15.04.2011 - 06:00
‘El títol de la novel·la és ‘La Moràvia‘ (vídeo), perquè el protagonista, en Barreiros, s’instal·la en un pis i el bateja amb aquest nom, com si fos una fàbrica de cervesa. Barreiros vol reconstruir el món de quan era infant. Quan ell era un nen la gent tenia la il·lusió que la indústria faria progressar el món, faria un món feliç…’ explica Julià Guillamon, que de cop s’atura i canvia de direcció: ‘Però, mira, ara que el llibre ja s’ha publicat, m’adono que podria tenir un altre títol: ‘L’acadèmia Domingo’.
Aquí comença la història oculta, però no secreta (la va explicar durant la presentació del llibre), de ‘La Moràvia’ (Galàxia Gutenberg), una novel·la en què Guillamon es proposa de reviure el seu passat –el paisatge industrial de la seva infantesa al Poblenou, avui completament desaparegut, i la relació conflictiva amb el pare– i de passar-hi comptes.
‘Quan era un nen vivia al carrer Luchana (que ara es diu Roc Boronat), al barri de la plata, del Poblenou. A sota casa hi havia l’Acadèmia Domingo. Els nens del carrer anaven a estudiar a l’Academia Domingo, però el meu germà i jo no hi vam anar. La meva mare, filla d’una família de Gràcia, ens va voler portar a una escola catalana, l’escola Voramar. Recordo que la mare quan sortíem de casa em deia com amb pena: ‘Mira aquests nens de l’Acadèmia Domingo…’ Però fixa’t que el meu destí era l’Acadèmia Domingo. Si la decisió hagués depengut del meu pare, hi hauríem anat, perquè era el meu destí natural. La família del meu pare provenia d’un poble del País Valencià, i ell treballava a la metal·lúrgica. Era un obrer d’una altra època que no es plantejava aquestes coses de l’educació, i jo possiblement als quinze anys hauria entrat d’aprenent en un taller. En canvi, la nostra va ser la primera generació de fills d’obrers, des del ‘Neolític’, que va accedir a l’ensenyament superior. I aquest llibre parla d’això: a mesura que estudiàvem, allò que havien fet de bé els nostres pares per nosaltres, ens anava allunyant d’ells. L’accés a la cultura i ‘ensenyament implicava un desclassament. També és veritat que és a través de la cultura que tens l’oportunitat de rescatar aquest món, que ja no és el teu, però que l’havies viscut. El llibre parla de tots els nens que es van escapar de l’Acadèmia Domingo i dels que hi van anar.’
‘Quan vaig començar el llibre no sabia que aniria així. La primera intenció era parlar del paisatge del Poblenou de la meva infantesa, perquè era fascinant. Però després la història va fer un tomb, un ‘cric’, que em va portar a parlar del meu pare.’
‘Barreiros s’instal·la en una casa que, per casualitat, molts anys més tard, vaig descobrir que era la Moritz, de la ronda de Sant Antoni, per muntar la seva fantasia, per recuperar aquella il·lusió que es vivia en l’època dels seus pares, de la seva infantesa, quan hi havia una idea molt positiva de la industrialització i del progrés, la màgia d’allò que era nou. Barreiros construeix aquesta utopia en uns quants temes, que estructuren els capítols de la primera part del llibre.’
‘Barreiros va acumulant objectes d’una intensa càrrega emotiva. Tot això el porta a fer un canvi no previst. Perquè en aquest món de progrés que imagina hi ha alguna cosa que no ha pensat, que és el desclassament i la relació traumàtica amb el seu pare. Així, doncs, el viatge ja no va en direcció a un passat genèric, industrial, en direcció a reconstruir una utopia, sinó a un passat més personal. I al final Barreiros fa un viatge a la casa del Poblenou: allí hi ha un combat de boxa imaginari entre pare i fill, que no guanya ningú, perquè s’acaba per esgotament. Aleshores Barreiros surt al carrer, hi ha la festa major del Poblenou, i les màquines dels tallers són les atraccions de fira i els treballadors tenen a la mà un bufador…’
‘Hi ha una frase clau en el llibre, a la pàgina 139, que diu: ‘Barreiros retorna a les barraques on no havia pensat mai que tornaria.’ Jo no havia pensat mai que parlaria de les barraques on havia nascut el meu pare.’
