Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  16.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El xiquet que va nàixer de peus' (II)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros)

Men?ame
 

El xiquet va anar creixent molt, i els seus pares
li van ocultar el seu origen, per por que no fos
que un dia eixissen els de veritat i hi hagués un
entreval. Tanmateix, ell els tenia per pares i ells
per fill i pels anys Bernadet fou el seu orgull.

Molts anys després, una tardor, el comte de
Cocentaina va convidar els personatges de la cort
i el mateix rei a fer una caçada en les serres de la
Carrasqueta i de la Penya Roja, puix que ell hi
tenia un gran vedat ple de tota mena de caça de
pèl i de ploma.

Un dia que anava el rei, el comte i molts altres
senyors i criats caçant per dalt les carenes, els va
sorprendre una forta tempesta en la mateixa
Penya Roja. Tots escaparen a córrer i, quan va
caure la nit, el rei es trobà sol i perdut.
Es posà a cercar un abric i a la fi va trobar el
Molí Nou.

Baixa del cavall i toca grans tocs a la porta.
Dins el Molí, malgrat l’hora avançada, es sentia la
remor de les moles.

El seu esbalaïment fou gran quan s’obrí la
porta i aparegué un jove amb un fanalet a la mà:
el seu posat era tan noble…!

–Déu vos guard! –li va dir el fadrí–. Passeu,
gran senyor!

El rei contestà el salut amablement; després,
va entrar al molí.

Bernat i Gerarda, que ja dormien, van comparéixer
perquè els va cridar Bernadet en vista de
l’arribada d’un tan alt personatge com semblava
ser aquell.

Tots tres li feren tota mena d’oferiments i li
donaren bon vi de la terra i un sopar esplèndid i
casolà. Quan ja el tingueren eixut de roba, ben
menjat i ben begut, Gerarda li parà la millor cambra
del molí per a gitar-se.

En acabant de sopar, quan el rei els va dir: “Ja
és hora que sapieu qui sóc: sóc el rei!”, tots tres
caigueren agenollats als seus peus.

–Senyor –va dir Bernat–, ací teniu tres vassalls
que ja us estimaven sense conéixer la vostra majestat.
–I tu què dius! –va preguntar el rei a Bernadet.
–Que molt m’estime els pares i el molí; però,
després de haver-vos conegut, gustós us serviria
en el vostre palau.

És que aquell monarca de pocs escrúpols tenia
tal cara de pasqües quan estava de bones, que li la
pegava, al sol de migdia. Els va fer alçar, regracià
amb bones paraules els seus mots, i se’n va anar a
dormir.

L’endemà es va despertar ben tard.
Gerarda va preparar un esmorzar tan bo com
el sopar. I després de menjar-s’ho tot, el rei va demanar-
los, de sobretaula, que li explicassen qui
eren i quina era la seua història. I ells també
l’obeïren en això.

–¿Com essent vosaltres tan poc agraciats de
cara –va preguntar-los després, amb tot el poc trellat
que tenia–, heu criat un fill tan formós i revingut?
–Senyor –informà Bernat tot seriós–, perquè
no és fill, encara que el volem com a tal, sinó afillat.
–Com es això?

I, punt per randa, li ho contaren tot.

–I quan dieu que us el vau trobar?
–Fa més de vint anys, senyor; pel mes de
maig…

El rei no va dir res; però es quedà tot pensarós
i ple de recel.

Després va tenir desigs de passejar tot sol per
les engires del molí, i mentre ho feia anava dientse:

–Sí, sí; em sembla que sí. ¿Quan vaig enviar a
matar el xiquet que va nàixer de peus? Era pel
maig. Sí, i farà d’això denou o vint anys. I el ca-
pità Tort no em sabé donar raó de com havia mort
el xiquet… Que si ell… que si el guerrer… No hi
ha cap dubte: el xiquet és Bernadet. I Bernadet és
un jove valent i fort i vindrà per la meua fillastra,
com deia la profecia! Per la fillastra del rei!
Pensat i fet. Se’n torna al molí, dina com un
rei que era, i diu a Bernadet.

–Dóna’m ploma i paper. Vaig a escriure una
carta, i tu t’encarregaràs de portar-la a València i
donar-la al capità de la meua guàrdia en el palau
reial.

El fadrí li va dur de tot, i el rei, en la mateixa
taula de la cuina, va escriure una carta, la tancà i
segellà i la va donar a Bernadet, juntament amb
una bossa de doblons.

–Açò per al viatge, i el que sobre, per a tu. A
l’acte que seràs al palau, et presentes al capità i li
lliures la carta. Ell et donarà la resposta sense
perdre punt, i tu me la portaràs al palau comtal
de Cocentaina.

El Tort feia anys que havia mort, i ara el rei
tenia un altre capità, que li deien Menjacrús.

La carta que havia de dur Bernadet només
deia que agafassen el jove portador, Bernadet del
Molí Nou, i li tallassen el cap amb una destral.

En això, es va sentir un gran aldarull vora el
molí. Era que, per fi, havien trobat el rastre del rei
i venien a cercar-lo. Quanta de gent, quants de vestits
luxosos, quina de cavalls blancs, negres i rojos!
Bernat, Gerarda i Bernadet n’estaven esbalaïts.

Aquell matí va ser memorable per al Molí
Nou.

A la fi, el rei i els cortesans caçadors es van
acomiadar i tornaren a la cacera, i Bernadet, en
un bon cavall que li havia regalat el rei, se’n va
anar fent el camí de la llunyana capital.

A Bernadet se li va fer nit fosca en els espessos
boscos de la Covalta, vora la vall d’Albaida.
S’havia desfermat un temporal de pluja fina i el
jove es va veure negre.

Ja es veia ben perdut quan va creure albirar
una lleu resplendor.

Descavalcà d’un bot, lligà el cavall en una soca
i es va acostar a la llum: era l’entrada d’una cova.
Bernadet s’hi va ficar sense titubeigs.

–Qui hi ha ací? –va preguntar en alta i sonora
veu.
–Passa, passa qui sigues, que fa mala nit –li
respongueren dins.

I ell va passar avant. La cova era immensa i
mal enllumenada per una foguera que hi havia en
un costat.

Allà hi havia una vella asseguda en un gros
cantal que li feia d’escó. Bernadet s’hi va acostar i
la saludà tot alegre com era ell.

Ella li va dir en un to tot natural:

–Assenta’t, fadrí, a la vora del foc: descansa,
sopa i després ja tindràs temps d’amagar-te.

Bernadet es va asseure en un altre cantal gros,
i començà a eixugar-se la roba.

–Però amagar-me jo, ha dit?
–És clar, fill meu; t’hauràs d’amagar i no tardarà
massa. Perquè t’has ficat en la cova dels
Vents. Ací descansen tots quan no bufen per
l’ample món. No passa nit que no en vinga un, o
dos, o tres… I tots tenen uns geniots que fan por.

Es va posar a riure.

–Me’n fan a mi, que sóc sa mare! –afegí.
–Així, que tenen mal geni els seus fills! –comentava
el fadrí tot conveçut–. Això és una bona
cosa. La gent de mal geni m’agrada. Crec que hi
faré bones miques.

–Ni pensar-ho! –s’aborronava la mare dels
Vents–. A tu et convé gitar-te en un racó que jo et
buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la
matinada quan ells estaran torrats.

Bernadet es reia, i li donava la raó:

–Bé, bé. Soparé, i a roncar!

Després de sopar xarraren una mica, i el fadrí
li va contar qui era, com li deien i que anava al
palau del rei a fer una raó.

Per fi, el vinet, el sopar i l’escalforeta de la llar
li feren entrar son.

–Senyora, me n’hauré d’anar a dormir –va dir
a la vella.
–Sí, fill meu; vine en aquest racó.

I en un badall de penya, molt arredossat i calent,
me’l va tapar amb una bona flassada, i, damunt,
li posà un gran braçat de brosta seca d’olivera
per tal d’ocultar-lo del tot. Bernadet es va
adormir a l’acte com l’algeps. Després, en una
mitja volta que pegà, se li’n va eixir de la butxaca
la famosa carta, de la qual se’n veia un cantell
blanc.

La mare dels Vents es va recordar que, quan
arribava Bernadet, havia sentit un cavall; el va
anar a buscar i l’amagà bé.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 7 (Tàndem edicions · Albatros)