Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimecres  03.08.2011  06:00

Autor/s: M.S.

Enric Valor: 'El castell d'Entorn i no Entorn' (II)

En ocasió del centenari del naixement d'Enric Valor VilaWeb ofereix aquest estiu una selecció de les trenta-sis rondalles que va adaptar literàriament · Seguim l'edició 'Rondalles Valencianes d’Enric Valor' (Tàndem Edicions · Albatros).

Men?ame
 

Es féu de dia, i ella passà la jornada encara
més trista que la vespra. I de nit es va repetir l’escena
de les dues nits passades. El cavaller li implorà
tres voltes amb veu amorosida i la tosca
fadrina no el va esguardar ni amb la cua de l’ull.
Però, per sort, aquella nit havia obert el llibre
un parell de minuts abans que les nits passades i el
cavaller va tenir temps d’afegir:

–Teresa, mira que seràs molt desgraciada! Jo
sóc Bernat, i aquesta és la darrera volta que ací
puc aparéixer-te. Si volguesses parlar-me o veure’m
d’avui en avant, hauries de venir al castell de ma
mare, la reina de la serra dels Plans; i, per arribarhi,
s’han de passar tres rius: un d’agulles de cosir,
un altre d’agulles saqueres i un altre d’agulles espardenyeres,
i després pujar en altíssimes muntanyes
i travessar espessos boscs.

–Miu, miu, miu! –féu l’implacable mussol. I
Teresa, al veure’s sola de bell nou, esclafí a plorar
com una Magdalena.

L’endemà, tota decidida, va dir a son pare:

–Senyor pare, vull posar-me en amo.
–I qui em farà a mi el quemenjar? Amb qui xarraré
per les vetlades?

El pastor vessà abundoses llàgrimes, però hagué
de consentir. I, a precs d’ella, li va manar a fer
unes sabates de ferro folrades d’espart; i, quan les
tingué fetes, la jove es va posar en camí una matinada
dels darrers dies de maig. Per les seues jornades
va travessar els tres rius d’agulles sense que
se li’n pogués clavar cap per la planta de les sabates,
i arribà, sana i estàlvia, a la serra dels Plans.
Allí s’alçava un castell preciosíssim. Era foscantet
i n’eixia fum per les finestres. Teresa es va
senyar tres voltes, s’encomanà a la Mare de Déu i
tocà en la porta. Uns moments després, el guardià
que li obrí la va portar per un passadís davant l’alcaid
de la reial fortalesa.

L’alcaid era un homenet torrat pel vent i pel
sol. Teresa li digué que venia per oferir-se com a
criada de la reina, i, en vista d’això, ell la féu passar
a presència de la majordoma, la qual li digué
que estava de sort, perquè, dies abans, la reina Tomanina
havia despatxat una de les cuineres. Des-

majordoma, veent-la com l’havia
vista tan bonica de cara i tan garrida de planta,
tingué gust de fer-la servir taula i que la veés la
seua senyora la reina. I, allí, dinant, estava Bernat!
Quins glatiments de cor quan va entrar ella i
se’l va veure assegut! Però no se’l va mirar de cara
a cara com ell li havia demanat les tres nits de la
cabanya de l’Escobella!…

I van començar a passar els dies de la nova
vida: Teresa complia els deures i anava veent en
taula el cavaller Bernat. La reina, reconeixent la
seua bellesa i bona disposició, la va nomenar la
seua donzella. D’aquell dia en avant, la fadrina
s’encarregà de vestir, pentinar i aidar la reina, que
es mantenia molt jove i fina malgrat els seus mals
sentiments.

L’anterior donzella, Floreta de Citró, havia
estat enviada al Castell d’Entorn i no Entorn, on
habitava la germana de la reina, la perversíssima
Argelagaina, la qual les feia morir en un dels paranys
parats en el camí d’accés al castell o les
llançava sense recança a l’estany dels escurçons.
La cosa fou que Teresa va caure en grat a la
reina i així van passar algunes setmanes en relativa
tranquil·litat, puix que Teresa bé es trastocava
amb la presència de Bernat, fins que la majordoma,
no podent sofrir que tots els criats del palau
parlassen i alabassen la bellesa de la nouvinguda,
decidí de perdre-la per sempre.

Un dia del mes de juny, Tomanina cridà la majordoma
per tal de donar-li certes ordes relacionades
amb les noces del seu fill amb la princesa
Aiguamar. Teresa no hi era: havia davallat al jardí
a pujar un braçat de flors per a les estances reials.

–Senyora –féu la majordoma al veure la reina
sola–, teniu la donzella més llesta de totes les que
han vingut al vostre castell.
–Veritat és, majordoma; però ¿per què m’ho
dius?
–Perquè, ahir mateix, em va dir que, només en
un dia, pot llavar tots els matalafs del castell, rentar-
los, eixugar-los, omplir-los de plomes de pardalet
i cosir-los.
–Malament! –digué Tomanina amb veu furiosa–.
¡Ja comença aquesta nova donzella amb arrogàncies…!
La féu cridar i li contà el que havia inventat
l’embolicadora majordoma, però donant-ho com a
cert.

Teresa, que coneixia el mal geni que tenia la
seua senyora, es posà tota a tremolar i volgué desfer
el perillós engany. Però Tomanina no la deixà
parlar.

–No te’n tornes arrere, ara que ho has dit!

L’endemà, de bon matí, tots els carros del castell
eixiren carregats de matalafs i els deixaren a
la vora del riu de la Sarga. Teresa, asseguda en
una pedra grossa, vora el rialler corrent d’aigua,
esguardava entremig de les llàgrimes un munt de
més de cent malatafs. Senyor! I els havia de descosir
tots, llevar-los la llana, llavar-los amb sabó,
rentar-los, eixugar-los, omplir-los de plomes de pardalet
i cosir-los. Tot abans de fer-se de nit…!

–Com sóc de dissortada, Mare de Déu! –es
planyé.

I no gosava ni començar la tasca, perquè sabia
que ni en tres setmanes, treballant dia i nit, no podria
acabar-la… Però… de sobte, s’animà, perquè
havia sentit que s’alçava un vent impetuós que
xiulava entre les alzines i els ginebres, i allà, per
dins d’un barranc, s’oïa l’udol de la rabossa.
A l’instant es va girar, i va veure al seu costat
els peus d’un cavaller… i ja no gosà alçar més els
ulls per la seua tosquedat. Era Bernat, que se li
apareixia, com sempre, per socórrer-la.

–Teresa, mira’m, parla’m, i seràs dona afortunada.

Quina dolçor de veu! Però ella, tossuda que tossuda!
Ell ho va repetir tres vegades. Però en lloc
d’anar-se’n com les altres voltes, encara, digué:

–Teresa, mira que seràs molt desgraciada!
Res: el silenci més desesperant i els ulls d’ella
a terra. I prosseguí:

–Jas aquests dos xiulets. Toca el primer quan
jo me n’haja anat, i quan comprendràs que cal
que toques el segon, ho fas, i després el primer
una altra vegada.

Dit açò, Bernat desaparegué i la fadrina va
veure que tenia dos xiulets damunt la falda: l’un
portava un petit escut gravat en or, i l’altre, dos.
Agafà el primer i hi pegà una forta xiuletada. Immediatament,
el cel blau s’omplí de mil manetes
blanques, nervioses, que caigueren com una serrada
de colomins damunt els matalafs i començaren
a treballar amb gran fúria i exactitud. Unes,
amb tisores, desfeien el cosit; d’altres treien la lana
i la llançaven al rierol; d’altres ensabonaven les
teles amb presses, meravellosament.

En poc menys de mitja hora, les teles quedaren
netíssimes, i les manetes, vinga, vinga!, a estendre
s’ha dit. Ja tot eixut, les manetes deixaren les teles
esteses en la verdina, alçaren el vol i es perderen
pel cel.

Teresa no hi cabia de goig! Agafà el segon xiulet
i en pegà un de penetrant i… oh meravella! Per
la devesa del Carrascal d’Alcoi, pel port de la Carrasqueta,
de la serra dels Plans, de totes bandes
eixien ocells: pardalets teuladins, caderneres i
verderols, cruixidells, abellerols, guatles, cogullades…
Tota la immensa família dels ocells de les
nostres primaveres va anar apareixent amb esfereïdor
brum d’ales i, a la veu de l’ocell en cap,
cada ocell hi va posar més de tres o quatre plo-
missons, i com que n’eren milers i milers, en un
bell en sec va tenir cada tela els necessaris per a
quedar ben farcida.

Quan acabaren, xiulant i revolantigant, van
anar a poc a poc perdent-se per les mil direccions
per on havien aparegut. Teresa va cridar de bell
nou les manetes amb dos tocs de xiulet i aparegueren
una altra volta, i, en un altre dir Jesus, ja
estan tots els matalafs fets i agarberats, esperant
que es faça foscantet i que vinguen els carros a
entornar-se’ls.

–Adéu, manetes, adéu! –els digué Teresa quan
acabaren el treball.

(...)

Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 8 (Tàndem edicions · Albatros)