions · Albatros)