Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  24.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'Els guants de la felicitat' (II)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

Carles de Mataplana, que no altre era el jove
que, disfressat, havia impressionat la pubilla a la
porta de l’església, va quedar-se encara quinze dies
més a la població de Vilian, per tal de tornar a veure
Brunilda, de qui s’havia enamorat seriosament.

Carles vetlà, guaità, captà i tot a la porta del
castell, i a la fi va deduir que Brunilda havia caigut
una altra vegada en estúpida reclusió. Ella,
mentrestant, tampoc no se’l podia llevar del cap,
tot i que tenia la certesa, creient que era un captaire,
que aquell seria un amor del tot impossible.

Per fi, un dia, abans de tornar-se’n a Penella,
Carles decidí fer una darrera i arriscada prova.
Una vesprada, quan suposava que la jove es trobaria
pel jardí, tan dolços eren l’aire i la temperatura,
rodà totes les muralles del castell, i, quan hi va
trobar el lloc apropiat i coincidí que cap guardià
no era a les envistes, s’enfilà per una sòlida mata
d’heura i en un bell en sec saltà silenciosament
dins els jardins.

Els déus dels enamorats els protegien, perquè
Brunilda feia estona que seia en un banc amb la
seua antiga dida. Tan ensopida estava del tedi i el
silenci, que la jove, igual com ja havia fet la vella,
havia caigut en una blana somnolència.

Llavors aparegué en la replaceta l’elegant i malvestida
figura del cavaller de Penella. ¡Quina emoció
quan veu la seua estimada, dolçament adormida…!
Li mira les mans, i li’n veu una nueta i l’altra
enfundada en un guant preciosíssim. Aleshores,
s’arrisca, posa un genoll en terra i es queda tot embadalit…
però va ser un instant només, en el qual
va parar de rutlar el món. Tot seguit, passes! ¡Els
arquers! Presó o mort! Carles, instintivament, agafa
el guant i es perd per un caminal ombrós.

Els arquers arriben a la placeta:

–Qui hi ha? Qui era? Hem sentit…
Roseta, que acaba de despertar-se, els interromp
impacient:
–Heu sentit… heu sentit… ¡Somiant, que devíeu
estar!

Carles, mentrestant, havia saltat ja la muralla i
corria pels afores. Ella sentia una cosa indefinible
en el seu pit. I, al moment, s’adonà de la pèrdua
del guant.

Aquella nit sopà amb el seu pare i no digué ni
pruna durant tot l’àpat; després es reclogué al seu
dormitori, vora el de Roseta. Cap de les dues no
va poder arrancar la dormida.

Brunilda començà a perdre color i a tremolar.
Cada vegada estava més neguitosa i aporegada, i a
la fi, una nit a mitjanit, s’acosta al capçal del llit
de la seua dida i li diu:

–Prepara’t, Roseta, que ens en anem! ¡Jo no ho
puc resistir més!
–A on anem, senyora?
–Fora del marquesat, on no hàgem de témer
més les ires del meu pare.

Roseta no tardà gens a quedar convençuda del
pla. Agafaren un petit fardell amb algunes monedes
i joies de Brunilda, i, quan s’asseguraren que
no hi havia ningú vigilant les torres i les portes, se
n’anaren per l’hort.

Pels camins de la muntanya passaren molt de
temor; però no s’aturaren fins a la matinada, quan
arribaren al capdamunt del port. Allí les sorprengué
la meravella de l’albada.

Després d’un bon repòs en què van dormir i
tot, davallaren a la plana i perderen ja de vista la
contrada de Vilian. Serventa i senyora es trobaven
la mar de tranquil·les, per bé que vivien una arriscada
aventura per terres desconegudes i entre
gents que parlaven una llengua molt diferent a la
d’elles.

Elles, ací pare, allà m’espere, ací bec en una
fonteta, allà dine davall la copa d’un pi, feren molt
de camí xano-xano. Les dues tenien els peus desfets
i hagueren de llavar-se’ls en l’aigua límpida
d’un rierol.

–Mira, Roseta: després farem nit en aquell mas.
–Sí, senyora; on siga, que jo ja estic rebentada.
Anaren fins al mas, on els donaren bona acollença
i, veient el posat de dama de Brunilda, els
van fer un bon sopar i els pararen un llit molt
confortable. Al fer-se de dia, la jove donà als page-
sos una moneda de plata en agraïment, i reprengueren
la marxa.

No sabien massa bé cap a on adreçar-se i, a la
fi, decidiren com a destí una població important
que hi havia al cor de les muntanyes.

Cap allí anaven quan, havent-se endinsat en
un pinar anomenat les Florències, es trobaren de
colp i barrada immergides en una selva deserta.

Estaven esglaiades i encara els aparegueren tres
homes malcaradíssims.

Brunilda, a instàncies de la dida i del seu propi
instint, fugí bosc endins i la pobra vella caigué
en mans dels desconeguts.

Camina que caminaràs, sense el fardell que
havia abandonat per poder fugir millor, conservava,
això sí, el guant que li quedava i el boliquet
amb les joies que abans eren al fardell… Per fi, va
arribar a un punt on s’acabava el pinar. D’allí estant,
va albirar als seus peus una comarca oberta.

Sentí llavors una fam molt accentuada, però
no portava res per a menjar. El sol ja anava a la
posta i el cel s’ennuvolava ràpidament. Així i tot, i
com que la fatiga la vencia, quan es va descuidar
s’adormí com un infant.

La despertà el so d’un tro. Mentre que dormia
s’havia congriat una tempesta de les fortes. Brunilda
es posà dreta. A la poca llum del capvespre,
distingí una llumeneta que començava a lluir allà
baix, a la vall. Començà senda avall a avançar a
bon pas, tenint compte de no tòrcer-se un peu, i
als cinc minuts de marxa arribà davant d’una caseta
de llenyaters.

Brunilda trucà fortament a la porta i, a l’acte,
li obriren.

–Reina del cel! Passeu, passeu…! –li digué una
dona amb veu amorosa.

La jove passà, tancaren i la dona la va fer
seure al racó del foc.

–Qui sou, tan bonica, i on aneu en aquesta
mala nit? –es va encuriosir la muntanyesa.

La pubilla li va explicar que anava perduda en
cerca d’un ciutat on volia posar-se en amo.

–Oh, bona criada fareu, tan fina com sou!
–somrigué la muntanyesa, i de seguida afegí: –I us
haig de dir que la població que cerqueu és Alcòdiam,
però l’heu deixada molt arrere…!

Després xarraren de les avinenteses que podria
trobar Brunilda a la població veïna i la dona li
aconsellà:

–Jo, de vós, no tornaria arrere, perquè, si seguiu
avant, dins tres hores podreu ser a la Torre
d’Alcoleja, on viu una senyora molt rica que està
malalta i no troba criades.
–Com li diuen, a aqueixa senyora?
–Dona Frederica, viuda d’En Blai d’Alcoleja…

Us haureu de presentar a un vell majordom que li
governa la casa.

Brunilda va dormir molt bé en el llit dels llenyaters
i l’endemà volgué pagar l’hostalatge esplèndidament
a la dona, però aquesta opinà:

–Això podríem fer! ¿S’ha de cobrar una cosa
així? ¿Socórrer una xica de bona casa en una nit
de trons?

La pubilla l’abraçà tota reconeguda i se’n va
acomiadar. La muntanyesa, de fora de la caseta, li
assenyalà el camí… i la jove Brunilda no parà de
fer via fins que, devers les tres de la vesprada, féu
cap a la Torre d’Alcoleja.

Tocà a la porta de la Torre, que era un gran
edifici antic.

–Què voleu, fadrina? –li digué el vell que havia
obert.
–No necessiteu una serventa per a la senyora?
–preguntà ella.
Brunilda passà, i ell la conduí a un gabinet.
–Preneu seient, filla meua. ¡És que no sé com
explicar-vos…! No sé… La senyora Frederica és
molt bona, i… està malalta… però no té criades.
–I com pot ser que no tingueu servici? ¿És que
no en trobeu?
–Trobar-ne sí… però se’n van totes! Ai! I se’n
van malaltes. No sé… em doneu llàstima. Per això
us ho dic… Aquesta casa està embruixada… Don
Blai mateix va morir de por l’any passat.

Brunilda va interrompre’l:

–Vull veure la senyora.
El majordom la va conduir on era dona Frederica,
una dama ja vella de setanta anys. Les dues
dones van simpatitzar a l’acte, i la jove digué, tota
animosa:

–No us abandonaré; em quede amb vós.
Dona Frederica, molt agraïda, va fer que se
li acostàs i la besà en les galtes. Després ordenà
al majordom, que es deia Pere de Beniafé, que
donàs alcova i roba a Brunilda. I allí començà la
nova vida d’aquesta fadrina extraordinària, ara
coneguda per Consol.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)