Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  19.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El xiquet que va nàixer de peus' (i V)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

Quan li arrancà el tercer cabell, el dimoni es
va despertar.

–Ahhh! –va badallar i tot–. Em fa mal ací…
com si tingués tres picades. Me’n vaig a pegar
quatre furgades als condemnats.
–Ah… escolta; abans que te’n vages… Sempre
que trac el nas a la porta veig el mateix barquer.
Que no hi ha qui el relleve?
–Bé s’ho té merescut per ignorant i servicial!
Però no li digueu res. Si ell ho sabia… No té més
que donar, al primer que arribe, el rem amb la mà
esquerra i que el viatger li l’agafe amb la mà
dreta… Aquest es quedaria de barquer amb el rem
apegat als dits.

Quan va desaparéixer pel corredor, va dir la
dona:

–Ja pots tornar-te home.

I Bernadet recobrà la figura humana.

–Gràcies, senyora; ho he sentit tot sense perdre’m
res.
–Doncs jas els tres cabells d’or.
–Com us haig de recompensar tot el que heu
fer per mi?
–Ja em trobe ben pagada amb… no sé… amb
l’escalforeta que sent al cor.

Bernadet s’acomiadà i començà a peu el seu
camí de retorn.

Quan arribà on era la barca, el barquer li
digué:

–Oh, fadrí, quant que m’alegre de veure-us de
tornada! Què us ha dit el dimoni? Li heu preguntat
allò?

–Ben cert barquer. A l’altra banda del riu us ho
diré.

En efecte, quan posà els peus en terra, li explicà:

–Doneu el rem amb l’esquerra al primer que
arribe, i ell que us l’agafe amb la mà dreta. Quedareu
lliure.

Pujà al cavall i costa amunt aquest corria més
que mai: era curiós!

Al fer-se de dia arribà al poblet de la Fi del Món.

–Ja ha tornat de l’infern el foraster –deien xics
i grans.
–Escolteu, bona gent –digué a la que s’havia
congregat al seu voltant–, la pomera no fa pomes
d’or perquè en les arrels té un gripau gros com un
carro que li les rosega. Si el mateu, tornareu a ser
rics.

Com era cert el que els havia dit, contents i satisfets
li regalaren una talequeta d’or, i Bernadet,
ben menjat i ben dormit, va seguir avant fins que
va arribar al poble de la font de l’oli. Quan els va
dir que dins mateix de l’alcavó hi havia un serp
grossa com la soca d’un pi que es bevia l’oli, s’avalotaren
tots i agafaren pics, destrals i garrots i la
mataren. Després, agraïts, van fer acceptar a Bernadet
un sac de joies i monedes arreplegades de
totes les cases.

L’endemà, es posà una altra volta en camí amb
les alforges del cavall farcides d’allò més.

Quan arribà a València era mitjan matí. L’encontre
amb Carmesina fou emocionant de veritat;
quant al rei, el va trobar tan sever i altiu com ja
podia imaginar-ho. Només veure el fadrí, li va espletar:

–Portes els tres cabells?
–Ací els teniu, sogre.

Quan veié també les alforges carregades d’or
que portava un criat, preguntà encuriosit:

–Això què és?
–Or de l’arenal que hi ha a l’altra banda del riu
de l’infern.

S’alçà del tron; l’enveja el rosegava; per fi va
escridassar:

–Enretireu-vos tots!

La reina, Carmesina i Bernadet es quedaren
sols amb el rei. I, aleshores, la reina, que era
l’única persona que li parlava clar i ras, li va dir:

–Bé; Bernadet ha complit; ja tens els tres cabells
d’or del dimoni. Ara digues què han de fer ell
i Carmesina.
–Què han de fer?… És clar… Bernadet, m’has
vençut. Però ja que jo complesc la meua paraula,
m’has de dir per on es va a l’infern.
–És clar que us ho diré.

I li ho va explicar detalladament.

–Vull anar a buscar sacs d’or com el que tu te
n’has dut… El tresor reial està exhaurit –explicava
amb tossuderia ingènua i amb avarícia.
–Senyor –parlà Bernadet–, vós tot sol no podreu
dur tant d’or. I si aneu acompanyat, els dimonis
no us deixaran passar el riu.
–Mira, la meua gent m’acompanyaran fins al
barranc i allí m’esperaran; jo aniré fent viatges al
riu, fins que carregaré tot l’or que em faça falta.

L’endemà, el rei ambiciós va eixir al front de
vint-i-cinc mules. L’acompanyaven soldats i patges.

El camí se’ls féu llarg i costós, però, per fi,
veren l’entrada del Barranc de l’Infern. Després de
davallar-lo durant dues hores i prop del capdavall,
el rei va deixar el seu seguici i va continuar sol,
barranc avall, fins al riu.

Es presentà al barquer amb el seu posat superb
i ofensiu, i sense dir-li ni “bon dia” li ordenà:

–Passeu-me!

I aquest va fer un somrís i li respongué amb
fingida humilitat.

–Sí, gran senyor. Ara us passaré.
–Hi ha molt d’or a l’altra banda?
–Que si n’hi ha? A cabassos el podreu arreplegar
–li mentí el barquer per engrescar-lo i que no
se’n tornàs arrere. I afegí tot melós:
–Permeteu-me, altesa –li ho havia notat per la
capa d’ermini i el capell de rei–; agafeu el rem si
us plau per saltar millor dins la barca.

I li’l va allargar amb la mà esquerra. I el trompellot
del rei l’aferrà bé amb tota la seua mà
dreta.

Entrar ell en la barca i eixir-se’n el barquer
com un coet, va ser tot u. El sobirà es va quedar
esbalaït.

–Què féu, barquer del dimoni? –va dir en un
bram.

Volgué eixir-se’n també ell, però el rem se li
havia apegat com una llapassa en el palmell de la
mà i els peus semblaven pesar-li centenars d’arroves:
no els podia moure. L’ex barquer corria mentrestant,
per l’altra vora del Riu de l’Infern, camí
del món i de la vida.

I el rei malvat es quedà per sempre de barquer
de l’infern.

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)