18.08.2011 - 06:00
A dues hores de camí de la ciutat, va anar
a demanar aigua per a beure en una petita barraca
que hi havia vora una séquia. Li va eixir a l’encontre
un vellet, molt vellet.
–Què voleu?
–Aigua per favor, i fer-vos un preguntat.
Bernadet baixà del cavall i va beure d’una canterella
que li tragué el vell.
–Gràcies, bon ancià… Veureu… la pregunta és
que vaig cap a l’infern… per fer-hi una comanda.
Però el cas és que no en sé el camí.
El vellet sí que el sabia i li’l va explicar. Bernadet
li ho agraí amb unes monedes i reprengué la marxa.
Cap a mitjan matí del tercer dia de caminar, va
trobar un poblet. Entrà pel carrer major i es trobà
mig veïnat assegut en rotle en la plaça de l’església
tots trists, sense dir paraula.
Bernadet va aturar el cavall i, animós com era,
els va preguntar:
–Què us passa, que açò pareix un soterrar?
Un vell de barba blanca li contestà.
–Bon foraster, el que passa és que abans aqueixa
font major que vós veeu ací davant era la nostra
riquesa. Nit i dia brollava d’aquesta font un
doll d’oli com una cuixa… I ara s’ha assecat.
–Jo vaig a l’infern, i, de seguida que hi arribe,
preguntaré al dimoni què haveu de fer perquè
torne a brollar.
I tric, trac, tric, trac, va seguir el seu camí.
Uns dies després va trobar un llogaret que
també es trobava tot trist i silenciós. Hi cercà
l’hostal i trucà a la porta.
–Què voleu, bon foraster? –li va dir un home
vell que va eixir a obrir-li.
–Vull dinar i descansar.
–Passeu, però no sé què deu quedar-nos.
Estem tots arruïnats.
Bernadet passà, i l’hostaler li explicà el que
s’esdevenia en aquell poblet, que es deia de la Fi
del Món.
–Mire, abans teníem, enmig de l’horta principal
de la vila, una pomera grandíssima –la
tenim!– que feia les pomes d’or. Cada setmana collia
les pomes un veí, les venia en els pobles de
l’altra banda del desert, i d’això passava ben bé tot
l’any. Així ens apanyàvem tots ben apanyats, perquè
la pomera no parava de fer pomes.
L’hostaler no va poder contenir el plor, però a
l’acte prosseguí:
–Doncs bé… un mal dia, les fulles comencen a
fer-se-li grogues, les pometes d’or paren de créixer,
i, des d’allò, ja no n’ha tornades a fer.
Bernadet estava baldat com un lluç i s’adormia
sense voler-ho.
–Ja li buscarem l’enfilador quan m’alçaré, bon
hostaler –va dir-li. I es va deixar caure en el llit i
dormí una hora profundament.
Al despertar-se, va dir al vell:
–Mire, germà, vaig cap a l’infern a fer una comanda.
Preguntaré al dimoni què passà a la pomera,
i en tornar els diré el que m’haja dit.
Una estona després, pujà en el seu cavall i se
n’anà.
Travessà una ampla serra, i la senda, de sobte,
començà a davallar, a davallar, i el portà a un barranc
fondíssim. Bernadet baixava, baixava sense
parar al bon pas del seu corser.
A la fi s’acabà el barranc. Bernadet veié ara un
pla enllumenat per una pàl·lida lluna. Un ample
riu li barrava el pas.
Va descavalcar. Darrere una motada de vímens,
va descobrir una barca, on hi havia un
home d’edat mitjana, flac i esperitat.
Bernadet s’acostà a la vimenera i va lligar-hi el
cavall, tot dient-li com si la bèstia el pogués entendre:
–Espera’m unes hores, que tornaré.
Després es va acostar a la barca.
–Em passareu a l’altra banda?
–Per a això estem –va dir el barquer.
Saltà el jove àgilment a l’embarcació i començaren
els colps de rem. Així anaren avançant
silenciosament per mig les aigües lentes del riu.
Un quart d’hora després, eren ja prop de l’altra
riba on, enmig d’una rastellera de penyes, es veia
la boca de l’infern.
S’aproparen i Bernadet saltà en terra, que era
un arenal.
–Teniu –va dir al temps que donava a l’home
una grossa moneda d’or.
–Escolteu, bon germà –féu el barquer des de la
seua barca–. No sé quin gest noble trobe en vós
que m’anima a prendre’m la llibertat… Si parleu
amb el dimoni, ¿voldreu preguntar-li per què estic
ací tota la vida, sense que ningú no em relleve?
–Li ho preguntaré, barquer. I si torne, com
crec, ja us en donaré la resposta.
Bernadet travessà l’arenal i es parà en la porta
de l’infern.
Toc, toc!
–Qui és? –va sentir que preguntaven de dins.
–És ací cal dimoni?
–Sí –li va respondre una vella des de l’espiera
de la porta. Després li va obrir, i Bernadet hi va
entrar.
Allí feia una calor de forn. Cap a dins hi havia
un corredor tot vermell, ple de flames i guspires; a
mà dreta, l’estatge de la vella, la qual era ni més ni
menys que la mestressa de l’infern.
–Us heu mort, vós? –li preguntà la vella, que
no semblava mala dona.
–No… Això podíem fer! –va saltar el jove tot
rient.
–Sí que sou atrevit, així… El mestre està a
punt d’arribar. Si us troba ací, us cremarà viu
sense cap mena de compassió.
–Vaig a contar-vos-ho tot, bona mestressa. És
que em passa…
Li ho va explicar tot en quatre mots i la mestressa
se’l va escoltar atentament.
–Mireu –digué tot seguit–, m’haveu caigut en
grat. Us tornaré puça i us amagaré en els plecs de
la meua falda. Ell, quan torna a l’infern, com que
en el món dorm en mals hostals i tracta amb gentola,
vol que l’esplugue, perquè li pica tot. Jo procuraré
llavors arrancar-li els tres cabells d’or que
vol el vostre sogre i, alhora, li preguntaré les tres
coses que voleu saber.
En això estaven quan sentiren que el dimoni
rodava la clau, obria i entrava, pegant bufits.
–Torna’t puça! –havia invocat ja la mestressa.
El dimoni venia mig nuet i renegant; duia la
cua roscada i les banyes polsoses del viatge.
Es va asseure en una altra cadira de ferro al
costat de la mestressa.
–Què tens tan esclafat?
–El món, que fa agonia! No hi trobes més que
babaus i complidors del deure. S’acaba la gent de
tro, mestressa!
De sobte, olorant pels dos nassos féu:
–Ah! Ací ha entrat algú!
–Calla, home! Tu somies. Vine, gita el cap en la
meua falda i et trauré els polls.
El dimoni la va obeir. La vella començà a esplugar-
lo, i ell es va endormiscar de seguida. Aleshores,
pèm!, li pega estirada i li cull un cabell d’or.
–Què fas? –va escridassar l’animalot.
–No t’enfades… És que m’he adormit jo també
i he tingut un somni…
–Quin somni?
Bernadet, fet puça, no perdia punt.
–Que hi ha una font en un poble del desert i,
abans, aqueixa font rajava oli i ara no.
–Quins ases que són en aqueix poble! –va comentar
rient el dimoni–. Si descobrissen l’alcavó
de la font, hi trobarien una serp com la soca d’un
pi, que es beu tot l’oli i no en deixa eixir ni gota.
Dit açò, callà, i, al poc, s’havia adormit de nou.
La vella li torna a pegar estirada i li trau un altre
cabell d’or.
–Calla, no t’enfades… És que m’havia tornat a
adormir jo també… He somiat que hi havia una
pomera que…
–Ho, hooo! –rigué el dimoni–. Sí, ja ho sé; una
pomera que feia pomes d’or en el poblet de la Fi
del Món.
–Ara no en fa.
–És clar –conclogué el dimoni–; mentre que no
traguen un gripau gros com un carro que li rosega
les arrels, no faran res.
Es va tornar a adormir.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)
