26.08.2011 - 06:00
(…)
A tot açò, les coses marxaven malament en el
castell per a la seguretat de Brunilda, puix Armengol,
des del primer dia, va sentir una irresistible
atracció envers la bellíssima i seductora jove, i
arribà a entreveure llampecs de gelosia al veure la
gran simpatia amb què la tractava el senyor de la
casa. Així, un dia decidí precipitar els esdeveniments
i declarà a la jove el seu nefast amor.
Brunilda, al sentir allò, s’alçà irritada i li digué:
–Senyor Armengol! Quines coses em dieu, vós,
que podeu ser el meu pare!
Colpit i desesperat per aquesta reacció, aviat
es confabulà amb Ricard per buscar la perdició de
la bona Brunilda. El pla consistia a furtar allò que
Carles guardava amb tant de misteri i passió a la
cambreta i acusar Brunilda del robatori, puix ella
era qui li manejava el llit i la roba on devia estar
amagada la claueta.
Aquella nit mateixa, Ricard pujà a la torre i
tragué amb cera un motle del pany de la cambra.
De bon matí, muntà un cavall excel·lent i galopà a
cal manyà.
Quan aconseguiren entrar a l’enigmàtica habitació
i es trobaren davant l’urna que contenia un
guant, imagineu quina degué ser la seua sorpresa…
–Sembla un guant; és un guant… sí.
I el guant esquerre de la mà de Brunilda, aquella
nit, fou amagat en una caixa entre la roba d’Armengol.
Passaren dos o tres dies sense que cap esdeveniment
no commogués la vida tranquil·la del castell,
i Carles, un matí, es va trobar amb prou forces
per a fer una altra passejada pels corredors i
escales, del braç del seu patge Salvador.
A l’entrar a la cambreta es féu groguíssim,
cridà el patge, que s’havia quedat fora, i començà
a estirar-se els cabells, boig, frenètic, descompost i
amb un dolor al cor que se’n desfeia.
Ella entrà i s’esbalaí de sentir-lo dir:
–Senyor, senyor! ¡Ella, morta i ara el guant
desaparegut!
Brunilda, tota angoixada, començà a dirigir-li
paraules tendres de consol.
–Ja el trobareu, senyor… Això té remei! ¡No us
féu malalt, per l’amor de Déu!
Ell, però, no parava de repetir:
–Ella, morta i el guant perdut! ¡Ella, morta i el
guant perdut!
Costà Déu i l’ajuda de tornar-lo al seu dormitori.
Hi acudí Alberteta i quan també ho féu l’alcaid
Armengol, se n’isqueren de la cambra el patge i la
majordoma.
–Armengol –digué Carles amb autoritat i coratge–,
cal que registreu el castell de dalt a baix i
que no n’isca ningú sota pena de la vida. ¡El guant
d’or ha d’aparéixer!
–Així serà fet, senyor!
Aquell dia escorcollaren, rebolicaren totes les
estances, sales, saletes, patis, torres, terrasses, cellers
i rebosts de la fortalesa, excepte el dormitori
d’Armengol.
Cada hora el feia cridar Carles per tal que l’informàs.
I com que encara no apareixia ni rastre
del guant, en una d’aquestes visites li preguntà:
–Tu no sospites de ningú?
–Senyor… no us ho volia dir; però ja que m’ho
pregunteu… Sí, sospite del vostre patge.
–De Salvador?
–Vós, segons la majordoma, guardàveu la clau
sota el vostre coixí. ¿I qui us estova el capçal i té
accés a la vostra roba?
–Sí… no hi ha més remei que admetre-ho. Tanqueu-
lo al calabós –afegí tot d’una, com a contracor.
Alberteta, Brunilda i Ricard esperaven fora en
l’antesala. En això veren eixir Armengol, que preguntà:
–A on és el patge?
–Ací em teniu –contestà ella segura, perquè
s’esperava que tramassen alguna cosa contra ella.
–Espereu! –ordenà Armengol, i se n’isqué seguit
de Ricard. Ella ho aprofità per dir a la majordoma:
–Crec haver oït de boca del senyor la paraula
calabós. Si a cas m’hi tancaven, com que ja no fa
res el meu vestit de patge, feu el favor de portarme
al calabós la meua roba de dona.
–Així ho faré, filla de la meua vida! –assegurà
Alberteta amb llàgrimes als ulls.
Tal com havia imaginat, la conduïren a un
calabós fosc i humit. Quan la hi deixaren sola,
quedà sumida en el més profund silenci; però,
malgrat tot, ella es premé el si amb la mà estesa, i
hi va notar el petit motroll que feia l’altre guant,
que ella mai no havia desemparat des de l’eixida
de Vilian, i somrigué. Al poc, Alberteta li dugué la
roba i després se’n va anar a intercedir per ella davant
el seu senyor i fill de llet.
–Carles meu, senyor, vull que us repenseu…
–No el puc perdonar. No puc. Aquesta nit que
s’encomane a Déu, perquè demà, en fer-se de dia,
serà penjat al capdamunt de la torre de solixent.
Alberteta, horroritzada, prosseguia:
–I quina prova teniu que ell ha furtat el guant?
–L’Armengol… –començà a dir ell.
–L’Armengol què sap? –l’interrompé la vella
valent-se del seu ascendent–. Sou vós qui ha de
procurar saber-ne la veritat. A més, a ell ningú no
s’ha atrevit tampoc a registrar-lo.
Això el féu pensar, i de sobte digué:
–Anem, vine tu també, dida!
Alberteta i ell, a poc a poc, anaren al calabós.
Al davant de la porta van trobar un arquer custodiant-
la.
–Dóna’m la clau i ves-te’n –li manà el senyor.
Entraren. Alberteta sostenia una torxa que feia
molta llum. Els dos es quedaren bocabadats: plan-
tada al mig de la peça hi havia una dona fina,
alta, molt bonica, una morena d’ulls negres com
ala de merla.
–I el patge? –va dir Carles amb llavis trèmuls–.
I el guant? Sou vós qui el teniu?
–Sí, jo, Carles –respongué ella amb una veu no
disfressada.
Li’l va donar i ell digué toquejant-lo:
–Però aquest no és l’esquerre.
–No; aquest és el dret. El que busqueu, me’l
deguéreu robar vós en l’hort del castell de Vilian.
D’altra manera, no s’explica res.
Per fi, ell, amb ulls desorbitats, pegà un crit:
–Us reconec, Déu meu, us reconec!
Va caure agenollat, i ple d’emoció continuava:
–Sou vós, sou vós la que jo creia morta!… El
marqués, vostre pare, va fer córrer la cruel notícia…
Brunilda, amb gest amorós, ajudà el malalt a
alçar-se, mentre deia:
–L’altre guant cal que el busqueu al dormitori
d’Armengol.
Carles, immediatament, va fer detenir Armengol
i el seu còmplice, que foren tancats al mateix
calabós llòbrec.
D’allí en avant, Brunilda i Carles, enamoradíssims,
passaren uns dies meravellosos explicant-se
la llarga aventura que havien viscut. Arribats al
passatge de la desaparició de la vella Roseta, ell es
va comprometre a fer-la buscar fins que aparegués
per tal que l’alegria de la jove fos completa.
Quinze dies després, ja entrats en el mes de
març, van enviar raó a dona Frederica, la qual es
trobava bé de salut i fou portada al castell de Penella
per la seua expressa voluntat.
Tot just aparéixer la viuda, Carles li presentà
l’antiga minyona de servei com la seua promesa i
li féu saber que era filla del marqués de Vilian.
–Gens no m’ha sorprés de saber-ho –digué tota
gentil la tia–. Ai, la meua antiga Consol! –afegí
mentre l’abraçava–. ¡Ara sí que regnarà per molts
anys una gran pau a la frontera!
El semblant de la jove es va entristir al sentir
allò. La tia s’alçà amb forces jovenívoles i exclamà:
–Jo apanyaré aquest marqués!
Tots esclafiren a riure al veure tan espolsada
decisió, però pel seu temps tot va ser veritat.
La tia visità Vilian, que la respectà com a una
gran dama que era, i féu prometre al marqués
que, si trobava Brunilda sana i estàlvia i amb els
guants intactes, ell la perdonaria i donaria el sí
per tal que es casàs amb el nebot.
–I així no tindrem més guerra en la frontera,
home de Déu –l’embronquinava dona Frederica.
També va aconseguir que posàs en llibertat la
Roseta, que feia anys vivia com una presa a les
seues habitacions del castell.
Unes setmanes després, s’aplegaren tots a Vilian,
on es van celebrar les noces de Brunilda i
Carles amb sumptuositat principesca.
Tornats al castell de Penella, la jove parella
aconseguí que es quedàs amb ells la tan agradable
dona Frederica, que tantes tristeses i tenebrositats
havia passat en aquella Torre d’Alcoleja i… quant
als guants… guardats i custodiats dins la reconstruïda
urna en la cambra nupcial, es tornaren
cendra a la vista de tots en el moment de nàixer el
primer fill dels nobles novençans.
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)
