Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Divendres  08.07.2011  06:00

Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Alfred Bosch: 'És possible que el 10-J ens faci sortir de l'autonomisme'

L'escriptor, que fou coordinador de la consulta de Barcelona, considera que la manifestació va propiciar un canvi de mentalitat 'per a fer possible l'impossible'

Men?ame
 

La imatge d'un milió de persones omplint el passeig de Gràcia i els carrers adjacents val més que mil convocatòries electorals. Aquesta és l'opinió de l'escriptor Alfred Bosch, que fou coordinador de la consulta del 10-A, que compara l'impacte de la manifestació de l'Onze de Setembre del 1977 amb el que pot tenir la del 10-J; 'aquella ens va fer sortir del franquisme, i aquesta és possible que ens faci sortir de l'autonomisme'. Bosch considera que la manifestació va contribuir a fer canviar la mentalitat per a 'assolir l'impossible'. 'Al capdavall els canvis es produeixen per les mentalitats, i no perquè s'aprovi una llei al parlament', rebla.

- Ara on som?

Hem avançat en fer possible l'impossible. Ha estat molt important tancar les consultes, fer-ho amb Barcelona i amb un bon resultat.

- Amb fer possible l'impossible es refereix a la consulta del 10-A?

Sí. Ja vam començar a desfer l'impossible a Arenys de Munt. Però calia rematar-ho, i s'ha fet d'una forma excel·lent amb un quart de milió de persones que han votat a Barcelona. Per tant, això és possible; no és una quimera. Perquè és possible de fer-ho al cor de la Barcelona metropolitana, a la capital. És possible que els catalans ens determinem lliurement i decidim.

- I la gran manifestació, enmig del procés de consultes, quin impacte va tenir?

Va tenir un impacte enorme. En concret no va servir per a res, però en general va servir per a molt. De manera semblant a les consultes, tot el que es fa des de la societat civil marca fites que canvien la mentalitat. I al capdavall els canvis es produeixen per les mentalitats, i no perquè s'aprovi una llei al parlament o perquè es negociïn uns duros de més o de menys. I aquella manifestació ens va fer veure que la Catalunya que surt al carrer i que omple els carrers de la capital vol la llibertat. La imatge és tan gràfica i tan simple com això. Els vots són importants, però les fotos també. I aquella foto d'un milió de persones, o les que fossin, que omplien de dalt a baix tot el passeig de Gràcia, amb gent als carrers laterals vessant per tot arreu, aquella imatge d'unitat i de rotunditat amb els líders institucionals del país, amb una entitat cívica com Òmnium encapçalant l'esperit de la manifestació, val més que mil convocatòries electorals.

- Després calia veure si allò era cosa d'un dia, si era un miratge, o era una cosa que tenia continuïtat.

Jo hi vaig ser, i no era pas un miratge. Es tocava, es palpava, se sentia, s'ensumava, es veia. Era la realitat pura i dura, el carrer. Però no es pot demanar a una manifestació el mateix que se li demana a un parlament. Allò no era un parlament, era una marxa multitudinària. No hi podia haver allà, al carrer, un referèndum o una proclamació d'independència. Era un clam ciutadà per la llibertat, i així ho hem d'entendre. La manifestació del 1977 no va causar directament cap canvi. Els canvis van venir a partir de la negociació política, dels parlaments, dels partits… Ara, com a fita, tothom la recorda. A ningú se li escapa aquella imatge; la recordem més que no pas les negociacions de l'estatut de Sau. Perquè és el moment en què el país surt al carrer i crida ben alt: 'Representants, feu la vostra feina, estem amb vosaltres, som al darrere'.

- I aquest encàrrec l'han assumit els representants en el cas del 10-J?

Suposo que alguns sí i que uns altres no. Diria que l'encàrrec encara no s'ha dut a terme; només cal llegir la capçalera de la manifestació: 'Som una nació, nosaltres decidim'. Hem decidit? No. Per tant, l'encàrrec no està complet, encara. No descarto que la gent que és al govern, a l'oposició, es posin d'acord, que tirin endavant i que es plantin davant de l'estat espanyol, que és el que cal fer per començar un procés de decisió.

- Com ha d'arribar, doncs, la societat civil a fer aquest encàrrec?

Si ho sabés segurament seria president del país o líder parlamentari. Hi ha un tema en el qual hi ha un consens innegable, que és posar fi a l'espoli fiscal. És el primer tema en què podríem decidir amb una amplíssima i comodíssima majoria. Els que han de fer aquesta feina han de pitjar l'accelerador i fer alguna cosa ràpida, sabent que tindran la societat al darrere gairebé en bloc. S'ha de començar per aquí urgentment, pel tema econòmic. I pel que fa al tema cultural i lingüístic també ens haurem de plantar; no pot ser que després de trenta anys es qüestioni la immersió lingüística. I ara es fa amb cobertura legal.

- Ara també ha fet un any de la sentència del TC, hi ha hagut les sentències del Suprem sobre la llengua. I els partits sembla que hi han passat de puntetes. Haurien de fer alguna cosa més?

És fàcil dir-ho des de fora. I, amb raó, em dirien: 'posa-t'hi tu'. Però hi ha dos temes urgents en què hem d'exercir els nostres drets com a poble: el cultural i lingüístic i el fiscal i econòmic. En aquest sentit sí que badem. M'agradaria que tot anés més ràpid, però delego els processos en gent que s'hi dedica. I tenim un govern de la Generalitat a qui encara no hem donat ni un any de gràcia. I tant que m'agardaria ser al final del camí.

- Què recordes d'aquella manifestació?

La independència. La independència de la gent, com s'inventava eslògans, i pancartes, com anava a la seva. Per un cert recel de la classe política, però també per un cert amor propi recuperat. La societat civil va tenir un protagonisme enorme, i això és bo. Vol dir que tenim un país sòlid i molt ben teixit, i això es va notar. Fins i tot quan va desaparèixer la capçalera institucional, la manifestació va continuar. Em va emocionar que tinguéssim un país tan fort en aquest aspecte, tan fort socialment, amb gent de tantes procedències i de tantes edats, de tots els racons i colors imaginables. Va ser una demostració cívica vibrant.

- Què n'ha quedat?

Queda aquell aire tan poderós de llibertat. I això es veu en les imatges i ho recorden perfectament els que hi van ser. És el que ens avala per avançar en aquesta direcció. No ens hem de tallar gens i l'hem de comparar amb la del 1977; aquella ens va fer sortir del franquisme, i aquesta és possible que ens faci sortir de l'autonomisme. Hi confio.