Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  28.05.2011  06:00

David Fernàndez: 'Ni que sia per vergonya'

L'activista social i periodista exposa el seu punt de vista sobre la càrrega policíaca a l'acampada de Barcelona

Men?ame
 

 

'Si a uno le caen palos de ciego la única respuesta eficaz es dar palos de vidente' [Mario Benedetti, Contraofensiva]

 

'S'han comès delictes a la plaça de Catalunya', etziba un conseller ventríloc a mitja tarda. Confon neuròticament desig i realitat, fracàs i ridícul, violència gratuïta i desobediència pacífica. Felip Puig sua i beu aigua alhora. Guanya temps. Sense escrúpols, inventa un relat kafkià, fals, pre-fabricat. On totes les imatges desmenteixen cada paraula dita: versió oficial, versió d'oficials. Amb llenguatge bèl·lic, balcànic, quirúrgic: neteja i higiene. I un descampat a la Zona Franca, cortesia de la Guàrdia Urbana i BCNeta, on s'amunteguen ordinadors, pancartes i perillosíssims materials. Silenci i propaganda a parts iguals.

'S'han comès delictes a la plaça de Catalunya', insisteix. I hi estem d'acord. Molts. Massa. Impunement. Els vailets de Puig s'hi han esmerçat a fons, per assolir-ho. Una violència taxativa, organitzada i cega (ni un sol número de placa visible) s'acarnissa contra centenars de manifestants estomacats i abonyegats que havien optat des del primer minut per la desobediència civil, pacífica i resistent que tanta falta fa. Però el ventríloc continua: 'Esperàvem una resistència menys pacífica.' Violència despullada: la seva. I encara rebla: 'Seny, cautela, prudència i, quan ha calgut, contundència.' Dosis de democràcia policíaca per a esmozar: porres, garrotades i la darrera joguina de guerra de les noves pilotes antiavalots que des d'ahir ja comptabilitzen noves víctimes. I sostracció de material sense ordre judicial. I vulneració de drets i llibertats fonamentals. I agressions intimidiatòries a periodistes. Ben de pressa ha igualat el seu antecessor. Celèric ha emulat Valdecasas, que tot just ara fa deu anys repartia idèntic xarop de canya al mateix lloc amb les protestes antimundialització. A cops amb la pastanaga.

Resum: l'operatiu repressiu sense sentit més absurd, més desastrós i més inexplicable de la història recent dels Mossos, que ha acabat amb allò que més temen: una nova polèmica on les medalles són per mèrit propi. I com si res no passés, en aquest país on el verb 'dimitir' sempre se substitueix pel de 'ascendir'. Cent vint-i-un ferit no demanen responsabilitats? Oi tant. Davant una violència repressiva, violència estràbica de persecució indiscriminada, que exigeix avui dimissions, depuracions i investigacions. O més indignacions. O no anirem pas bé.

I això que el pitjor és que no ens hauria d'estranyar. Puig ho va anunciar maldestrament fa vint-i-cinc dies. I molts vam tremolar aleshores. Sense despentinar-se, fins i tot fent conyeta, el 2 de maig passat Felip Puig, conseller d'Interior de la Generalitat de Catalunya, va anunciar 'que aniria una mica més enllà de la llei' en el combat contra la dissidència. Prou per exigir la dimissió. Qui ha de garantir les llibertats anunciant a micro obert que les vulnerarà. En Terricabras ho té escrit des que Aznar va visitar l'Autònoma el 1999, enmig de càrregues i cops de porra: la policia existeix formalment per defensar la llibertat, la integritat i els drets de les persones. I en Terricabras reblava: 'Si no ho fan delinqueixen; ells i els qui els manen.' Tal com va passar ahir a la plaça de Catalunya. Via delicte d'estat consumat.

Era anunciat. Paradoxes postelectorals indignants, el 14 de maig, en plena campanya electoral, els joves de CDC d'Osona van tenir l'ocurrència de regalar a Felip Puig un bat de beisbol, amb el qual va somriure cofoi al final del míting. De les paraules als fets. De la broma macabra a la macabra realitat. Els cadells, com hooligans, regalen bats de beisbol i deu dies després, derivada consecutiva, les urgències de l'Hospital Clínic atenen una melsa i un pulmó rebentats. Per pilotes de goma. Però més enllà de tots els cops rebuts, de cada cap obert, de la darrera estripada de cabells, allò que fa mal de veres no és el dolor físic, sinó el dolor sociopolític. El que es va viure i veure: la brutalitat d'una violència impune i la banalització del dolor escoltada en conferència de premsa oficial.

I és que, fet i fet, les gracietes verbals del conseller, que fan pena i foten por, ja el van fer estrenar-se al gener pregonant 'la fi de la impunitat'. Coincidència maldestra de doble tracte que esparvera, ho va dir el mateix dia que el nou govern convergent deia que retirava l'acusació contra els dirigents de CDC implicats en el frau del Palau de Millet i el cobrament de comissions via Ferrovial. Sublim i clarivident. Fi de la impunitat? De quina? De quines?

En la seva dèria embogida, és ben clar. Quan Puig va anunciar la fi de la impunitat ho va fer per justificar la identificació i el processament en massa de 418 activistes socials que protestaven contra la reforma de les pensions. Molt soroll i discurset buit de llei i ordre, traduït en al·legalitat i anòmal desordre jurídic. Només cinc setmanes després, la justícia arxivava el cas. Doncs 418 absolucions. Per falta de proves. Habitual quan es va més enllà de la llei: una lliscant deriva que anuncia ja la impossibilitat de retorn. Quan es creuen certes línies, no hi ha tornada enrere.

Felip Puig, doncs, premi Oscar al millor muntatge de 2011, compareix. I tot és cartró pedra. Aposta autoritària per governar inventant-se pors, a cavall entre la mediocritat i la hipocresia. Anàlisi psicosocial: a propòsit de Melitón Manzanas, el sàdic torturador de la dictadura franquista, una de les seves víctimes el descrivia com un psicòpata social que havia trobat el seu lloc a la societat per realitzar-se plenament. Després dels estirabots continus i de l'apologia de les coses injustificables del conseller, tinc raons per establir paral·lelismes. Ahir mateix les escoltava fredament. Frívolament. Quan Puig, com a xèrif del comtat del país del 3%, reblava la cirereta del pastís. 'Ho tornaria a repetir', va cloure. Repetiria cent vint-i-un ferit i un de greu amb la melsa i el pulmó rebentats? Neurosi. Reiteració compulsiva. Obsessió de psicopatia.

I, tot plegat, personificar-ho seria un error. Puig és una baula més, una més encara, d'una cultura políciaca que beu de les noves doctrines regressives de militarització mundial de l'ordre públic i que perviu ancorada en la política d'ordre públic del franquisme: controlar la població, anatemitzar-la com a enemic intern i tractar tota mobilització, oposició o protesta com una mera qüestió d'ordre públic.

La violència, deia Asimov, és el darrer recurs dels incompetents. Així ho recordava una pancarta ahir a la plaça de Catalunya. Incompetència. Que tregui la calculadora el conseller: ahir al matí, a trenc d'albada, n'eren cinc-cents. Avui milers enmig d'una solidaritat que s'escampa a tots els Països Catalans i d'una Puerta del Sol que cridava ahir ‘Visca Barcelona’. Trending topic mundial assolit per Puig a Twitter, en una particular internacionalització maldestra de la qüestió catalana. #etfelicitofill piulen al 2.0.

Allò insondable: que malgrat la provocació i la ceguera repressiva, ahir es va viure un gest gens usual. Un acte d'insubmissió col·lectiva mai vist abans. Milers de persones desarmades van desbordar i desobeir la violència i van recuperar una plaça que ha esdevingut àgora, laboratori i assemblea de la indignació social respecte a la crisi i el frau.

Per acabar. A Felip Puig: per perdre l'ètica i els principis, primer cal tenir-los. Aquest és el problema. I la solució està potser que si no ens mobilitza la indignació, que almenys ens mobilitzi la vergonya. Ni que sia. La vergonya de tenir un conseller que anuncia que creuarà la llei, que ho fa de seguida a plena llum del dia i que a sobre se n'enorgulleix públicament. Amb V. Amb V de vergonya. Pròpia i aliena. Perquè si això és l'autoritat, ens hi continuarem resistint. Que no en dubti.

 

David Fernàndez

Men?ame