Enric Valor: ‘Abella’ (II)

Senda avant, féu prompte cap a les portes dels
horts de la mansió, que eren obertes i mig juntes.

–Ave Maria! –va cridar Jaumet.

Res: silenci.

Llavors, un poc temorenc espentà una porta i
va entrar-hi.

Anava internant-se en els jardins, però no hi veia
roses. Les plantes de tota mena hi eren tan abundants
que no veia la mansió ni veia res.

–Em sembla que m’he perdut –feia tot temorós–.

I ací no hi ha ningú: ni habitants, ni ocells,
ni ànima viventa.

En això va descobrir una clarura del parc on
creixien més de cent rosers. Totes les roses eren
boniques, però prompte va divisar-ne una de preciosa.

–La rosa d’Abella! –digué. S’hi acostà i collí la
flor.

A l’acte sonà un tro esgarrifador i ben prop
sentí una veu terrible:

–Ah!, desgraciat! M’has tallat la millor rosa!

Es va girar. Vora seu hi havia un negre, un
negre alt i fornit.

–Miserable! –li va dir mentre l’agafava fortament
del braç–. Vas a morir en l’acte pel teu atreviment.
–Jo… és que la volia per a la meua filla Abella…
–Abella? Com és la teua filla?
–Ah, senyor! Si la véieu…! Tan boniqueta, bona
i afectuosa…
–Bé –tronà el negre–. Si és així, et perdone la
vida… però m’has de portar ací aqueixa filla teua!
Jaumet es quedà un moment sense paraula i
després gosà dir:
–Això no!
–Me la portaràs!

Jaumet tenia un deliri per Abella, però era covard
i fluixot. Així, que va cedir i li jurà que, si el
deixava anar de franc, li portaria la filla.

Llavors, enmig d’una curta llumenada, el negre
desaparegué.

Jaumet es quedà tot sol amb la rosa entre els
dits.

Després començà a caminar buscant l’eixida
del temible parc.

Al cap de cinc dies de marxa, tot pensarós, va
arribar a la vila de Banyeres.

La dona i les filles eixiren alegres a la porta
quan sentiren la tartana, i tot foren aldarulls i rebombori
de goig.

Descarregaren les robes; les germanastres es
provaren la capa i el vestit i Jaumet donà a Abella
la rosa. Quan ella el va besar, aquest no pogué
més i esclatà en plors i sanglots.

–Què li passa, pare? –digué Abella tota confusa.
–Què li ha agafat ara? –feren les germanastres.

Jaumet, com pogué, s’engolí les llàgrimes i no
els en va dir res.

Però, a la nit, quan ja estaven sols a la cambra,
la muller li ho féu abocar tot:

–Quina promesa ni quina banya de caragol!
–escridassà Roseta–. ¡Això podríem fer, donar-li la
nostra filla…!
–Ho he jurat! –insistia ell.

L’endemà es posà cadascun d’ells a fer la seua
feina. Però en aquella casa no hi havia felicitat.
Jaumet es va fer tan malaltós que un bon dia no
es va poder alçar.

–Quin horror! –digueren Girgolaina i Murgulina
al saber-ne la raó–. Per aquesta germanastra
nostra no podem consentir que se’ns morga el
pare. Que li la duga al negre!

–No, no, esteu boges! –va fer Roseta.

Abella, que ho sentia tot, va dir tota resolta:

–No, mare, no hem de permetre que el pare es
morga de quimera per faltar al jurament. Jo aniré
a València, parlaré amb el negre i res no em passarà.
Després la xica preguntava a son pare:

–Com és el negre? Té blanques les dents?

–Sí.
–Té la pell neta i brillant?
–Sí, pero molt negra.
–Té la veu dolça?
–Sí, Abella estimada, tot i que també és forta.

La xicona conclogué:

–M’agrada aqueix negre. No tinguen por.

El pare s’anà recuperant i al cap d’uns quants
dies es posaren en camí.

A l’arribar a les portes del palau misteriós,
sentiren com un lleu batre d’ales de colom i veren
per l’aire dues mans negríssimes que venien a set
pams damunt terra pel mig del gran camí.
Jaumet es va abraçar a Abella.

–No hi entres!
–Sí, pare, és precís! Adéu i no passen pena–. I
dient això, la jove se n’entrà pel caminal. Les manetes,
sempre enlaire, tancaren les portes al seu
darrere i pegaren davant la fadrina.

L’entrada del palau era una meravella, com les
altres cambres on anà entrant precedida sempre
per les mans negres, que li ho obrien i li ho facilitaven
tot.

Per fi, entrà en un menjador sumptuós, al mig
del qual hi havia una taula parada amb tretze coberts
i tota classe de menges boníssimes.

Les mans misterioses li apartaren la cadira i
Abella s’hi va asseure sense cap titubeig.

–No vindrà ningú a esmorzar amb mi? –va dir
tot rient.

Però res, el silenci per resposta.

Ella, malgrat això, va fer un reconfortant esmorzar
i després dormí un son tranquil. Les mans
havien desaparegut, però quan una hora més tard
va despertar-la un rellotge de paret i ella va dir
“pegaria un volt pels jardins”, van aparéixer a
l’acte i la precediren pels ombrosos caminals vorejats
de cedres, pins, roures i xiprers.

Quan tornà al menjador, va trobar-hi com
abans els tretze coberts amanits. Després observà
esbalaïda com s’omplien i buidaven misteriosament,
com si allí hi hagués autèntics i invisibles
convidats i no menys invisibles servidors. Certament
–es deia–, allò era el Palau de Ningú-em-veu.

Sopà com havia dinat; va recórrer per entretenir-
se una bona estona luxosos dormitoris i sales
de pintura, de música… Així se li van fer les onze
de la nit i Abella va dir-se:

–Ja és hora de gitar-me.

Les mans misterioses la conduïren llavors a
una cambreta retirada. Era una estança molt ben
endreçada i Abella s’hi trobava molt bé; així, que
es despullà i es va colgar en el llit.

A les dotze de la nit, quan dormia plàcidament,
la va despertar una remor. Ring, rong, ring
rong!… Es va asseure en el llit. Un soroll de cadenes
seguia cada volta més fort i pròxim. Abella es
va arribar a esglaiar.

–Manetes! –cridà tota esporuguida–. Manetes,
enceneu llum!

Es va encendre la llàntia. En aquell moment,
el rebombori de cadenes entrà en l’habitació. ¡Era
el negre! Un negre que avançava arrossegant una
llarga cadena que li lligava els turmells. I era
grandíssim, negríssim, fortíssim, lletgíssim.

Abella, però, al veure-se’l davant, s’animà i va
somriure.

–Abella, no em tens por?
–Jo? Per què te n’havia de tenir? Seu i fes-me
companyia.

En la fosca cara del negre va lluir un llampec
de felicitat.

–Jo no et faré cap mal, Abella.

Ella es va alegrar de sentir-lo i li va proposar
tota afectuosa:

–Escolta, negre; ¿per què no menges amb mi i
m’acompanyes?

–No puc, Abella. És un secret terrible… Per
ara, sols puc veure’t a les nits.

Raonaren una bona estona. A la una, el negre
es va alçar. S’apagà el llum i ressonà llargament
l’arrossec de cadenes pels corredors. Després, una
altra vegada el silenci.

Així van passar els dies i les setmanes. El negre
apareixia a les dotze en punt i després desapareixia,
sense acomiadar-se.

(…)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 3 (Tàndem edicions · Albatros)