Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  20.05.2011  06:00

David Fernàndez: 'Quan indignar-se esdevé il·legal'

Consideracions sobre la prohibició de les acampades

Men?ame
 

Anòmala o excepcional, indeterminada o indesxifrable, la situació s'enrareix i alhora es clarifica. El dret d'estat, no pas l'estat de dret, ha tornat a barrar, un cop més i arran de mitjanit, la participació social, limitant l'expressió popular i ordenant el retorn policíac a la normalitat. Ves quines coses. Ritual habitual. Quan de nou –quantes fan?– una autoritat estatal –el TC amb l'estatut i Bildu, la Junta Electoral Central ahir– imposa la cotilla estricta de la minsa democràcia atorgada de baixa intensitat. Ofegada. Escarransida. Esparracada. Quasi muda.

Quanta democràcia suporta la Junta Electoral Central? Ben poca, a obra vista. Ordre i garrotada i tic autoritari, el sistema es defensa. Gens sorprenent. Que res no es mogui. Paràlisi decretada per la partitocràcia electoral contra milers de joves que exigeixen moviment. Que quelcom es mogui. Tips d'una ensarronada que viuen acumulada i continuada. I consentida. Per tots.

I tot i així, crònica nocturna i noctàmbula, ja hi ha dues victòries –una de transitòria i una de consumada– que el moviment es pot atribuir. L'una, de caràcter urbà: la derogació factual, inapel·lable i desbordant de les ordenances del civisme. Sentir Hereu afirmant que 'no és una acampada' o Joana Ortega sostenint 'que no vulneren cap reglament' és d'antologia suprema. Encisador. Segona victòria incontestable, disruptiva i de caràcter general: la suspensió, de facto, de la campanya electoral. No és pas poc, si mirem com estava el país fa una setmana: campi qui pugui cadascú, esperant que la crisi no toqués més del compte i que, sobretot, estiguéssim millor que no el veí, perquè la culpa sempre és dels altres. Primari individualisme radicalitzat, de caire neoliberal, a cada casa. Porta a porta. De bat a bat.

Contra això, les acampades han assolit una tercera fita. Cabdal, de llarg recorregut i encara no closa. I que remet directament a la capacitat d'haver obert d'una vegada el debat públic i social sobre com hem de sortir de la crisi, perquè sempre paguen els mateixos. I uns pocs hi surten guanyant. Sia com sia, les protestes han modificat i esmicolat l'hegemonia del discurs 'neocon' de la crisi: el que camufla la ideologia darrere mesures presentades com a merament tècniques, neutres i inevitables. Així era: la sortida de la crisi, la protagonitzaven fins fa dos dies l'excusa xenòfoba de la immigració, la barra lliure de les retallades i la cultura de la por. Però d'una setmana ençà (piulada ve, repiulada torna) les places han deliberat parlant de drets socials, d'aturar el robatori i de reinventar la democràcia recuperant el vincle social i el sentit comunitari. Dues sortides diferents. En disputa. I en condicions del tot desiguals. No cal ni dir-ho. Que això no és pas Islàndia ni Tahrir, encara que se n'hagi encomanat l'esperit. Som on som: a la pell de brau. Venim d'on venim. Una pancarta als escaires de la plaça de Catalunya, nascuda de l'enginy que provoca la irritació, ho aclareix del tot: 'On és l'esquerra? Al fons a la dreta.' I és això que passa. I que el postmodernisme ha volgut matar la política, també. Encara que el financer nord-americà, l'any passat, fos ben sincer: 'Això és la lluita de classes i l'anem guanyant.'

Més. Deia Pedrolo que cal protestar, fins i tot quan no serveix de res. I tot i així, tots els manaires han exigit als acampats respostes imminents, alternatives viables i programes consolidats. En tot just una setmana corprèn, sorprèn, que qui cobra per donar respostes capgiri les responsabilitats i n'exigeixi als altres. Cinisme geomètric. O pura impotència política, que és una nova derrota i que concedeix la raó al moviment: que aquest mal govern ja no mana ni té poder i ha sucumbit a ulls clucs al 'diktat' dels mercats. Rerefons inquietant de similar plutocràcia local també, de què Millet es vantava quan passava per prohom: 'Som 400 i sempre som els mateixos.' Ah carai!

Tal vegada, en aquest codi descodificat s'inscriu el drama de la crisi, la tragicomèdia de la política i la sort de la protesta. Ull viu que l'arrel és fonda. La pedra ha estat tirada a les aigües vigilades fa tres dècades. L'ona s'expandeix. Una nova generació de joves, colze a colze amb els espais socials que ja s'oposaven a la crisi i al frau, crida que 'aquella modèlica transició' i el model que en va sorgir no és pas seva ni la pensa rebre en dot. Anuncia, intuïtivament i via Twitter, que de les hipoteques dels consensos i del llast de les vergonyes de la transició, no se'n sent hereva, sinó víctima.

Així em m'ha semblat veure-ho anit en una pancarta feta a mà i sense permís. Ho condensava en lletra clara des de la memòria d'un futur anterior. El dilema, irreverent, sublim, tornava a fer: 'Per una transició a la democràcia.' Trenta anys després el passat ha tornat. Per escriure un altre futur. Disputa i dilema de nou.

Men?ame