05.08.2011 - 06:00
Per fer-hi nit, entrà en una casa de camp, i,
l’endemà a mitjan vesprada, topà amb el forn que
li barrava el pas. Plantada enmig de la porta d’entrada
hi havia la fornera geganta, vinga el renec i
vinga el colp de pala.
Teresa li oferí somrient la preciosa peça de
mussolina. L’enfurismada donassa, d’un pessic, s’endugué
la tela cap a dins. Quan la fornera arreglà
l’escombra, es posà a escombrar al mateix temps
que li deia amb veu de mel:
–Passa, passa, bona dona, que tu tornaràs a
passar.
Teresa passà i prompte se li tornà a fer nit
fosca. Demanà posada en un corral d’ovelles habitat
per un matrimoni de pastors i hi passà la nit.
L’endemà continuà fent via i, a mitjan matí, ja
sentia els terribles colps de les portes. Quan va
arribar davant les portes mateixes, allò feia por.
Però ella no s’hi enquimerà; immediatament buscà
les falques i, quan les tingué, s’apropà amb
temptet i en va estacar una amb gran rapidesa
dins la polleguera d’un costat; la primera fulla es
va quedar immòbil; després va fer igual amb
l’altra. Aleshores, enmig del silenci que quedà, va
sentir:
–Passa, passa, bona dona, que tu tornaràs a
passar.
La jove entrà en un gran pati, silenciós i desert.
I arribà a una altra porta més petita, més luxosa;
era tancada. Quan anava a trucar-hi, una
veu li pregunta des de darrere les posts:
–De part de qui véns?
–De part de la reina Tomanina.
La porta es va obrir, i tampoc no va veure
ningú. Continuà avant la intrèpida donzella per
un llarg corredor i féu cap a un saló de sostre altíssim,
pel centre del qual s’estenia una llarga catifa
que s’acabava als peus d’un cadafal. Teresa va
veure, que, des del tron, la mirava una dona d’una
quarantena d’anys, de cara bellíssima però diabòlica.
Era Argelagaina.
–Acosta’t –féu la reina.
Quan la Teresa s’acostà al peu del tron, Argelagaina
va preguntar-li:
–Què vol de mi la meua germana?
–Gran senyora, m’ha dit que em doneu la Caixeta
d’Entorn i Entorn i la de les Caterinetes.
L’Argelagaina la mirà perplexa.
–Com has dit?
–Que em doneu la caixeta d’Entorn i Entorn i
la de les Caterinetes –repetí.
–Et donaré només la segona, perquè l’altra no
pot ser –digué la reina visiblement contrariada. I
llavors exclamà–: Safata de plata, porta’m la caixeta
de les Caterinetes.
Teresa s’hi girà i va veure que entrava en
aquell moment, per l’aire, una safata de plata damunt
la qual hi havia una arqueta que de seguida
prengué Argelagaina.
–Jas, la caixeta de les Caterinetes! –digué aleshores
a Teresa.
La fadrina estava més que meravellada, i, fent
una petita reverència a la reina, demanà permís
per a retirar-se.
Quan fou al pati del castell, va tenir la sensa-
ció que l’aguaitaven, i, efectivament, de cua d’ull
va veure, en un bell finestral, l’Argelagaina, que la
mirava anar-se’n. I llavors, com que tenia el cor
animós per l’èxit del seu atzarós viatge, volgué
burlar-se de la maligna reina i girant-se li va dir:
–Us he enganyat, gran señora. La vostra germana
sí que m’havia demanat la caixeta d’Entorn i
no Entorn.
I pegà a fugir.
L’Argelagaina, al sentir allò, tota enrabiada començà
a escridassar:
–Portes portejadores, esclafeu-la sense pietat!
Però les portes digueren dolçament a Teresa:
–Passa, passa, bona dona.
Argelagaina es menjava les mans a mossos. La
seua veu es sentia per totes bandes, per més que
s’allunyava Teresa del castell. I, així, quan arribà
al forn, sentí com ordenava la reina.
–Fornera geganta, no la deixes fugir! Mata-la
d’una palada!
–I tu, per què em deixaves desesperar-me amb
l’escombra rompuda?
I deixà passar tranquil·la Teresa amb les bones
paraules:
–Passa, passa, bona dona.
–Bous, traspasseu-la amb les vostres banyes!
–s’esgargamellava la reina.
–Passa, passa, bona dona –digueren els animals,
que encara rosegaven l’alfals misteriós.
–Serp, escanya-la amb els teus anells!
–Passa, passa, bona dona, i gràcies per la llet
–féu la serp i s’estengué sobre el riu per fer-li de
pont.
–Mosquitets, xucleu-li tota la seua condemnada
sang!
–Passa, passsa, bona dona –li deien els mosquits
alegres com unes pasqües a causa del vi.
Teresa, corre que correràs, anava rient-se-li, a
l’Argelagaina, i meravellant-se més i més de veure
com de lluny es sentia la veu d’aquella pèrfida senyora.
I passà davall la pomera, que, només veurela
venir, ja anava aüssant les seues branques.
–Passa, passa, bona dona.
Moltes hores feia que Teresa, en la seua fugida,
no havia menjat ni dormit; estava morta de
cansament. Se li féu de dia als plans de la Torre;
allí, al peu d’uns pins vells s’assegué, tragué pa i
companatge del serró i menjà. Després begué en
una fonteta i es va adormir profundament.
Quan es va despertar, prosseguí el camí, i a
l’acostar-se al terme del seu viatge va tenir la malsana
curiositat de provar d’obrir la caixeta de les
Caterinetes. Mai no ho havia d’haver fet! Només
obrir-la, va anar eixint de la misteriosa arqueta
una malafí de musiquets, molt petits, uns homenets
tan vius com nosaltres, els quals, proveïts
dels seus instruments, començaren a tocar una finíssima
musiqueta i a trescar pels voltants.
Quan la jove s’adonà que el sol anava a pondre’s,
es posà a cridar:
–Musiquets, musiquets, entreu en la caixeta!
I els anava corrent al darrere i ells corrien més
que no ella.
–Ai, ai, si se’m perden! –deia Teresa tremolant-se–.
Ara sí que seria morta per la reina Tomanina!
Pogué agafar-ne només tres o quatre, de manera
que s’agonià i començà a plorar. En aquell
angoixós moment, Teresa va veure amb goig que
una rabosa passava fugint com un llamp per davant
d’ella i udolant tristament.
–Teresa, mira’m, parla’m i seràs afortunada.
Bernat, al seu costat, li ho digué de bell nou
tres vegades, però silenci.
–Ja sé que ets tosca i orgullosa, però no vull
que sigues tan desgraciada. Jas aquesta flauteta.
Quan la tocaràs, tots els perotets que falten vindran
ells mateixos a ficar-se dins la caixeta de les
Caterinetes. Podria quedar-me ací si em miraves,
però, com que no m’has mirat ni parlat, me vaig
al castell de ma mare, on s’estan ultimant els preparatius
de les meues noces amb la princesa Aiguamar,
que tindran lloc a les dotze.
–Miu, miu, miu! –maullà per tres voltes el
mussol, i Bernat desaparegué.
La fadrina portà la flauteta als seus llavis i en
tragué unes harmonies tan tristes com estava el
seu cor. Ai, la seua maleïda tosquedat!
Els perots s’anaren ficant molt ordenadament
dins la caixeta. Llavors ella la tancà, començà a
fer via, costa amunt, i en poc de temps féu cap al
castell.
La reina Tomanina la va rebre de seguida,
molt estranyada de veure que tornava com si res
no li hagués passat, i va prendre de les seues
mans la caixeta de les Caterinetes. Li preguntà
també per què no li havia donat Argelagaina la
caixeta d’Entorn i no Entorn, i Teresa digué que li
havia comunicat que se li havia perdut.
La jove s’incorporà a contracor als preparatius.
A les onze de la nit, les taules estaven parades,
les estovalles relluïen de blancor. Els perotets
foren acomodats damunt una estrada en el gran
saló i tocaven les sonates més selectes del seu repertori…
Faltant un quart per a les dotze de la nit, la
majordoma encarregà a Teresa que tingués compte
de la gran llàntia que enllumenava la sumptuosa
sala on anaven a celebrar-se les noces. La jove
no havia de fer altra cosa que anar afegint oli al
gran dipòsit central de la llàntia.
Però quan Teresa va veure la parella –l’Aiguamar,
alegre i maligna, i Bernat, trist i consirós
com si anassen a penjar-lo–, llavors sí que li agafà
una agonia al cor que li esborrà per complet el record
del castic de Frejoan, i sentí com si el paviment
es derrocàs davall dels seus peus. I oblidà
afegir oli a la llàntia, i la sala s’omplí de foscor.
Mig en tenebres, el seguici nupcial passava per
davant d’ella; Bernat li era ben prop i, girant-se, li
féu amb veu amorosida:
–Teresa, la llàntia s’apaga!
–I el meu cor també! –va dir ella, per fi!, i va
caure torbada en els braços mateixos de Bernat.
Aiguamar se n’apartà com una fúria, la reina
Tomanina hi volgué intervenir, però els musiquets
de la caixeta de les Caterinetes feren la seua irrupció
en la sala tocant una marxa nupcial antiquíssima,
i el capellà llançà la seua benedicció a la parella
que formaven Bernat i Teresa, perquè tots
dos ho demanaren i ningú no gosà a contradir-los.
Sí que és de veres que la festa fou destorbada,
i que s’armà un desgavell sense que la reina Tomanina
sabés ben bé quina cara fer davant la decisió
del seu fill i la desgana que agafà a la princesa
Aiguamar.
Per fi va acabar tot, i, d’aquella hora en avant,
els novençans visqueren en pau i alegria com allò
que eren: el matrimoni millor avingut i feliç que
s’ha conegut mai en aquelles altes i solitàries muntanyes,
i la seua benaurança s’estengué a poc a
poc a tots els habitants de l’enlairat castell.
Frejoan no va voler deixar mai ni la seua cabanya
ni l’ofici de pastor. La reina Tomanina va
acabar rendint-se davant la bondat de la seua
nora, i d’Aiguamar no diu res més la història.
Pocs anys després, uns ducs anaren al Castell
d’Entorn i no Entorn: van trobar-ne les portes
obertes i falcades i el casalici buit i silenciós, i de
la reina Argelagaina ni rastre…
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 8 (Tàndem edicions · Albatros)
