25.08.2011 - 06:00
En acabant de sopar als baixos, en un gran
menjador, la viuda, recolzada afectuosament en
Brunilda, se’n pujà dalt on era el seu dormitori.
Hi havia dos llits: un d’a cos i mig i un altre d’a
cos. En el primer es va colgar dona Frederica i en
el petit la jove després d’haver murmurat una
pregària que feia així:
Senyor, empareu Roseta,
empareu-me a mi,
empareu la meua senyora Frederica.
Doneu-me força i ajut
per a poder parlar amb els fantasmes.
Amén!
Cap a la mitjanit, ring rong, un soroll estrepitós
va començar a retronar per baix, per l’escala. I
cada vegada més prop, anava pujant i acostant-se
a la sala gran.
–Ai, ai, Mare de Déu! –es queixava la senyora.
Ring rong, ring rong, el rebombori de cadenes
i de peus s’acostava tant i tant, que ja es sentí dins
mateix de la sala. Llavors els llits començaren a
tremolar, i s’oïen en l’alcova com uns xiulets esfereïdors…
En això, Brunilda, asseguda al llit i tremolant
tota ella, diu en veu forta, tota decidida a no acovardir-se:
–Si és cosa de Déu, que parle i demane allò
que vulga; però si no ho és, ¡que rebente d’una
volta!
Dins la sala s’encengué una flama blava, i, al
moment, es va sentir un tro esgarrifador. Després
tot restà en silenci.
I allí ja no se’n cantà ni gall ni gallina en tota
la santa nit, ni en l’altra, ni en l’altra ni en milanta
nits que haguessen vingut.
Dona Frederica es posà bona del tot al no passar
ja por. Senyora, criada afillada i vell majordom
feien una petita família d’allò més unit.
Així van transcórrer dos anys, i la filla del
marqués va acabar mentrestant de fer-se una dona
en tota la seua plenitud i bellesa.
Ja feia dos anys i mig de la seua arribada a la
Torre, quan una poqueta nit del mes de gener sentiren
grans trucs a la porta; va acudir-hi el majordom,
i va resultar que era un propi que venia a cavall
des del castell de Penella. El propi demanà
per la senyora i, portat a la seua presència, li
lliurà una carta plegada i segellada amb les armes
d’En Carles de Mataplana. Dona Frederica la va
obrir i la llegí. Armengol, per encàrrec de Carles,
deia a la senyora, tia de Mataplana per part de
mare, que el seu senyor estava ben malalt i que els
metges no li ho encertaven. El seu mal –explicava
la carta– començà amb la melangia d’una contrarietat
amorosa, i ara s’havia complicat amb una
desgana que podia portar-lo a la tomba.
–Males notícies ens donen, Consol –comentà
la senyora visiblement afectada, i adreçant-se al
propi, afegí amb aire resolt:
–Vaig a fer per ell un gran sacrifici! Li enviaré
aquesta animosa fadrina, a qui vull com a una
filla, per tal que li faça d’infermera.
El propi, que també era esparpellat, li respongué:
–Gràcies, senyora. Per l’estima que tinc al meu
senyor Carles, us dic que si aquest àngel no és qui
el posa bo, no entenc jo res en aquesta vida.
Eixiren als dos dies. Feia bo tot i que encara
quedava molta neu pels camins. Disposaren una
altra mula per a Brunilda i l’aparellaren amb cadiretes.
Així feren millor el llarg trajecte, i, per fi, retuts
de fatiga, al fer-se fosquet, arribaren a les
grans portes de la fortalesa.
Dins el castell, la de Vilian notà quelcom de
llòbrec en l’aspecte descurat del pati d’armes, en
el desorde dels arquers que custodiaven les portes,
en la brutedat de les estances… ¡Com es notava
que l’amo jeia malalt i ben malalt en el llit!
Tot just arribar, Brunilda fou menada a un
menjador. El propi li va presentar allí mateix l’Armengol,
com ja sabem, conseller de Mataplana.
Aquest, amb els seus cinquanta anys, es mostrava
fort i tenia fesomia rude i uns ulls on no lluïa mai
la llum de la franquesa.
Després hi va entrar Alberteta, la majordoma,
una dona d’edat i bondadosa, la qual, després
d’haver sopat i mentre li mostrava la seua habitació,
la va informar així:
–Filla meua, tu dormiràs ací prop meu. Al castell,
tu i jo som les úniques dones, puix el senyor
els ha agafat mania i no en vol veure cap, com no
siga jo, que he estat la seua dida i sap que me l’estime.
L’endemà, durant l’esmorzar, la majordoma
acabà d’explicar a Brunilda el que havia ocorregut
a Carles de Mataplana feia més de dos anys. En
un moment determinat de l’explicació, la vella s’exclamà
esglaiada:
–Ai, filla, si et fas grogueta! ¿No t’ha provat el
desdejuni, Consol?
–No és res; seguiu –féu Brunilda tot somrient i
morta de curiositat.
–Ara veuràs –seguí Alberteta–; va i ve, va i
torna, i un de tants viatges arriba ací malalt, febrós,
com si estigués boig. Cridà l’alcaid i li manà
que despatxàs totes les dones del castell, llevat de
mi, perquè si en veia una altra, sobretot de jove,
es moriria d’un atac… Ah… i gitat devanejava,
parlava foradat que solem dir, i no se li oïa més
que “Son pare l’ha morta! Son pare l’ha morta!”. I
una vegada va dir un nom de dona.
–Quin?
–Brunila… o cosa així.
Quina emoció en l’ànim de Brunilda! Per no
fer-se sospitosa, va dissimular quant pogué i tot
seguit es posaren a faenejar en bona harmonia. A
la jove li feia la impressió que feia anys que coneixia
la bona dona, de tan a gust com es trobava al
seu costat.
A les deu del matí, l’Armengol conduí a Brunilda
a una estança veïna a l’habitació de Carles
Mataplana i, amb gran sorpresa de la jove, li
digué:
–Bé; fins el dia d’avui heu anat vestida del que
sou, és a dir, de dona. Però d’ara en avant haureu
de vestir de patge per poder fer d’infermera del
senyor Carles. Passeu, doncs, a la vostra alcova,
vestiu les robes que hi trobareu i després us menaré
a la cambra d’En Carles.
Alberteta l’ajudà a disfressar-se, i la pentinà
amb una ratlla enmig dels negres cabells que
també va retallar-li graciosament. Li cenyí també el
cos amb un gipó per dissimular millor les línies de
la jove i la deixà transformada en un bell macip.
Armengol i Ricard, el propi que anà a portar la
carta a la Torre d’Alcoleja, restaren bocabadats de
veure-se-la davant.
–Heu de fer un poc més ronca la vostra veueta,
Consol –li va dir l’alcaid–, si no, el nostre amo pot
adonar-se de tot… Ah!, i haureu de canviar de
nom. Què us sembla Salvador?
–Bo –digué la jove, i amb el nou nom entraren
a l’habitació del malalt.
Carles, tot demacrat, clavà uns ulls mig extraviats
en la cara del patge, s’incorporà en el llit i li
demanà:
–Qui ets?
–Sóc Salvador… M’envia la vostra tia Frederica.
–Bé, doncs, Salvador… veges si em pots salvar.
Ell no havia notat res en aquell primer encontre;
ella, de pensament, s’havia compromés a fer
tot el que pogués per tal que aquell home recuperàs
la salut, i ja aquell mateix dia començà
d’aplicar remeis al malalt: tassetes, rovellets d’ou
i… sobretot molta gentilesa en el tracte i paraules
d’afecte i d’encoratjament.
Alberteta, aquella nit, ja digué a Brunilda a
l’hora de gitar-se:
–Ets una meravella! Per les teues dites i gràcies
l’has fet menjar com mai fins aquest dia.
El cavaller millorava a cartes vistes, i un dia
del mes següent va demanar la roba per alçar-se.
Llavors Brunilda isqué de l’habitació i ho digué
tota nerviosa a Alberteta, que acudí a la cambra
de Carles i va dir per dissimular:
–Diu Salvador que no entén això d’aidar-vos a
vestir; que ell del que sap és d’herbes i medicina.
Brunilda s’enamorava cada vegada més d’aquell
valerós i apassionat enemic de la seua casa. Moltes
nits, en el seu dormitori, la jove es passava
bona estona reflexionant, asseguda al seu llit:
“¿Quan li ho diré? Perquè li ho haig de dir, que
sóc la filla del seu enemic el marqués de Vilian, la
que li donà almoina a la porta de l’església, la que
ell creu morta”.
Un dia es va fer festa grossa, perquè En Carles
es trobà ja amb forces i amb ganes d’eixir de les
seues habitacions. I l’endemà es disposà a recórrer
bona part del castell “per veure les seues coses”,
segons va dir enigmàticament.
–Això és que vol visitar el misteri de la cambreta
fosca –va informar a Brunilda la majordoma,
quan estigueren les dues a soles.
–Quin misteri?
–Ara ho sabreu: quan va tornar de Vilian tan
trastornat, abans de caure en el llit anà a la torre
a tancar-se en una cambra fosca que hi ha, i allí
s’estigué més de mitja hora. Després cridà l’Armengol
i li manà que li portassen una urna de
cristall. Li la van portar i féu eixir tothom fora de
la peça. Ell seguí dins, tot sol, molta estona. La
clau de la cambreta la tingué molt de temps sota
el coixí, i avui, quan l’he ajudat a vestir-se, he vist
com se la penjava d’un cordó dins el pitral.
–Què deu ser? –s’encuriosí Brunilda.
A mitjan matí la va reclamar Carles per tal que
l’acompanyàs. Pujaren l’escala de pedra i feren
cap a la porta de la cambra del misteri.
–Espera’m ací fora –manà Carles tot nerviós.
L’obeí Brunilda. Ell va encendre un llumet
d’oli que duia el fals patge, l’agafà, obrí, entrà i
tancà la porta al seu darrere. Passat un temps no
massa llarg, va reaparéixer excitadíssim. A penes
si pogué tornar a la seua habitació.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)
