26.05.2011 - 06:00
Que la bona iniciativa proposada per la batllessa de Campdevànol s’hagi originat a la xarxa no em sobta gens. De fa temps assisteixo, com a espectador i com a actor, a l’emergència d’això que alguns anomenen la política 2.0, que no és, simplement, una política a la xarxa, sinó també una política diferent, pro-activa, a què tothom pot accedir espontàniament i de molt més simplement i àgilment que no la política tradicional.
Aquesta emergència és un element més que ajudarà a fer una política diferent. Segurament que aquest no és l’únic element per a canviar la manera de fer política; s’han de fer molts canvis més, però aquesta manera de fer política directa, participativa i deliberativa, és un instrument que ens ajuda a canviar la manera de fer política; una política, d’altra banda, no ho oblidem, que no agrada a molta gent, com demostren les enquestes d’opinió i les acampades de les places.
Per tant, és una manera de fer política positiva, necessària, que creixerà més. Això sí, ha d’aconseguir superar aquesta primera fase accelerada, espontània i a vegades una mica visceral, i ser capaç de passar a una segona fase més pausada que articuli i aplegui allò que en sorgeixi. Totes dues fases són necessàries i es necessiten l’una a l’altra per dotar-se de sentit. Que la iniciativa #congrésdesdebaix tingui una wiki i una estructura de Facebook ja és molt més que un simple debat a Twitter, que perilla de ser poc estructurat.
I sí, els partits han de començar a valorar seriosament aquesta manera de fer política 2.0, perquè és perfectament compatible amb els processos tradicionals. I sigui quin sigui el model de partit, l’única manera d’enriquir el debat, d’obrir les finestres i de permetre, fins i tot, que, a banda simpatitzants i militants, també persones afins o no puguin aportar idees i treballar en el marc d’una intel·ligència col·laborativa, és fer ús d’aquestes eines 2.0. No cal substituir les estructures existents, que segurament també s’han de millorar, però sí que són dos processos perfectament complementaris, compatibles i que s’enriqueixen l’un a l’altre de manera clara.
Pel que fa a #congresdesdebaix, és evident que el PSC necessita fer autocrítica. No autocrítica de persones, sinó autocrítica col·lectiva i d’idees. La xarxa permet fer una suma de crítiques i aportacions, si després les sabem estructurar i debatre. I també ajuda a fer un bon diagnòstic, que no és senzill. És molt difícil determinar què ens ha portat on som. Hi ha causes estructurals, inscrites en la política en general mateixa, i causes específiques del partit. Un cop feta l’autocrítica i la diagnosi, en què l’ajut de la xarxa és molt important, cal donar resposta a la situació del partit, que en aquest cas probablement exigeix una restructuració profunda del partit. No un nou partit, però sí una nova manera de treballar dins del partit, amb una versió renovada de les idees socialistes a Catalunya.
La meva aportació a #congresdesdebaix és un primer guió amb cinc propostes que considero importants per a començar el debat. Però allò de bo que tenen aquests processos és que aquestes propostes es poden ampliar, reduir o matisar. He fet aquesta primera aportació perquè efectivament crec que en alguns punts el PSC ha de saber trobar un perfil propi.
Aquesta iniciativa ens pot ajudar a saber una mica quines són les demandes de la societat catalana sobre les noves maneres de fer política, sobre la identitat catalana, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya i entre el PSC i el PSOE, sobre la definició del socialisme al segle XXI. Nosaltres necessitem una resposta clara, directa i sense ambigüitats, sobre aquestes qüestions i de moment el PSC no en té cap. Això s’haurà de debatre al congrés de la tardor vinent, però ara tenim l’oportunitat de debatre-ho obertament per identificar els punts decisius. I aquesta és la grandesa de #congresdesdebaix i de la xarxa en general, que permet les aportacions de tothom, no solament de militants i simpatitzants. I el Partit Socialista ha d’obrir-se al conjunt de la societat i demanar quin ha de ser el paper del PSC en la Catalunya d’avui i demà.
Si em demaneu l’opinió, crec que el PSC ha de tenir perfil propi en la relació amb Espanya, cosa que no vol dir que siguem un partit independentista, sinó que el PSC s’ha de presentar com el partit que garanteix els interessos del país. I això implica redefinir necessàriament la relació amb el PSOE. I d’altra banda també crec que les acampades a les places són un toc d’alerta seriós als partits; ens diuen que cal urgentment una altra manera de fer política. I hem de ser molt sensibles a aquests tocs d’alerta.
José Antonio Donaire, ex-diputat del PSC al Parlament
(Comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb)
