01.06.2011 - 20:00
El 29 de maig de 1961, Francesc Cabana, Ignasi Espar, Josep Espar i Josep M. Macip van constituir davant notari a Vic la societat Editora General SA. La discogràfica Edigsa, com és més coneguda, va ser un element bàsic per a poder disposar d’una indústria de la música en català. Darrere aquella empresa hi havia un grup de gent sensible a la causa catalanista que, en ple franquisme, va aprofitar les petites escletxes de la llei i de la censura per editar discs i texts en català. Amb l’impuls específic de Josep Espar Ticó i Ermengol Passola (entrevista a VilaWeb TV, 23-10-2008), l’objectiu d’aquells emprenedors i mecenes culturals era eminentment polític: la discogràfica, d’una banda, havia de ser la caixa de ressonància d’un cançoner que calia renovar i revitalitzar, i, d’una altra, amb la música havia de captar per a la causa nacional les noves generacions. En aquesta línia d’atraure els sectors més joves de la societat, els mateixos promotors d’Edigsa van impulsar aquell 1961 la revista infantil Cavall Fort.
Per a constituir Edigsa van caldre, com documenta el llibre Els 60 canten en català de Fermí Puig, seixanta mil pessetes, que va aportar un grup heterogeni de cent vint accionistes. A més d’Espar i Passola, hi havia Joaquim Bartra, Josep Benet, Oriol Bohigas, Francesc Cabana, Raimon Carrasco, Enric Cirici, Enric Gispert, Josep Laporte, Josep M. Macip, Jordi Maluquer, Antoni de Moragas, Jordi Pujol, Joan Triadú i Francesc Vallverdú.
El primer disc va aparèixer per Nadal del 1961: ‘Bon Nadal’, de la Coral Sant Jordi. Si durant les dues dècades de vida el segell va editar des de música tradicional (de tots els Països Catalans) fins a música infantil i religiosa, passant per poesia i textos de divulgació històrica (el conegut disc Història de Catalunya amb cançons), el gruix de la producció d’Edigsa es va centrar en l’anomenada Nova Cançó i en el naixent rock psiquedèlic. En aquest segell, doncs, es van estrenar grans noms de la cançó com Joan Manuel Serrat, Raimon, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Marina Rossell i la Trinca, i també Pau Riba, Sisa, la Companyia Elèctrica Dharma i Toti Soler.
A més de les desenes de grups i cantants que van tenir-hi una oportunitat, Edigsa també va obrir la porta a molts dissenyadors, escriptors i fotògrafs de renom: l’autor de les portades dels llibres de la col·lecció Cua de Palla (Edicions 62), Jordi Fornas, es va encarregar de la majoria de cobertes d’Edigsa; entre els adaptadors de textos i lletristes de la discogràfica hi havia Josep M. Espinàs, Jordi Sarsanedas, M. Aurèlia Capmany i Ramon Folch i Camarasa, i entre els fotògrafs destacats del segell hi havia Barceló, Català Roca i Oriol Maspons.
Amb centenars de referències editades, Edigsa es va dissoldre el 1983, en un context de desaparició de les petites discogràfiques del país per la pressió de les grans multinacionals del sector. El catàleg, el va assumir el segell PDI durant vint-i-cinc anys, fins que va tancar la porta. Actualment, el fons d’Edigsa és a mans de la discogràfica catalana Picap.
Des de fa uns quants anys hi ha una recuperació de la música en català de les dècades de 1960 i 1970 (editada sobretot per Edigsa) des d’uns quants blocs concrets (Pots sentir-me?, La web sense nom…) i, també, dels anomenats Aplecs Modernistes, que s’organitzen periòdicament per tota la geografia del país.
