Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  30.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'Joan Antoni i els torpalls' (II)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

(…)

Agafà una costa avall i vinga xiular la tonada
d’aquella cançoneta que diu:

Mare, vull casar-me;
mare, no sé amb qui.
Més val que no em case
i em quede fadrí.
Si em case amb una alta,
semblarà un gegant;
no hi haurà prou roba
al moll d’Alacant.
Si em case amb xiqueta,
l’hauré de criar;
només que la toque
es posa a plorar.
Si em case amb beata,
pitjor que pitjor;
de matí va a missa,
de nit al sermó.
Si em case amb criada,
ja sé lo que fan;
d’amagat dels amos
es mengen la carn.
Si això fa amb els amos,
també ho farà amb mi.
Més val que no em case
i em quede fadrí.

Fent-se també els seus raonaments i després
d’haver-se entretingut a dinar a la vora d’una fon-
teta, va arribar a un poble blanc com una serrada
de coloms.

Hi arribà foscantet; els carrers eren solitaris i
les portes tancades.

S’acostà a colpejar-ne una i sentí dins la casa
crits i corregudes. Anà a una altra i el mateixet. A
l’hostal va eixir-li l’hostaler amb els cabells estarrufats
i un garrot a la mà.

–Passe, germà, passe… però és que tenim en
tot el poble una desgràcia…

Entrà i li ho contaren tot fil per randa: es tractava
d’una invasió de ratolins.

–Però això com és? –preguntà Joan-Antoni–;
que no tenen gats?
–Gats? Això què és?
–Escolte el que li dic –féu Joan-Antoni–: si em
deixen un cavall corredor, aniré, aquesta nit mateixa,
on puga trobar aqueix animal que es diu
gat. Els en duré una parella per tal que crien, i ells
acabaran amb les rates i els ratolins.

I així es va fer. A la matinada ja tornava cap al
poble. El batle el rebé en una sala de dalt de sa
casa. Joan-Antoni va traure els gats del sac i
aquests, només olorar els ratolins, aquest vull
aquest no vull, qui sap les dotzenes que se’n menjaren.
La casa del batle quedà neta en més poc
que canta un gall.

Passats un parell de dies, quan ja els gats havien
fet una mortaldat de ratolins, Joan-Antoni ja
se’n volia anar i el batle li va dir:

–El poble està molt content, i, si et deixes els
gats ací, et regalem el cavall que vas muntar i, a
més, cent lliures. Et quedes satisfet?
–Sí, gràcies, senyor batle –respongué el castellut.

I embutxacant-se els diners, prengué comiat
de tots els del poble i tirà cap avall. Encara no
havia fet un quart de camí des del poblet, quan va
sentir a la seua esquena una cridòria estranya. I
entremig de la gatzara va poder distingir el seu
nom:

–Joan-Antoniiiii, Joan-Antoniiiii!

Es va aturar.

–Quèeeee!
–Quan s’acabaran les rates, ¿què haurem de
donar a aqueixos animals que has portaaaat?
–Allò que menjareu vosaltreees! –cridà ell fent
botzina amb les mans.

Però els d’allà avall entengueren: “Vos se menjarà
a vosaltreees”. I sense més ni més, arrancaren
a córrer esglaiats cap al poble a matar la pobra
parella de gats.

Joan-Antoni continuà el viatge. A la seua esquerra
s’alçava el Puig-Campana com una muntanya
màgica pel seu color de guspira i la seua forma
perfecta. Massa bonic era allò per a tornar-se’n.
Correria un poquet més; ara que duia el cavall…

Després de dormir en un hostal, l’endemà
arribà a un poble famós per la torpalleria dels
seus habitants.

A la plaça Major, enfront de l’església, hi havia
un pilot d’homes. S’hi va acostar i va veure un regidor
que donava ordes:

–Res, res; no caldrà més preocupar-se’n. Avui
s’ha acabat per sempre la lletjor de la serralla.

“Què deu ser això de la lletjor de la serralla?”,
pensà Joan-Antoni parant l’orella el millor que
podia.

Prompte va saber que es referien a una matota
molt negra i lletja que creixia entre dues lloses del
campanar.

–Sí, sí –prosseguia el regidor–; ara lligarem,
allà amunt, una corriola, i ací avall l’ase de Batistet
l’Alficòs. Després passem la corda per la corriola,
i… homes amb força! D’ací avall estirarem i
l’apujarem on és la serralla. Ja sabeu que als ases
els agrada molt l’herba. Se la menjarà!

Joan-Antoni no podia estar-se d’esclatar a riure.

A la fi, va veure com es duia a terme el pensament
del regidor. L’ase fou hissat com un peix
marraix.

L’animal anava enlairant-se arran de la paret
del campanar. Com que el nuc que havien fet era
escorredor, la baga se li havia estret al coll, i el
pobre començava a traure una llengua que feia
temor.

–Ja llepa, ja llepa!

Què havia de llepar! El que passava és que
l’ase s’havia ofegat.

El castellut no va voler veure més, i quan, tot
decidit, es dirigia cap als afores del poble, va observar
que nous veïns corrien cap a la plaça i va
sentir de nou els crits i les ordes del regidor.

Joan-Antoni, encuriosit una altra volta, tirà
cap a la plaça també.

–No se’ns en riurà la serralla de la guitza! –feia
el regidor tot vermell–. ¡Dugueu totes les botes del
poble! En farem un carrell: dos fadrins s’hi aniran
encamallant i arrancaran la matota.

I tots vinga de dur botes.

Passada una hora, quan ja el carrell arribava
quasi a la campana, digué cridant algú:

–No en queden més!
–Doncs nosaltres no hi arribem encara –informaven
els de dalt.

El regidor aleshores es pegà una palmada en
el front:

–Que sou retorpalls, amics. ¡Llevem-la del capdavall
i posem-la al capdamunt!

I així ho feren. Joan-Antoni, al sentir allò, tingué
compte d’esperonar el cavall, i isqué del poble
al galop, cap a un altre.

A la plaça ja podeu imaginar tot el que succeí:
tot el carrell de botes se’n vingué de nassos, i els
dos fadrins costà Déu i ajuda de davallar-los sans i
bons.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 4 (Tàndem edicions · Albatros)